Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  16.01.2007  06:00

Vicent Alonso i la traducció dels 'Assaigs' de Montaigne

VilaWeb us ofereix el text introductori de Vicent Alonso, traductor dels 'Assaigs' de Michel de Montaigne publicats per Proa

Men?ame
 

Proa ha publicat el primer volum dels 'Assaigs' de Michel de Montaigne, en una traducció de Vicent Alonso (Godella, 1948). VilaWeb us ofereix la introducció del llibre, en què el traductor explica com va néixer aquest projecte fa quinze anys, animat per Vicent Raga i per Joan Fuster, i els criteris que ha seguit en la traducció. Proa, que publicarà tots els assaigs de Montaigne en tres volums, ha anunciat que el segon sortiria després de Sant Jordi.

Escriu Vicent Alonso:

Fa un grapat d’anys que vaig començar a traduir els Essais de Montaigne. Fou Vicent Raga, a la primeria del 1991, que aleshores perfilava el projecte d’una nova col·lecció d’assaig a l’editorial valenciana Albatros, qui em va proposar la traducció d’una selecció dels Essais que havia preparat Anna Vives. Michel de Montaigne era un dels meus autors de culte i era ben lògic que, ple d’il·lusions, acceptara l’encàrrec. Darrere de la maniobra hi havia també Joan Fuster, bon amic de Vicent Raga i, tothom ho sap, admirador de l’escriptor francès. De fet, si algú consulta encara l’edició d’Albatros (Assaigs breus, 1992), comprovarà que Fuster la prologà amb un petit text, el darrer que publicà abans de la seua mort, que és també un bon resum dels punts essencials a partir dels quals podríem esbrinar les relacions entre tots dos assagistes.

Un parell de converses amb Vicent Raga, algunes indicacions de Joan Fuster i un grapat de suggeriments d’Enric Sòria, qui, a més, em féu observacions oportunes sobre aquella primera traducció, però també el convenciment personal que una cultura, si no vol ser per sempre una «cultura satèl·lit», ha d’incorporar de manera sistemàtica els clàssics, m’animaren a seguir traduint amb la certesa que ja no m’aturaria fins als versos de les Odes d’Horaci, que posen punt i final al conjunt. Dissortadament, no fou així. En aquells anys s’iniciaren les meues obligacions com a professor de literatura catalana a la Universitat de València i no deixa de ser curiós que foren aquestes ocupacions les que m’impediren dedicar-me per complet a la traducció d’un autor de repercussions qualitativament decisives per a la història de les nostres lletres. En uns anys, a més, en què ja circulava a tot arreu l’afirmació del lligam indissoluble entre el senyor de Montaigne i l’assagista de Sueca. Tothom ho deia, per bé que, si descomptem un parell de treballs sobre les concrecions d’aquesta relació, l’afirmació se sustentava en quatre tòpics tossudament repetits i, en conseqüència, inútils. També de la lectura de Josep Pla, tothom n’extreia conseqüències que posaven en relació l’autor d’El quadern gris amb el senyor de Montaigne, però potser més a partir de les referències explícites trobades als texts de Pla que de relacions de més substància, les que tenen a veure amb maneres de fer literatura o amb formes de concebre i d’interpretar el món.

