22.02.2011 - 06:00
Les manifestacions de diumenge al Marroc han sembrat la llavor de la revolta. Segurament que el règim marroquí aguantarà més temps que no a Tunísia i a Egipte i potser la transició serà més lenta i més pacífica. Potser no haurem de viure les matances que s’han viscut a Tunísia, a Egipte i ara a Líbia. Tant de bo. Però feia molts anys que al Marroc el poble no s’alçava, i hi haurà canvis profunds, tard o d’hora. El poble s’ha despertat i ja no hi haurà marxa enrere.
Alguns diaris diuen que aquestes manifestacions no han estat multitudinàries. Depèn de què entenguem per multitudinàries, de quines ciutats prenguem per referència i de quines fonts d’informació fem servir. Evidentment, segons la premsa marroquina i les autoritats marroquines, les manifestacions no han estat gens multitudinàries. I és cert que Casablanca i Rabat no van ser les ciutats amb més manifestants.
A ciutats com al-Hoceima, amb 180.000 habitants, van sortir al carrer 50.000 manifestants. Hi va haver cinc morts en aquesta ciutat, pel cap baix. I també hi va haver protestes molt potents a Marràqueix, a Tànger i a Tetuan. Jo crec que en total van sortir al carrer entre 150.000 i 170.000 manifestants, la majoria a ciutats mitjanes. Les manifestacions van ser un èxit. En el meu perfil de Facebook, s’hi poden veure vídeos enviats per amics que van participar en les manifestacions i es pot veure la força que el poble va demostrar, per primera vegada en dècades.
No oblidem que la revolució de Tunísia va començar en un poble petit, Sidi Bouzid, i que després es va estendre a la resta del país. A més, tant a Egipte com a Tunísia, les primeres convocatòries de manifestacions amb prou feines si van aplegar centenars de persones. I, repeteixo, al Marroc feia molts anys que no hi havia cap manifestació.
Mubàrak i Ben Alí no entenien que el poble no els volgués i van resistir inútilment fins que no els va tocar més remei que anar-se’n, gairebé a cops de peu, i amb la cua entre cames. Gaddafi tampoc no ho entén i acabarà igual, sense deixar de matar centenars de ciutadans amb l’únic afany de resistir, encara que sembli ridícul, uns quants dies més. I això mateix passa al Iemen i a Bahrein.
Al Marroc el règim té la mateixa mentalitat, però no necessàriament hi ha d’haver tanta violència. El poble protesta contra el sistema i contra la monarquia absolutista perquè ja no pot més, després de cinquanta anys de poder, d’enganys i de privilegis. Però no vol necessàriament expulsar el rei del país, sinó instaurar una monarquia parlamentària i una democràcia real. Això pot implicar, efectivament, que el rei acabi fugint, quan vegi que no té cap poder executiu, però sigui com sigui, i vista l’experiència dels altres països, també pot empènyer cap a una revolta i cap a una transició molt menys sagnants, sense tanta resistència.
Ara, és evident que, diguin què diguin els diaris, el sentiment real que hi ha als carrers i a les cases del Marroc és un sentiment nou i molt potent, que ja no s’amaga. I per tant, tard o d’hora, el Marroc també canviarà, canviarà tot el sistema polític, canviarà la constitució, i canviarà, segur, la seva relació amb la resta de països, siguin àrabs o occidentals. És qüestió de temps.
Ali Lmrabet
(Opinió per telèfon recollida per la redacció de VilaWeb.)
