13.07.2011 - 06:00
De dilluns ençà s’ha pogut comprovar, encara amb més virulència, la debilitat de la situació econòmica dels estats europeus que encara no han estat rescatats financerament, però que serien els pròxims a passar pel sedàs del BCE i l’FMI si la situació empitjora. És el cas d’Espanya i d’Itàlia, que han sofert una pèrdua de valor dels índex de referència dels seus mercats borsaris i un increment sobtat de les primes de risc del deute sobirà. Per entendre els motius d’aquesta situació, us oferim l’entrevista amb l’ex-síndic de la Sindicatura de Comptes i ex-director de l’Institut Català de Finances, Ernest Sena.
Què passa a les borses europees?
Al meu entendre, el senyor Van Rompuy i els ministres de l’Ecofin són una colla d’irresponsables perquè divendres de la setmana passada van descobrir que hi havia un foc que es podia convertir en incendi, i en comptes de començar a actuar aquell mateix moment van dir: ‘que m’avisin dilluns que jo me’n vaig de cap de setmana’. Dilluns es van reunir per parlar i res més. L’única intenció que tenien era parlar i no van decidir res. Bé, sí que van decidir alguna cosa: que de la possible segona fallida o recuperació de Grècia en tornarien a parlar el setembre. La qual cosa és posar més llenya al foc.
En què consistia el foc que havien detectat divendres?
Algunes informacions sobre el sistema financer italià, vist el nivell de deute d’aquest sistema financer, així com la situació política italiana -juntament amb l’espanyola- indicaven que hi havia una possibilitat alta que els mercats començaren una tanda del treball habitual en aquests, que no és altra que comprar i vendre. Això, qui ho vulgui, ho pot entendre com a especulació, però al cap i a la fi comprar i vendre és el que s’acostuma a fer a tots els mercats.
Quin efecte podia tenir aquesta compra i venda en la situació actual?
Comprar i vendre bons italians o espanyols en aquestes circumstàncies implicava inevitablement entrar en una situació de crisi del deute com la que s’ha produït. I, tal com s’ha vist, crisi no únicament al mercat de bons, sinó a la borsa en general.
Què podien haver fet Van Rompuy i companyia per evitar-ho?
El que cal fer per evitar-ho és encarar el problema en tota la seua dimensió, en tota la seua cruesa, i no ajornar-lo sistemàticament. Penseu que la segona mesura que han determinat és prendre el compromís de crear el Mecanisme Europeu d’Estabilitat. Però davant de tot l’incendi, aquest, que podria ser un instrument idoni, no començarà a funcionar fins a dintre de dos anys, el juny del 2013. Algú creu que després de dos anys d’un incendi d’aquestes proporcions quedarà alguna cosa per cremar?
Què els fa ajornar sistemàticament aquest tipus de decisions?
No ho sé pas. Això és el que se’ls hauria de demanar. Cal tenir en compte que el Mecanisme Europeu d’Estabilitat no és cap invent particularment nou a Europa. Ja hi ha una institució, que és el Banc Europeu d’Inversions, la finalitat del qual és una altra totalment diferent, però que la idea sobre la qual s’ha creat aquest Mecanisme d’Estabilitat n’és una còpia. El Banc d’Inversions, si més no transitòriament, pot haver adquirit aquesta funció des de demà mateix. És un organisme que ja està constituït i ple de gent capaç, competent i preparada per a assumir funcions d’aquesta mena. En canvi, s’ajornen les decisions o no se’n prenen que siguin realment operatives i el problema es fa cada vegada més gros.
Cap on pot derivar aquesta crisi a les borses?
El ministre de finances neerlandès ha assumit finalment que Grècia pot fer fallida en qualsevol moment. I ja ningú s’escandalitza amb aquesta hipòtesi i això és molt greu. La situació deriva clarament cap a pèrdues en la borsa dels valors, cap a la davallada dels mercats i al deteriorament de la cotització de l’euro. I amb una prima de risc que s’enfila als núvols. Per tant, en un perjudici greu de la capacitat de captar recursos al mercat pels estats. A mesura que es deteriora la solvència del demandant de recursos -en aquest cas, els estats- i incrementa de forma desproporcionada el preu d’aquests recursos, disminueix la capacitat de captar-los. Ja pot ser aquest demandant la Generalitat de Catalunya, la Valenciana, el Banc de Sabadell o el regne d’Espanya. Ens complica l’existència a tots plegats, al sector públic i al privat.
