Xesco Reverter: “Trump va intentar de subvertir la democràcia, i potser hi tornarà”

Entrevista al periodista de TV3, que deixa la corresponsalia als Estats Units després de cinc anys de cobertura

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
01.07.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Xesco Reverter va aterrar als Estats Units el primer any de mandat de Donald Trump. Cinc anys després, marcats per una pandèmia i l’entrada de Joe Biden a la Casa Blanca, el periodista de TV3 abandona la corresponsalia als Estats Units. Hi deixa un país encara inflamat per l’herència de Trump, cosa que es va fer evident fa uns dies, quan el Tribunal Suprem va anul·lar la llei que protegia el dret d’avortament d’ençà de feia cinquanta anys.

Lídia Heredia serà la nova corresponsal de TV3 als EUA i Reverter tornarà a la secció d’internacional de la cadena. Abans de reincorporar-s’hi, conversem amb ell per fer un repàs de la seva estada al país, de l’etapa de Biden, de quin paper pot tenir Trump en el futur i si tornarà a alguna altra corresponsalia.

Cinc anys. Sabeu quantes cròniques heu signat?
—No les he comptades. Però fent un càlcul aproximat, unes 250 l’any. Per tant, molt aproximadament, unes 1.250 en total. Però sense comptar que l’any de les eleccions en devia fer algunes més. El 2020 va ser una bogeria.

I recordeu quina va ser la primera?
—Jo crec que devia ser alguna astracanada d’en Trump, però com que n’ha fetes tantes, no us sabria dir quina.

Us n’heu anat havent informat de la decisió del Suprem de derogar el dret de l’avortament i de reforçar el dret de portar les armes. Dieu que deixeu un país fracturat i irreconciliable. L’era Biden no aconsegueix de calmar la crispació permanent que hi havia en l’era Trump?
—Per una banda, sí que ha baixat molt, la tensió política. El fet de no tenir un president incendiari a la Casa Blanca fa que, automàticament, la temperatura baixi. No tens ningú en el principal altaveu cridant, polaritzant i provocant. Biden és una persona més tranquil·la, amb un missatge més moderat i amb un equip d’assessors que treballen en aquesta línia, i això fa que l’ambient polític al país sigui molt més calmat. Però això no impedeix que les fractures enormes estiguin latents. Trump no ha desaparegut. Una part molt important dels republicans encara el segueixen, ell continua essent igual de decisiu, igual de polaritzador. Va intentar de subvertir la democràcia, encara ho intenta i potser ho tornarà a intentar.

En aquest moment del mandat, Biden té el nivell de popularitat més baix d’un president d’ençà de Truman. Dins el partit Demòcrata hi ha decepció en la seva elecció?
—Ningú no s’esperava gaire de Biden, però sí que hi ha un punt de decepció, perquè el país no va bé. El problema de Biden és que va prometre moltíssim. Prometia unificar el país, recosir-lo, fer una reforma de dalt a baixa més social, més justa, menys desigual, més infrastructures, mesures contra el canvi climàtic… Va començar amb bon peu perquè va fer una bona gestió de la covid i va vacunar moltíssima gent de seguida; va aprovar uns ajuts astronòmics. Realment, semblava que seria un president transformador i ell mateix es comparava amb Franklin Delano Roosevelt. Però aquestes promeses tan grans que va fer tenien els peus de fang, perquè al congrés no tenia les majories que necessitava. En aquest país, per aprovar qualsevol cosa al senat, necessites almenys un 60% dels senadors.

A tot això, cal afegir-hi la retirada de l’Afganistan.
—Va ser un desastre, malgrat que no és culpa directa de l’administració demòcrata, perquè va ser Trump qui va fixar els terminis i va fer aquest acord de retirada. Estava tot sentenciat. L’altre només podia executar, s’ho va trobar a sobre i l’execució va ser lamentable. I afegeix-hi que ells esperaven que després de la covid hi hagués un període d’inflació transitori, però s’ha quedat un mes rere un altre. I s’ha arribat a uns nivells de pobresa molt alts. Amb tot plegat, hi ha un desencant molt elevat amb els demòcrates i la decepció de Biden és sonada.

