Xavier Diez: “L’arquitecte de la revolució anarquista va ser Garcia Oliver”

Entrevista a l'historiador, que ha tingut cura de les mítiques memòries ‘El eco de los pasos’, de Garcia Oliver, traduïdes per primera vegada al català

VilaWeb
Xavier Diez, dilluns passat a Girona (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils
20.01.2022 - 13:16
Actualització: 20.01.2022 - 14:16

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Joan Garcia Oliver (1902-1980), ministre anarquista de la CNT durant la guerra de 1936-1939, pistoler els anys vint, amic de Josep Tarradellas i Francesc Macià, va escriure unes memòries mítiques, El eco de los pasos (Ruedo Ibérico), que expliquen com poques el segle XX català i la revolució anarquista des de dins. Ara el llibre es publica per primera vegada en català en traducció d’Emma de Porrata Dòria. És una versió reduïda pensada per al gran públic que porta per títol Nosaltres, els sense nom (La Campana). L’original eren 1.060 planes de lletra petita. Aquest, 408 de lletra normal. VilaWeb entrevista l’historiador Xavier Diez, l’home que ha tingut cura de la versió que des d’avui es pot trobar a les llibreries, i que n’ha escrit un interessant estudi previ.

Garcia Oliver, traduït al català.
—Garcia Oliver és un patrimoni de Catalunya. L’anarquisme és un patrimoni de Catalunya. I era una injustícia que un text com aquest no estigués traduït al català. S’ha reparat aquesta injustícia amb un llenguatge menys ampul·lós: de la retòrica revolucionària pomposa, a un català estàndard. Garcia Oliver té una biografia que donaria per a unes quantes temporades de Netflix.

Qui és Garcia Oliver?
—És un exponent d’una Catalunya silenciada. La Catalunya popular, anarcosindicalista i polititzada de la primera meitat del segle XX. I que trenca tots els tòpics amb els quals Vicens Vives ens va fer creure que els catalans eren gent pacífica i pactista. La societat catalana, com qualsevol societat europea, ha estat violenta i pacífica, revolucionària i conservadora. Garcia Oliver és un home d’extracció humil, que treballa de cambrer, després fa de sindicalista, de pistoler, i acaba fent de ministre durant la guerra de 1936-1939. Amb totes les contradiccions. Durant la revolució de 1936, és una de les persones que políticament mana més a Catalunya, els primers mesos de la revolució. Si Durruti era el cap militar, Garcia Oliver era el cap polític.

Garcia Oliver és un home d’acció. Què és un home d’acció?
—Amb vint-i-pocs anys es fa revolucionari professional. Cosa que implica anar a trets amb la patronal. En diuen pistolerisme, d’aquells anys (1919-1923), però jo ho reivindico com a guerra civil. La guerra d’independència d’Eslovènia va comportar cinc vegades menys morts que la guerra entre patronal i sindicalistes dels anys vint. Garcia Oliver explica aquests anys des de dins. És representatiu de l’aristocràcia de l’anarquisme, i passa lògicament per la presó, on et llicencies com a anarquista. Allà, hi trobes lectures, vells llibertaris, i aprens la teoria. I la convivència amb els delinqüents comuns, que t’ensenyen com fer servir armes o escapar-te.

Garcia Oliver ensenya un anarquisme dels anys vint i trenta auster. Militants contra l’alcohol, els jocs de cartes, la disbauxa. Ara dius “anarquistes” i veus un punk amb cresta. I no. Eren austers.
—Sí, la major part de l’obrer cenetista era conservador. No gaire diferent de l’obrer marxista. Però en l’anarquisme hi havia una mica de tot. També hi havia els naturistes i els individualistes, minoritaris.

Aspecte important: la seva relació amb Francesc Macià, qui coneix a l’exili.
—Macià ofereix a Garcia Oliver un lloc als fets de Prats de Molló. I Garcia Oliver li diu, “no, hauries de fer com els irlandesos (guerrilla) i no a camp obert, guerra”. Quan llegeixes Garcia Oliver, et preguntes com pot ser que ningú no en parli. Jo, en descobrir-lo, vaig quedar bocabadat amb la relació amb Macià. O amb Josep Tarradellas.

Quina relació hi tenia?
—Tarradellas era conseller en cap de la Generalitat, i Garcia Oliver era el cap a la pràctica del comitè de milícies antifeixistes, durant el curt estiu de l’anarquia, quan a Catalunya manaven anarquistes. Va ser dins el comitè de milícies antifeixistes que va veure que l’URSS feia tot el possible per sabotejar l’esforç de guerra de Catalunya, perquè no volia que triomfés la revolució anarquista. Garcia Oliver i ell, a partir d’aquell moment, sintonitzen i acaben establint una amistat de dècades. Garcia Oliver i Tarradellas eren dos alternatius. Incompresos en el seu món. I van connectar.

A Garcia Oliver, la República l’enganxa dins la presó de Burgos.
—Quan prova de tornar de l’exili amb Macià, el capturen, i cap a Burgos. Allà dins, tot i la brutalitat de la presó, no el toquen. La direcció té por que si el pelen a ell, Los Solidarios (grup que Garcia Oliver té amb Durruti, Ascaso, Jover i altres) es venjaran. Amb tot aquest prestigi revolucionari arriba la República, i el deixen lliure.

I ell se situa amb els qui no confien en la República. I la combat.
—Hi ha el fracàs de la revolució de 1934, la divisió entre faistes i trentistes, i ell posa en marxa la gimnàstica revolucionària, petits alçaments. Ho fa juntament amb Durruti, que seria el líder militar. Garcia Oliver seria el líder polític. L’arquitecte de la revolució anarquista de 1936 va ser Garcia Oliver. Els surt bé, i de cop i volta, guanyen la revolució. Ells mateixos se sorprenen, no tant dels franquistes, sinó d’administrar la seva victòria. I els tremolen les cames. Passat el maig del 1937, els anarquistes ja saben que han perdut enfront dels comunistes.

Anarquista i ministre. Combinació curiosa.
—Ministre de Justícia durant la guerra de 1936-1939. Algú d’ideologia anarquista que vol anar en contra del poder, i que ha passat per les presons durant anys, ara és qui administra les presons i els jutges. Paradoxa. Ell té un gran paper polític dins el gabinet. El seu objectiu és que els comunistes no aconsegueixin el control. Ell sap què ha passat amb els anarquistes a Rússia, a Ucraïna, i sap quin és el perill comunista.

Garcia Oliver és qui va donar l’ordre definitiva de matar Primo de Rivera?
—Ho cito al pròleg, perquè m’ho va dir la Marianne Brull, secretària de Ruedo Ibérico, l’editorial que li va publicar el llibre. I això també explica la tesi doctoral de Leonardo Munillas sobre Garcia Oliver que cito al pròleg. Però ni en el llibre ni en la correspondència surt, aquest detall. Es fa difícil de saber.

L’exili. Tros d’exili.
—Si volem Netflix en català, val més que preparem una sèrie sobre el seu exili. Es podria fer una temporada sencera sobre la seva fugida fent la volta al món. Del Portús va a París, on prova de protegir bona part dels anarquistes discriminats respecte als comunistes i d’ajudar-los a trobar papers i anar a l’Amèrica Llatina. Sap que si es queden a França, lleparan. Entre 9.000 i 11.000 acabaran en camps de concentració nazis. Ell aconsegueix d’anar a Suècia, via sindicats. Té trenta-vuit anys. I s’aclapara. Vol acció i reconstruir el govern espanyol de la República. I fer com Polònia, Noruega i França, crear l’Espanya lliure, declarar la guerra als nazis i esperar que els aliats tinguin interlocutor. Però no se’n surt. Va a l’URSS, fent el transsiberià, agafa un vaixell que l’envia a Los Angeles, Nova York, Sant Louis, i això genera tot un llibre de viatges. I finalment, a Mèxic, on acaba morint.

Garcia Oliver no va tornar mai a casa.
—S’havia barallat amb tota la CNT, era un home de grans enemics. Ja no li quedava família. No tenia cap mena d’al·licient. I sabia que l’anarquisme havia degenerat molt del maig del 1968 ençà. De l’anarcosindicalisme amb solidesa teòrica s’havia anat a parar un hedonisme esclatant. I les jornades llibertàries de 1977 no van deixar de ser un xoc dels joves amb els vells anarquistes.

Quines parts no explica el llibre?
—Les conspiracions per a atemptar contra Franco amb Octavio Alberola, o Cipriano Mera. Que torna d’estranquis a final dels cinquanta i principi dels seixanta, ve a Europa, va a París i Berlín, amb la intenció de crear una defensa interior i atemptar contra Franco. Continua essent un anarquista d’acció.

L’original d’aquest llibre són 1.060 planes de lletra petita. La vostra versió, 400 de lletra normal.
—Veig que hi ha coses rellevants des del punt de vista dels historiadors, però no del públic general. Qui vulgui aproximar-se a Garcia Oliver, aquesta és un primer pas. He fet de muntador per donar-li coherència. He tret alguns dels articles i discursos dels arxius.

I també heu canviat el títol, d’El eco de los pasos a Nosaltres, els sense nom.
—La responsabilitat és meva i n’assumeixo les culpes. El eco de los pasos va ser una imposició de l’editor de Ruedo Ibérico. Sobre la base de la meva llibertat individual vaig decidir que Nosaltres, els sense nom, expressava molt clarament qui eren els anarquistes dels anys trenta. Ells, que són capaços de fer la revolució anarquista més important del món mundial, resulta que no tenen nom a la nostra història. Amb aquest llibre creia necessari compartir una història ni prou coneguda, ni ben coneguda.

 

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies