És un honor i una lliçó de compromís polític conèixer Yolanda Colom (Guatemala, 1947), i un plaer llegir Mujeres en la alborada per fer-te càrrec dels riscos, les dificultats, i la militància insubornable de tants homes i dones de Guatemala que hi van sacrificar la vida, la família i el futur individual per intentar construir un futur col·lectiu just.

Vint anys a la guerrilla i vint-i-cinc a la clandestinitat, onze com a militant del Ejército Guerrillero de los Pobres (EGP) i nou en les files d’Octubre Revolucionario (OR). Sempre al costat del seu company Mario Payeras (1940-1995), filòsof i escriptor revolucionari fundador de l’EGP. Sempre al costat dels desvalguts. Sempre en perill de morir. Una vida lluitant per la justícia social i contra el masclisme i els seus prejudicis amb les dones.

‘Encara que només sigui per a guanyar-li un pam al magne oceà de la ignorància, la misèria i l’horror’, escriví Mario Payeras.

Ella volia ser una combatent de base al front de batalla, volia demostrar als homes que les dones eren iguals i s’arriscaven igual. Ho va ser, sí, però abans va fer infinitat de tasques clandestines per a l’organització: transport d’armes, missatges i dirigents, formació i instrucció política i militar de combatents, compra i internament d’armes estrangeres al país, codificació i descodificació de comunicacions, tasques de suport i ajuda.

Coberta del llibre de Yolanda Colom ‘Mujeres e la alborada’, publicat per l’editorial Pepitas de Calabaza.

Al principi duia sempre a sobre una càpsula de cianur per finar abans que no la capturés l’enemic. En dues ocasions, amb Mario Payeras, van ser encerclats per policies i militars en una casa en la qual s’amagaven. Ells els esperaven amb una granada i una pistola preparades per a suïcidar-se en cas d’ofensiva. La pistola era per si fallava la granada. No els va caldre. L’enemic va marxar. Dues vegades.

Molts altres dies ha fregat el perill de morir, però el compromís i les conviccions eren molt superiors a la por.

‘Jo volia estar-me sempre a les muntanyes combatent i treballant. Només en volia baixar amb el triomf o la mort’, diu orgullosa i convençuda.

La derrota, gestada al llarg dels anys vuitanta, va ser molt dura. Hi va haver escissions entre els guerrillers. Ella i Mario Payeras, un dels líders del EGP, van acabar vivint clandestins en un poblet de Mèxic fins que ell va morir d’un infart massiu l’any 1995, a 54 anys. Ella el va soterrar a Chiapas i, de mica en mica, va anar abandonant la clandestinitat per reintegrar-se a la vida civil. Anys després, algú va profanar la tomba de Mario Payeras i el va fer desaparèixer per sempre més.

El seu llibre i el seu testimoni personal és llegenda viva i història de la memòria silenciosa, la dels qui van caure anònims, la història quotidiana i no-oficial d’un conflicte armat (1960-1996) amb una repressió estatal, militar, policíaca i parapolicíaca de l’extrema dreta amb l’ajut de la CIA i el Mossad, considerada entre les més criminals, salvatges, cruentes i més silenciades de Llatinoamèrica.

Més de dos-cents mil persones assassinades brutalment, quaranta-cinc mil desapareguts, un milió de desplaçats interns i uns dos-cents mil refugiats.

Des que es van signar els acords de Pau el 1996 que, segons Yolanda, l’estat de Guatemala no ha complert ni de broma, el país ha retrocedit dècades: ‘Estem pitjor ara que fa trenta o quaranta anys. Hi ha un 70% de pobresa, un 60% de gent dedicada a l’economia informal (atur encobert), una classe mitjana ofegada i disminuïda, narcotràfic, mares, armes, violència diària, i la mateixa elit de sempre en el poder: la ultradreta anticomunista, corrupta i mafiosa’.

‘Ara, però, li’n diuen democràcia, per què?’, s’exclama Yolanda, ‘per què hi ha un simulacre d’eleccions plenes de màfies, trànsfugues, i una Constitució? La realitat és que no hi ha menjar, ni escola, ni feina, ni sanitat, ni res de res, i es van venent el país a les multinacionals’.