La traducció mai no ha tingut en l’àmbit universitari el reconeixement que mereix. No descobrisc res amb això; es tracta d’un mal conegut de tothom. Ara, certament, han canviat una mica les coses, però el que ha canviat, sobretot, és el meu compromís amb la versió definitiva d’aquests assaigs que, a pesar dels anys transcorreguts, encara no compten amb una edició completa en català. En els terminis que l’editorial establisca apareixeran els llibres II i III d’aquesta obra que és segurament l’estudi més incisiu que s’ha escrit mai sobre els secrets de l’ànima humana. Pla i Fuster ho sabien i per això l’admiraven. Fuster, fins i tot, el reconeixia com a «mestre i patró del gènere». La nòmina d’autors que en l’actualitat fan seu també aquest reconeixement és ben extensa. A alguns d’aquests fills de Montaigne els dec també la il·lusió per enllestir aquesta traducció. Molts dels escriptors valencians d’aquesta nòmina, en converses privades o a través dels seus escrits, m’han encomanat la necessitat de l’empresa. Des de Joan-Francesc Mira, que sap fins a quint punt és certa l’afirmació de Montaigne segons la qual «le jugement est un util à tous subjects, et se mesle par tout», fins a Alfred Mondria, el darrer assagista valencià que ha alçat un cert enrenou i a qui tant agrada descobrir i denunciar tòpics estèrils. Entre l’un i l’altre hi ha hagut també Josep Iborra, Josep Piera, Francesc Pérez-Moragón, Gustau Muñoz, Enric Sòria, Martí Domínguez, Joan Garí, Guillem Calaforra, Adolf Beltran, Toni Mollà, Enric Balaguer, etc. És cert que no tots aquests autors es relacionen amb Montaigne d’una mateixa manera. La «literatura d’idees» que tots ells practiquen permet anar d’un extrem a l’altre de la fórmula sense exigir l’equilibri, que ací és, tanmateix, fonamental. Però a tots ells, i a tants altres escriptors contemporanis d’arreu del domini lingüístic (Feliu Formosa, Valentí Puig, Vicenç Villatoro, Miquel Pairolí, etc.) els dec l’interès per una manera de fer que té molt a veure amb l’autor dels Essais i que Ferran Sáez Mateu, en un article recent, ha definit com «pensar a les palpentes», tot seguint els suggeriments de l’autor dels Essais.

Però hi ha tres escriptors que mereixen especialment el meu agraïment. D’una banda, Anna Montero, a qui sempre he tingut a prop a l’hora de resoldre un dubte o de perfilar una idea. D’una altra, i ben especialment, Sam Abrams, aquest observador atent i generós de les palpitacions de la vida cultural. A ell, que practica i coneix l’assaig contemporani i les seues arrels, mai no li ha faltat temps ni paraules per remarcar l’interès de la meua traducció i per fer que, al capdavall, el projecte d’edició començara a fer-se realitat. Aquest també és el cas d’Isidor Cònsul, que acceptà de seguida la idea de la publicació i que m’empentà a dedicar-m’hi exclusivament.

Michel de Montaigne va publicar a Bordeus una primera edició dels Essais l’any 1580, amb els llibres I i II. La nova edició que en féu l’any 1588 incloïa també un tercer llibre i, a més, introduïa correccions i ampliacions als dos primers. L’any 1595 –Montaigne havia mort l’any 1592–, Marie Le Jars de Gournay, la seua fille d’alliance, en publicà una nova edició, però que no respectava fidelment les anotacions manuscrites que Montaigne havia introduït en un exemplar de l’edició de 1588, conegut com l’exemplar de Bordeus, que es conserva a la Biblioteca Municipal de la ciutat francesa.

Durant molts anys, l’edició de Mademoiselle de Gournay va servir de base per a la reproducció del text, fins que l’any 1906, Fortunat Strowski, amb la col·laboració de François Gebelin, Pierre Villey i Grace Norton, començà l’edició del que avui es considera l’edició definitiva, feta a partir de l’exemplar conservat a la Biblioteca Municipal. Pierre Villey en féu una edició posterior, reimpresa l’any 1965 amb un prefaci de V. L. Saulnier (Presses Universitaires de France), que és la que jo he fet servir. D’altra banda, algunes de les edicions modernes dels Essais, la de Pierre Villey també, fan constar la data d’incorporació al text (1580, 1588 o anotacions de l’exemplar de Bordeus) dels diferents paràgrafs. Jo m’he limitat a traduir, tot seguint Pierre Villey, algunes variants del text de l’edició de 1595 d’interès innegable per a una millor comprensió del pensament de Montaigne, que el lector trobarà en algunes de les notes.

Durant algun temps, vaig dubtar si em calia respectar les nombroses citacions que Montaigne fa dels autors clàssics en la seua llengua original o si, per facilitar-ne la lectura, havia de transcriure-les ja traduïdes al català. Finalment em vaig convèncer que era excessiva la traïció que comportaria en comparació amb el benefici que en podria extraure el lector. Aquest llibre «tout truffé de citations latines», com en deia Stefan Zweig, en l’edició francesa del seu emotiu assaig sobre Montaigne, és precisament això: un text fet a partir d’altres, fet a la manera com els humanistes creien que havia de fer-se, des de la convicció que les idees dels altres no són veritats categòriques, sinó crosses sobre les quals recolzar el pensament propi. El lector d’aquest primer volum tindrà ocasió de veure com Michel de Montaige insisteix una vegada i una altra a distingir-ho i comprovarà també la facilitat amb què fa seues les paraules dels altres o les adequa als seus interessos, perquè «de més bona gana modifica una bona citació per apropiar-se-la que el fil del seu raonament per buscar-la». I, tot plegat, la nota a peu de pàgina amb la traducció catalana no implica una molèstia excessiva. Això sí, he procurat fer servir les traduccions dels texts clàssics ja disponibles en català. Dels no disponibles, n’he fet també una traducció. I també en aquest apartat he de manifestar agraïments. A Francesco Ardolino, per exemple, que no ha dubtat a oferir-me el seu ajut respecte dels texts en llengua italiana. I, sobretot, a Encarna Valls, excel·lent coneixedora dels clàssics, que m’ha oferit la seua impagable i generosa ajuda no solament en tot el que fa referència a traduccions no disponibles encara en el mercat editorial català, sinó també en les maneres com Montaigne ha «destruït» els texts originals per adequar-los als seus arguments. El lector veurà que en els casos més flagrants d’aquesta maniobra he decidit advertir-ho en les notes corresponents.

Les notes, però, no són totes traduccions de citacions dels clàssics. N’hi ha també que es refereixen a fets, circumstàncies o personatges que cal explicar o situar per il·luminar el text. No he volgut ser exhaustiu, però em sembla que amb tot el que hi he inclòs el lector accedirà a una millor comprensió de l’original. I he d’advertir que en l’elaboració de les notes he procurat recórrer, sempre que estava disponible, a la informació que recull l’Enciclopèdia catalana, bo i adaptant-la quan era necessari o reproduint-la literalment. Les altres fonts, a més de l’edició de Villey-Saulnier que m’ha servit de base, han estat generalment les diferents edicions dels Essais, que he citat quan ho he considerat oportú.

Finalment, vull també referir-me al model de llengua que he emprat. Si sempre he tractat de respectar l’original, no he dubtat a trair-lo quan he volgut salvaguardar la comprensió del lector. Estic convençut que corregir alguns aspectes que la sintaxi de Montaigne empra insistentment, però que entrebanquen el seguiment del fil de les seues argumentacions, respon als mateixos interessos d’un escriptor que s’estimava «un llenguatge simple i natural, tant oral com escrit; un llenguatge suculent i nerviós, curt i atapeït, no tan delicat i pentinat com vehement i brusc». Espere que la meua intenció de preservar la comprensió no haja eliminat per complet l’energia que reinvindica en aquests i altres moments dels seus assaigs. A més, he de referir-me breument a la varietat valenciana que he fet servir. Es tracta del mateix «català matisadament valencià» de què parlava Joan Francesc Mira a propòsit de la seua versió de la Divina Comèdia. Hi ha diferències que ara no cal esmentar. Però l’objectiu és el mateix: deixar constància que «aquesta llengua meua és la llengua de tots» i que les seues varietats l’enriqueixen i la fan més gran.

Vicent Alonso
Universitat de València, octubre del 2006

Men?ame