La reacció europea a aquesta crisi de borsa ha estat apuntar contra les agències de qualificació.
En aquest món tot és perfectible, també les agències de ‘rating’, però fer aquesta acusació és clarament errar el tret. Aquestes agències basen la seua anàlisi i les seues qualificacions en dos components molt clars: la realitat pura i dura, d’una banda, i les expectatives de cap a on va aquesta realitat. Si la realitat pura i dura és negativa i l’expectativa és d’empitjorament, les agències no poden fer una altra cosa diferent a la que fan.
D’on provenen doncs els atacs a les borses italiana i espanyola?
Tal com deia al principi, els mercats treballen cada dia. Compren allò que creuen que pujarà de valor i venen allò que pensen que baixarà de preu. Ahir es podia comprar a cent una cosa que avui la vendran a cent cinquanta. Aquests són moments d’una gran volatilitat, que vol dir moviments de preus molt sobtats de forma molt ràpida, en els quals hi ha operadors que treballen comprant i venent, i obtenen o perden legítimament el diferencial corresponent. No es pot acusar els mercats del seu funcionament normal i del fet que facilitin liquiditat. Això, novament, seria errar el tret.
Però hi ha algun tipus d’acció planificada o coordinada contra determinats mercats?
La conspiració judeo-maçònica ja no me la creia en temps de Franco, i tampoc no em crec ara la conspiració contra el deute espanyol, per exemple. El deute espanyol té al mercat la situació que li correspon per la realitat de l’economia espanyola, per la situació del sector públic espanyol i per les expectatives que els mercats tenen en la capacitat de gestió d’aquesta situació. Aquí no hi ha cap mà negra, sinó una gran incompetència.
Ens ha d’alertar algun element en especial d’aquesta situació?
Això que passa ara pot tornar a passar i, en menor o major mesura, ja ha passat altres vegades. Si mirem el cas espanyol i el cas italià, on s’han centrat les operacions especulatives les últimes quaranta-vuit hores, a part de les dades econòmiques que no són del tot homogènies, sí que hi ha un punt en comú de tipus polític entre els dos estats. La política influeix, com és obvi, en els mercats. És allò que s’anomena el cicle polític de l’economia.
Es tracta d’un problema d’origen polític?
Actualment, hi ha un cicle polític acabat a Espanya i a Itàlia amb dos màxims representants -Zapatero i Berlusconi- que han anunciat que se’n van. Però no és clar si l’angoixa dels mercats per aquestes incerteses durarà en el cas espanyol tres o sis mesos, i en el cas italià, si durarà fins el 2013, que és quan hi torna a haver eleccions. La indefinició i la inestabilitat que hi ha a tots dos governs facilita l’actuació especulativa perquè no hi ha ningú que prengui les decisions amb prou contundència i amb prou autoritat.
I això només passa a Itàlia i Espanya?
No. Al conjunt d’Europa es veu clarament una manca, no només d’autoritat moral, sinó de capacitat per a prendre decisions polítiques. Hi ha una mancança notable de lideratge polític. Els europeus ens haurem de plantejar molt seriosament si en tenim prou amb les institucions que tenim o si necessitem donar una passa més en el procés d’unificació europea.
L’actuació d’ahir del Banc Europeu de comprar bons del deute dels països atacats és encertada?
Jo crec que va ser molt positiva si, com tot sembla indicar, realment es va produir. S’ha d’agrair al BCE que hagi actuat així, més enllà de la seva primera funció, perquè va aturar una situació gairebé de caos i pànic a les borses. El problema és que el BCE no pot continuar fent aquest paper dia rere dia. Ha de fer una actuació constant d’eliminar elements d’incògnita i d’inestabilitat.
Quin tipus d’elements?
Per exemple, ahir el senyor Zapatero va sortir a dir que la culpa de la situació actual a les borses és de la decisió d’implicar el sector privat en el segon rescat financer de Grècia. Com es pot dir una bestiesa així? El sector privat està profundament implicat també en el deute grec i, per tant, també ha de participar en el rescat. Això és elemental i el senyor Zapatero no és que sigui poc seriós, és que ha perdut la poca credibilitat que li podia quedar. I d’aquesta manca de rigor els mercats se n’aprofiten.