‘Vam donar molt més que la vida i vam viure molt més que la mort’
Com arriba una noia de classe mitjana, educada en un col·legi catòlic d’elit per a filles de l’oligarquia, a la lluita armada revolucionària? Molt lentament, en un procés autodidacta de formació i, sobretot, tenint la voluntat de lluitar per la millora de la humanitat. Explicat per ella és un relat apassionant del descobriment del món, del seu món, i de la forja interior d’un compromís indestructible, vital fins a la mort, que acaba seguint la seva lògica pròpia i la dels anys seixanta i setanta, que desemboca en vint anys de lluita armada revolucionària. ‘Vam donar molt més que la vida i vam viure molt més que la mort’, escriu ella.

El pare era un advocat compromès, humanista, però anticomunista com ho era tota l’elit del país des de la guerra freda. Havia estat empresonat unes quantes vegades. De nena havia sofert escorcolls policials de matinada en cerca d’armes a la casa familiar. I, a més a més, era amic dels líders guerrillers dels anys seixanta. Alguna vegada venien clandestins a dinar a casa, ella els va conèixer i respectar sempre, tal com li deia el pare: ‘Mereixen respecte i suport. Són lluitadors per un món millor. L’únic defecte que tenen és que s’ajunten amb comunistes’.

Yolanda va créixer intrigada, què era això tan terrible de ser comunista? L’àvia, filla d’un català, es preocupava quan un noi era estudiós i no bevia: ‘És que els nois així de bons, o es fan capellans o es fan comunistes’. Quan ella de més gran va dedicar-se a alfabetitzar, les senyores li deien: ‘No facis això, Yolandita, és el primer pas per a fer-te comunista’. Tenir un llibre marxista era tan horrorós que et podien detenir torturar i matar, sense més comprovacions. Fins i tot la Biblia va arribar a ser subversiva.

El col·legi Monte María de senyoretes d’elit de les monges nord-americanes al qual ella va assistir era una concessió del furibund anticomunista Cardenal Spellman, de Nova York, a les demandes de l’oligarquia ultradretana rica, tot vinculats a grups criminals i paramilitars de repressió perquè eduquessin les filles en el ‘pensament democràtic anticomunista’.

L’enviaven sovint a la psicòloga de l’escola, que l’alliçonava: ‘Aquest noi no et convé perquè és pobre, aquell tampoc perquè és comunista’. No obstant això, el treball social i la vocació missionera d’algunes de les monges van obrir-li un nou món, el món real que havia estat destinada a ignorar, el dels pobres, dels indígenes, dels camperols, de les prostitutes, dels nens del carrer, dels drogaddictes, etc.

‘En la Guatemala real, dels pobles, dels indígenes, una dona valia una gallina. No hi havia aigua, electricitat, metge, farmàcia, correu, telèfon, televisió, ni noció que existís tot això. Molta gent moria ofegada travessant els rius perquè no hi havia ni ponts. Vaig presenciar com venien els militars i caçaven a tots els nois per forçar-los a fer el servei militar. Eren caceres humanes. Maltractaven les dones que els imploraven que no se’ls enduguessin, no tenien en compte que eren éssers humans. L’objectiu era despersonalitzar-los: “No sóc indi, no sóc ésser humà, sóc soldat”.’ Tot allò va ser un xoc per a ella, els marcs ideològics dels valors cristians se li feien petits.

El llarg camí cap a la lluita armada
Va passar un temps a París l’any 1969, devorant tant com podia del marxisme, de les converses amb els estudiants, s’esquitllava a les classes que li agradaven, era autodidacta, llegia, estudiava, i, de mica en mica, anava trobant les seves pròpies eines per entendre el funcionament del món capitalista, per comprendre com és que hi havia tanta gent extremadament pobre en un país ric com Guatemala.

La convicció militant definitiva arribaria després d’haver conegut dirigents guerrillers i sindicals de tot Llatinoamèrica. Va fer un llarg viatge per a conèixer el Xile de Salvador Allende i la Unitat Popular, on treballà en una fàbrica col·lectivitzada, els projectes del bisbe de Recife, Helder Câmara, figura de la Teologia de l’Alliberament, i l’intercanvi d’experiències amb revolucionaris de tots els països germans: Cuba, Colòmbia, Argentina o Xile.

