Les manifestacions d'ahir eren una prova de foc per al moviment dels indignats, sobretot en el cas de la de Barcelona, amb el record encara viu de les agressions als diputats i la violència a les portes del parlament de Catalunya. I els indignats van tornar a ser molts i no solament a Barcelona. A València, on dissabte ja hi havia hagut una gran manifestació, i a Alacant les manifestacions foren també notables. I un munt de poblacions, de Palma a Alcoi o Girona, reuniren un nombre gens negligible de manifestants.

Què vol dir això? Sobretot que hi ha molta gent enfadada. La meua impressió era que els greus incidents del parlament passarien factura a un moviment que no sabé impedir-los. És obvi que vaig equivocar-me. Els manifestants, que es desmarcaren ahir rotundament de la violència, manifestaren en primer lloc la crítica de les retallades i el cansament per una crisi que ja fa més de quatre anys que dura i per la inoperància de la política.

Ahir, a Barcelona, hi havia molta gent al carrer. No tanta que qüestionàs la teoria de la majoria silenciosa que propugna el president Mas, però prou perquè no siga possible de passar-hi de puntetes. No era una manifestació comparable a les manifestacions enormes, com la convocada per Òmnium el juliol de l'any passat, però sí a alguna de les grans manifestacions que l'esquerra sol organitzar. I amb un detall significatiu que no podem passar per alt: no hi havia una presència organitzada de les forces polítiques o sindicals.

La qüestió important és, tanmateix, si aquesta mobilització serà apreciada, valorada, entesa, pels governs i pels parlaments. I si hi respondran com cal. Personalment, crec que és una mobilització notable que demana respostes; respostes que no siguen ni simplificadores ni simplistes. Que hi ha gent que es complau massa a fer que les coses siguen blanques o negres.

director@vilaweb.cat

La qüestió important és, tanmateix, si aquesta mobilització serà apreciada, valorada, entesa, pels governs i pels parlaments.