La configuració conservadora del Suprem és l’herència més incòmoda de Trump?
—És la més decisiva i la més permanent. És una feina que han fet els republicans durant anys i anys de manera molt sibil·lina i és, sense dubte una herència brutal. Trump va tenir la gran sort de poder col·locar, en només quatre anys, tres jutges vitalicis. I els qui ha col·locat tenen 49 anys, 50 i 51, i poden estar en el càrrec fins als vuitanta. Com que ja n’hi havia tres de conservadors, es configura una majoria de sis contra tres que t’assegura que qualsevol iniciativa dels governs demòcrates que pugui arribar eventualment al Suprem sigui tombada pel tribunal. El govern demòcrata sempre intenta d’expandir l’acció del govern, i els republicans són més reaccionaris i prefereixen que decideixin els estats. Sempre hi ha aquesta guerra per fer un país amb un federalisme més fort, i el Suprem anirà contínuament en aquesta línia de descentralitzar i legislar a favor dels estats. El país és com més va més laic, més tolerant amb els homosexuals, també amb l’avortament. Però, en canvi, tens un Suprem que rema en direcció contrària al país, i aquesta és la gran herència de Trump.

Veieu plausible que aquest tribunal també escapci altres drets, com el del matrimoni homosexual?
—Teòricament, era impensable fins fa quatre dies, perquè una sentència del Suprem creava jurisprudència i era molt difícil de revertir-la, i el tribunal mateix es cuidava prou de no qüestionar-se. La paradoxa és que quan van fer les sessions de control al congrés als tres jutges que havia nomenat Trump, els van demanar si l’avortament era un precedent establert que no calia tocar. I tots tres van dir que sí. I després ho han passat per alt sense miraments. És a dir, que van mentir als senadors que els havien de confirmar. Hi ha molta preocupació. Un dels jutges, Clarence Thomas, dels més conservadors, va fer un text paral·lel a la sentència a l’avortament on deia que la constitució no preveu el dret de l’avortament perquè no recull el dret de la privacitat tal com l’entén molta gent actualment. I això obre la possibilitat a revertir altres sentències històriques del Suprem que tenen relació amb el dret de la privacitat, com són el matrimoni homosexual, les relacions amb les persones del mateix sexe, l’ús dels mètodes anticonceptius o la fecundació in vitro. Veurem què passa, perquè si n’han tombat un, en poden tombar un altre.

Quin personatge, Clarence Thomas…
—Sí. I la seva dona, Virgina Thomas, és darrere la conspiració de Trump per a subvertir la democràcia. Aquest senyor fa trenta anys que és al Tribunal Suprem i encara s’hi pot estar quinze anys més o vint.

La investigació sobre els fets del Capitoli pot tenir alguna conseqüència penal sobre Trump? És realista?
—Es va desbrossant el camí i tot porta cap a un eventual processament de Trump. Ell sabia que havia perdut les eleccions i va dir que no; ell sabia que no hi havia hagut frau i va insistir amb el frau; ell sabia que no podia pressionar el seu vice-president, que era il·legal, i el va pressionar; i ara s’ha sabut que ell sabia que el dia 6 hi podia haver un merder important i molts incidents, amb gent armada, i ho va permetre. Per tant, una causa contra Trump és molt clara, perquè hi ha moltíssims elements i moltíssims testimonis que aquest senyor va actuar amb mala fe. Però el moment més delicat el tindrà el fiscal general, que en principi és independent, tot i que el nomena Biden. Processar Trump, sobre el paper, és molt fàcil, però és una decisió molt polèmica. Trump encara és molt popular, una part del país encara li dóna suport. Processar Trump és molt gros, i tancar-lo a la presó, també.

Podria tenir conseqüències al carrer?
—Podria ser, no ho sabem. També és diferent un judici ara que un judici d’aquí a un any i mig. Ja serem en pre-campanya, començaran les primàries… I ja veurem si Trump acaba essent el candidat.

El veieu tornant-se a presentar?
—Ell provarà de presentar-se com a candidat, d’això no en tinc cap dubte. El dubte és que guanyi la nominació. Hi ha la figura de Ron DeSantis, el governador de Florida, també d’extrema dreta, però no tan polèmic com Trump. I té força bona fama entre els republicans. Les enquestes el situen dos punts per sobre Trump en les primàries. Amb això vull dir que no és tan clar que Trump guanyi unes primàries si davant té un perfil com aquest. Per altra banda, Trump genera molts anticossos i la investigació sobre els fets del congrés el van desgastant una mica. Però encara falta un any i mig.

Com ha canviat el país socialment d’ençà que hi vau arribar?
—La inflació fa molt de mal, però el país no va tan malament, econòmicament. Hi ha un atur del 3,5% i el creixement encara és decent. I tu vas als bars, als restaurants i als avions i és tot pleníssim. Hi ha inflació, però no hi ha la sensació que el país estigui en crisi econòmica. La prova és que el consum està disparat i no hi ha una sensació de crisi absoluta, tot i que potser la tindrem. És semblant al que passa a Espanya, on malgrat la inflació, tothom fa vacances.