També anava tenint notícies dels crims, tortures i desaparicions que ja s’exercien al seu país als anys seixanta. Sentia els relats que circulaven sobre la tortura, violació, desmembrament i mort de conegudes dones guerrilleres. Va saber que als anys cinquanta i seixanta existien vint estructures paramilitars assassines clandestines, manades per militars i capitalistes. Tenien pinxos a les finques, feien llistes de sindicalistes perquè els assassinessin o desapareguessin. Van començar a matar rectors, catedràtics… Més tard, seria assassinat el seu oncle Manuel Colom, socialdemòcrata, un dirigent democràtic molt qualificat, que havia estat alcalde de la capital. ‘El van cosir de plom, com un delinqüent, com una rata, amb més de trenta trets, i el de gràcia’.

‘Mai no renuncies a pensar que les coses es poden arreglar per la via pacífica, però després del cop d’estat a Xile del 73, i l’assassinat de companys nostres aquella mateixa nit a Santiago, ho vam veure clar. No hi ha res més, ja. Encara que la violència no sigui la nostra vocació, si a Xile no han pogut tirar endavant per la via democràtica, menys esperança hi ha de poder-ho fer a Guatemala. I així vaig entrar en la lluita armada’, remata mirant-me fixament, amb un mig somriure plàcid.

Fa un silenci, es queda pensativa i reflexiona en veu alta: ‘La violència no neix per vocació. Te la imposa el sistema. És conseqüència de la violència dominant. Va de dalt a baix. La lluita guerrillera és un fenomen universal i històric dels de baix. És l’única manera de poder lluitar per les armes contra l’opressió’.

Vint anys de guerrilla i clandestinitat
Els joves revolucionaris de l’EGP que s’incorporen a la seva època formen a la muntanya el primer destacament mare, amb els nous militants i els veterans dels seixanta que havien sobreviscut. De primer van prendre les armes per defensar-se, per disparar abans que no els agafessin o per volar-se el cap abans que no els torturessin fins a la mort. En segon lloc, per poder opinar i defensar les seves idees, perquè no hi havia llibertat de pensament ni d’opinió. I en tercer lloc, per usar-les contra els qui exercien la violència, els esquadrons de la mort i els paramilitars.

D’entrada, Yolanda es va adonar de la complexitat d’una organització armada clandestina, de la quantitat de gent de suport i les múltiples funcions que calen: ‘Moria més gent fent tasques polítiques i de suport perquè nosaltres poguessin combatre que els qui queien en la batalla. Encara que jo vaig estar en la lluita armada directament, i vaig ser un comandament militar mitjà, sempre insisteixo que els riscos són els mateixos per a tothom. De les dones que cuiden nens als sindicalistes i estudiants, o els qui amaguen i transporten armes, o fan papers falsos.’

Yolanda Colom va aprendre d’armes i a disparar i les beceroles de la clandestinitat. Per encàrrec de la direcció va idear i organitzar un mètode d’instrucció i formació ideològica per als nous militants i camperols indígenes analfabets. Ella volia estar en la primera línia de foc, però sovint li encarregaven més missions per a les quals poca gent estava tan ben capacitada com ella. Va ser xòfer operativa, traslladava companys, dirigents, armes camuflades, missatges, etc. La meticulositat amb què el pare li havia ensenyat mecànica i conducció la va fer una de les conductores de la guerrilla més bones i eficaces.

‘Quan hi ha un control, has de saber que no tens escapatòria ni per davant, ni per darrere, ja que estan camuflats esperant-te. Jo em vestia bé, em posava arracades, em maquillava, sabia parlar amb el to de les classes riques, això descol·locava als militars, que són molt primaris. Els deia que anava a la meva finca amb un empleat, per exemple. Però ells també t’observaven psicològicament, gestos, actituds, calia tenir molt sang freda, i jo la tenia. Després em podia posar a tremolar, però en el moment no se’m notava res en absolut. Això em va salvar de moltes situacions de perill.’

Una guerrillera de sang freda
Yolanda va passar controls amb armes i dirigents guerrillers que no badaven boca. Sempre la paraven, com a tothom. Una vegada, a mitjanit, anava amb el seu nadó i va lliurar-se hàbilment de l’escorcoll del cotxe. Si l’haguessin obert hi haurien trobat armes perquè duia més de quantes podien camuflar-se en el Jeep. Un altre dia, duia un minibús amb força dirigents i van restar encallats en un camí fangós cara a cara amb un Jeep militar. Ella va saber utilitzar el to adequat perquè els militars la remolquessin, no sospitessin dels viatgers, alliberessin la via cadascú continués el seu camí.

‘Quan ets enmig de la batalla, ja sigui un tiroteig defensiu, una emboscada, o a camp obert, tens por. Qui digui el contrari, menteix. Uns ho superen perquè l’acció és el màxim a què aspiren, i uns altres per la fermesa de les seves conviccions’, confessa Yolanda. En aquells primers temps van usar armes de tota mena. A ella per la seva responsabilitat de càrrec mig li tocava granada, pistola i arma llarga. Eren anys, però, de bastir les bases de l’organització més que d’acció.

L’any 1978 li encarreguen de dirigir i muntar un operatiu per comprar armes en un país amic en el mercat negre, amagar-les i introduir-les a Guatemala. Va ser la primera gran compra d’armes de l’EGP. Ella no ho sabia. Li van donar un milió de dòlars en efectiu i ella va haver de preocupar-se del reclutament de companys, l’estratègia i tot l’operatiu de compra, ocultació, transport i vigilància.

Tenia vuit militants i dues dones a les seves ordres i els uns no s’havien de conèixer amb els altres. ‘Jo tinc dots de comandament, diu ella, però la divisió del treball és delicada, hi havia molt masclisme, molt indígena, camperol i combatent expert que no es deixaven manar per una dona. Calia enfrontar-se també al masclisme, sí. Els has de demostrar que ets com ells, que t’hi arrisques igual, que t’hi va com als homes’.

L’operatiu va ser un èxit. Yolanda ho va planificar i dirigir correctament. Fins i tot va tenir l’encert d’idear una estratègia per ficar-se els homes a la butxaca: beure alcohol, o fer-ho veure, car a ella no li agrada gens, hi sent un rebuig total des de petita. Als dots de comandament que té, cal sumar-hi, també, una capacitat innata d’actuar amb una veracitat extraordinària. El truc de l’alcohol el va fer servir uns quants cops amb un èxit total. Beure la feia inqüestionable com a dirigent enfront el masclisme dels seus camarades. Alguna vegada va haver de passar controls a peu, de nit. Per enganyar els militars es disfressava d’indígena i feia veure que anava borratxa, com si tornés d’una celebració.

La derrota guerrillera
La participació del Mossad és, segons Yolanda Colom, una de les claus de la derrota de la guerrilla. ‘El Mossad va fer els operatius més brillants contra nosaltres. Ells manaven i els policies i militars mai no s’equivocaven de casa. Quan n’atacaven una, era nostra, segur. Així, ells guanyaven suport popular. A la ciutat érem imbatibles. Pegàvem i pegàvem i mai no ens agafaven, però, tot d’una, van a anar contra tots nosaltres a sac! Van esperar a tenir tot l’organigrama’.

Alguns guerrillers, com Yolanda i Mario Payeras, s’adonen de la derrota al 82-83, alguns altres, no. ‘Abans de destruir el moviment armat es van carregar tot el que hi havia al mig entre l’extrema dreta i nosaltres. Després van venir contra nosaltres, contra les quatre organitzacions armades. A la ciutat, no hi van deixar res, ni els pollets, van escombrar-ho tot. Quan va caure la capital, es desconnecten els sis fronts de les muntanyes. Després van massacrar horriblement tant indígenes com població civil rural, especialment on nosaltres havíem estat més actius. Són els anys criminals de Ríos Montt, entre més’.

Mario Payeras va reconèixer que havien estat derrotats, que l’estratègia, pensada per ell, havia perdut, que calia reorganitzar-se i pensar un altre pla d’acció de futur. Alguns altres creien que calia continuar actuant per venjar els morts. De fet, els combatents i les armes i efectius estaven intactes, només havien arribat a massacrar el poble. La guerrilla es va dividir. Yolanda, Mario i més  van fundar Octubre Revolucionario. Era el principi de la gran derrota final. El triomf de la ultradreta oligàrquica cristiana, feixista i criminal, la que sempre havia controlat Guatemala, amb el suport dels EUA. I ara, també, d’Israel.

Un incís d’actualitat que no és causal: quan els EUA de Trump van decidir d’instal·lar l’ambaixada a Jerusalem, en contra de tots els acords i la denúncia de l’ONU, Guatemala es va apressar a seguir-ne l’exemple. Benjamin Netanyaju els va transmetre públicament l’emoció per veure la bandera de Guatemala onejant a Jerusalem i va proclamar que actualment Guatemala era el cap de pont d’Israel a Llatinoamèrica.

Els resultats de la repressió militar israeliana d’aquests dies, trets contra civils palestins desarmats, ja és de seixanta morts i d’uns dos mil o tres mil ferits.

Guatemala avui, pitjor que fa quaranta anys
Yolanda explica que, des dels acords de Pau del 1996, que no s’han acomplert, el país ha retrocedit quaranta anys. Tots dos bàndols van arribar-hi desgastats, sense suport popular ni força política, sense convicció, obligats per la pressió internacional.

Van perdre, i l’exèrcit i l’estat van destruir tots els moviments socials i polítics que hi havia entre l’extrema dreta i la guerrilla revolucionària que tampoc no existeix. Alguns exiliats han tornat, però han tornat a marxar perquè no trobaven feina. ‘Van matar generacions ‒diu Yolanda‒ només hi van romandre oportunistes, mediocres i gent massa jove per a assumir càrrecs i responsabilitats’.

I prossegueix: ‘Guatemala és un país petit i ric en recursos naturals, agricultura, mineria… però avui la nostra agricultura és perquè mengi el primer món, no nosaltres. Som, per exemple, els principals productors mundials de cardamom per als països àrabs. El salari mínim és de mil dòlars mensuals. Amb això, una família no té per pagar la cistella de la compra bàsica. La vida és molt cara, el narcotràfic ha fet apujar els preus salvatgement.’

Guatemala està en mans de vint o trenta famílies ultramilionàries, que tenen helicòpters, jets privats, iots, cases i cotxes blindats, que s’operen a Houston, van a parir a Nova York i que estiuegen a Miami o a Europa. Ells ho controlen tot i s’ho emporten tot. A més de la policia, l’exèrcit i l’extrema dreta, hi ha exèrcits privats, empreses de seguretat, de guardaespatlles, totes propietats de capos narcos i militars. Es nodreixen de camperols forçats, ex-sicaris, depurats paramilitars, extorsionistes. Veus uniformes i armes per tot arreu. La venda legal d’armes de tota mena, fins a les més sofisticades, s’ha disparat. Cada dia hi ha trets i morts.

Fins l’any passat, l’Agrupació d’Estudiants Universitaris no ha pogut ser recuperada democràticament. Finalment, n’han pogut expulsar un grup d’extrema dreta d’uns tres-cents individus finançats pel poder ultra que durant trenta anys han atemorit els estudiants i han controlat la universitat per la força la Universitat. Era una banda extensa de criminals armats, traficants de droga i sicaris violents a sou.

Yolanda Colom no milita avui en cap nova iniciativa política, no hi ha cap organització revolucionària, però col·labora amb uns quants moviments. ‘Si no hi ha múltiples escoles de conscienciació, no es reconstrueix’, afirma ella. Ben al contrari, alguns altres guerrillers que també hi van sobreviure han entrat al sistema o als organismes internacionals o, directament, treballen i col·laboren informant el govern de torn, com a ambaixadors, diplomàtics, o col·laboradors.

La lluita continua, o torna a començar. Ara el tema prioritari, m’explica ella, és la defensa del territori i els rius de la mineria i de les hidroelèctriques. Hi ha mines de níquel a cel obert molt contaminants i destructives per l’ecologia i els indígenes, i or i plata que explota la Gold Mining de Canadà. ‘Saps què paguen d’impost al govern? Un 1%. Evo Morales els cobra del 45% al 52%. Van dir que marxarien, però hi han romàs i el paguen. Quan la maquinària va arribar al país, va ser escortada per l’exèrcit tres-cents quilòmetres des de la capital, perquè els indígenes s’hi oposaven, en defensa pròpia i de les seves terres. Els més veterans tenien formació i consciència adquirida en els anys de la nostra guerrilla. Hi va haver morts. Avui els vells dirigents indígenes estan empresonats per terroristes’.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb