El president de la Generalitat, Ximo Puig, va pronunciar ahir una conferència molt important a Madrid, una conferència que ha xafat ulls de poll. El president coneix com ningú l’infrafinançament del País Valencià i els greus problemes que té per a la nostra societat. Fa anys que ho denuncia sense arribar a originar cap canvi, ni tan sols dins el seu partit. I potser per això a la conferència d’ahir va decidir de fer una proposta concreta que ha excitat el nacionalisme madrileny, rovell de l’ou de l’espanyolisme més encrespat. Assumint les idees del catedràtic d’Oxford Paul Collier, catedràtic d’economia i política pública en la prestigiosa Escola Blavatnik de Govern, el president ha proposat la instauració d’un impost específic destinat a gravar les rendes altes a la comunitat de Madrid. Amb la finalitat de compensar, amb aquests diners, els beneficis que té la capitalitat estatal respecte dels altres països i territoris de l’estat espanyol.

Puig, que ja fa anys que treballa intensament amb el conseller Vicent Soler per despullar amb un gran rigor les dades de l’escàndol, va posar sobre la taula tres dades, actualitzades, que són irrefutables i molt definitòries.

1. Madrid té 150.574 funcionaris, un terç del total de l’estat. I això significa que hi ha més funcionaris a Madrid que no pas afiliats a la seguretat social en 22 províncies. O que hi ha més funcionaris a Madrid que no pas autònoms en 47 províncies. Madrid té 44.315 funcionaris, empleats públics, treballant en institucions que podrien estar perfectament en unes altres ciutats, que no necessiten per a res estar a Madrid. Amb la qual cosa la ciutat té 95.000 treballadors públics més que els que li correspondrien per població. Amb les famílies corresponents, aquest plus és, si fa no fa, un contingent de 250.000 persones que no haurien de viure necessàriament a Madrid. Només cinc ciutats dels Països Catalans (Barcelona, València, Palma, Alacant i l’Hospitalet de Llobregat) tenen una població total superior a aquesta xifra d’habitants “sobrants” que té artificialment Madrid.

2. Nou contractes de cada deu dels que signa l’estat espanyol es fan a Madrid. I el 60% de les adjudicacions que fa l’estat van a parar a empreses establertes a Madrid, amb independència d’on s’ha d’executar el contracte.

i 3. Les rebaixes fiscals per a les rendes altes de Madrid, vinculades als avantatges de la capitalitat, sumen 4.453 milions d’euros. A la comunitat de Madrid els contribuents amb rendes de més de 60.000 euros anuals són el 7,7% de la població però en canvi es beneficien del 41% de les rebaixes en la quota de l’IRPF.

Ací en teniu el vídeo, per si el voleu veure:

El dibuix precís i cartesià del president Puig ja fa temps que es va traçant. Ell sol dir que Madrid ha esdevingut una aspiradora de recursos, talent, fortunes i treball que buida de manera accelerada la resta de l’estat espanyol. Un concepte que els companys d’Elordenmundial.com van fer visible amb aquest mapa extraordinàriament clar. La macrocefàlia de Madrid ja ha desertitzat tot el seu entorn i comença a afectar greument el País Valencià. Madrid ho xucla tot i pretén xuclar-ho tot. Perquè viu de xuclar-ho tot, de res més que això.

A la conferència, el president Puig féu referència a l’històric “Madrid se’n va“, aquell article del president Pasqual Maragall, publicat fa vint anys i que em deveu haver vist invocar ara i adés, com una de les anàlisis més brillants fetes mai al nostre país en l’àmbit polític i com l’inici del viatge cap a l’independentisme fet pel maragallisme i per les bases tradicionals del PSC.

Fa vint anys la situació no era ni de bon tros aquesta; avui és molt pitjor encara. I en tot aquest temps s’ha fet ben evident que ni el PP ni el PSOE ni ningú no mourà ni un sol dit per posar-hi fi. El president Puig, doncs, ha tingut prou temps per a veure-les venir i a hores d’ara hauria de ser conscient, crec que és conscient, que clama en el desert. Per més xifres indiscutibles que pose sobre la taula. Ahir es va plantar intel·lectualment, però el País Valencià ja necessita una plantada política, fer finalment el pas endavant.

Perquè la voracitat extractiva de Madrid no té aturador i ara més que mai es fusiona amb el nacionalisme espanyol més violent, com s’ha fet visible en les reaccions agressivament antivalencianes que ha desfermat la conferència del president. Puig, com ho va ser Maragall anys enrere, és dels darrers espanyolistes romàntics, convençut encara que hi ha una altra Espanya possible. Tanmateix, espere que les conseqüències del seu fracàs, a mitjà termini, siguen al País Valencià semblants a les que va tenir el fracàs –el fracàs a l’hora de ser escoltat i atès a Madrid– del maragallisme. Perquè, si puc calcar un adhesiu que vaig veure fa temps a Perpinyà, l’alternativa valenciana és o enfonsar-nos en la misèria per fer molt més gran Madrid a costa nostra, o abraçar Barcelona per viure de manera decent, cosa que només podrem fer abandonant Espanya.

 

PS. Avui fa cent anys de la batalla d’Annual, en què Espanya fou derrotada per les tribus del Rif. Va ser una batalla d’una gran importància en la configuració del modern nacionalisme espanyol, profundament autoritari i reaccionari. Alaaddine Azzouzi ha preparat aquest article per explicar-ho, confegit en el nou i espectacular format de les “Històries de VilaWeb“.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.