Un dels moments més significatius d’aquests cinc anys va ser la mort de George Floyd.
—Va ser guaridor per al país, va ajudar que molts blancs prenguessin consciència dels problemes que tenen els negres. Va servir perquè es prengués consciència que continuen tenint un problema molt important. El maltractament de la policia i la segregació de facto que encara existeix en molts llocs es van tornar a posar sobre la taula i  va ser una oportunitat per a sacsejar una mica el país, que està una mica més sa. Tot i que, òbviament, encara hi ha molta feina per fer.

Els Estats Units tenen 330 milions d’habitants, amb sensibilitats molt diverses i és un país molt heterogeni. Com es condensa aquesta realitat en peces d’un minut i mig? Devia ser la màxima preocupació com a periodista.
—Sí. Crec que ens passa a tots els corresponsals. La gran frustració de la televisió és que tens un minut i mig per a explicar realitat. Amb un diari tens més pàgines i més text. Però la televisió és molt agraïda, perquè tens la imatge i els Estats Units ho valen. Consola el fet que vas explicant fragments, pinzellades, i si ho sumes tot, acabes tenint una visió del que hi passa.

Com a corresponsal i amb la visibilitat que dóna la televisió, heu estat objecte d’anàlisi. Com entomàveu les crítiques que us assenyalaven pro-Biden?
—Totes les crítiques són legítimes, passa que hi havia una confusió gran. Sembla que si tu poses context i qüestiones les actituds i les intencions d’un president, automàticament et converteixes en l’aliat del seu rival. I no. La feina del corresponsal i de qualsevol periodista és qüestionar la persona que és en el poder, però això no et fa aliat dels seus rivals polítics. I si el poder és caòtic, doncs s’ha de dir, no és problema del periodista, sinó del poder. El nivell de desgavells i barbaritats de Trump era enorme. I ja us dic que posàvem moltíssim el fre. Hi havia molts dies que no fèiem notícia per no passar-nos i no matxucar Trump. Per una altra banda, sempre vam fer l’esforç d’anar a parlar amb els trumpistes, d’anar a trepitjar l’Amèrica de Trump i mirar d’entendre la gent que el votava. I tenien molts motius legítims per a votar-lo. La gent que el vota no és pas boja. Però em consola que és una crítica que vam rebre pràcticament tots els corresponsals, a qui titllaven d’antitrumpistes.

La decisió de deixar la corresponsalia i tancar una etapa és vostra?
—Les corresponsalies tenen un contracte de dos anys que es pot ampliar dos anys més, és a dir, quatre anys en total. Jo n’he fet cinc perquè l’any de la covid va ser un desastre. Les meves filles van estar pràcticament un any i mig sense trepitjar l’escola. Era com marxar amb mal gust de boca, sense que la família hagués pogut gaudir del país durant l’últim any. Vaig demanar una pròrroga d’un any i, per sort, s’hi van posar bé i em van deixar fer un cinquè any. Per tant, ja sabia que això tenia una data de caducitat, i em sembla bé. Igual que jo he pogut tenir aquesta oportunitat, que vingui més gent darrere. En el cas de les corresponsalies occidentals, cinc anys és un bon període. Allò que diuen: el primer any no t’assabentes de res, el segon ja comences a gaudir-ne, el tercer ets el rei del món, el quart comences a cansar-te’n i el cinquè ja comences a agafar mania al país.

Us ha passat?
—No, però és cert que l’energia que tens al principi, de descoberta, al final ja no és la mateixa. Però això passa en qualsevol feina. Sobre l’avortament he fet moltíssims temes, i al final hi ha hagut aquesta sentència importantíssima. A vegades, en alguns temes tens la sensació de déjà-vu, d’haver-los tocat abans. En canvi, si ve algú nou, tot és una descoberta inicial.

Us reincorporeu a la secció d’internacional, però us agradaria agafar una altra corresponsalia?
—Sí que m’agradaria i no ho descarto; si me l’accepten, és clar. Però d’aquí a uns anys, perquè tinc dues filles que ara comencen l’adolescència i tinc ganes que la visquin a Barcelona, que agafin arrels a casa, que facin els amics a l’institut, que són els que duren. I si llavors encara tenim energia i força i les nenes poden estar més o menys col·locades, tornar a marxar.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes