Xavi Castillo: “A les xarxes t’insulten brutalment només perquè fas un esquetx amb la bandera espanyola”

Entrevista a l'actor, que estrena l'espectacle sobre la corrupció 'Yonquis del dinero', basat en el llibre de Sergi Castillo Prats

VilaWeb
Esperança Camps Barber
08.02.2022 - 09:38
Actualització: 08.02.2022 - 10:38

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La companyia de teatre Pot de Plom, de Xavi Castillo, estrena al Teatre Micalet  de València un espectacle sobre la corrupció inspirat en el llibre Yonkis del dinero, de Sergi Castillo Prats. És una mena de manual que recorre totes les trames de corrupció política i econòmica que hi hagué durant els diversos governs del PP a la Generalitat Valenciana. Alguns s’han anat destapant anys més tard i molts encara són als tribunals.

Aquest nou espectacle és una mena de teatre d’investigació, una repassada en clau d’humor d’aquells anys i de molts personatges que fan part el repertori habitual de Castillo. És també, segons que explica Castillo, una mena d’homenatge als periodistes d’investigació que han destapat moltes d’aquestes trames.

Yonquis del dinero és la manera que té Pot de Plom de celebrar els trenta anys fent humor sobre els temes d’actualitat. “És un comboi, estar quasi un mes en el Teatre Micalet, i és una manera de reivindicar que la cultura és segura.”

La corrupció i una bona de personatges corruptes ja formen part del vostre repertori. Quin enfocament en feu ara?
—Jo sempre havia tractat la corrupció d’una manera molt anecdòtica. Hi havia el Papa, hi havia Rita, hi havia Alfonso Rus… D’una banda, aquest nou espectacle té un sentit dins la trajectòria de la nostra companyia i, d’una altra, vaig tenir interès de fer-lo quan el llibre de Sergi Castillo Prats va caure en les meues mans. Vaig veure que Yonquis del dinero estava molt ben estructurat i molt ben explicat. A més, conté una animalada d’informació. És clar que no em propose de fer una investigació exhaustiva sobre aquests temes, però sí que és una ampliació de les coses que jo he fet fins ara.

És com un regal pel trentè aniversari de la companyia.
—Inconscientment, és una celebració. Ens va bé. M’he proposat de no mirar arrere, però hem fet un poc de repàs i ens hem adonat que fa trenta anys que fem humor, i dins aquesta trajectòria nostra ja hi ha moltes coses que apareixen en el llibre. Rita, Camps, els grans esdeveniments, Benavent… I per a mi aquest espectacle és un resum de moltes coses.

Què hi trobarà l’espectador?
—És una estructura molt semblant a la de La Bíblia. La Bíblia era un material brutal, és clar. I aquesta proposta va en la línia un poc cabaretera que faig habitualment. Vaig inventant-me coses i les relacione amb el cinema, per exemple. I això ho fa també Sergi al llibre. Fa paral·lelismes amb Al Capone i els intocables. Parlant del cas Emarsa i Esteban Cuesta, juga amb Richard Gere i Julia Roberts a Pretty Woman. Faré cançonetes.

Què en diu Sergi Castillo, del fet de veure la seua investigació convertida en teatre d’humor?
—Sergi estava encantat que parlàrem d’aquests temes al teatre. És un material brutal, esperpèntic, que enganxa. En el llibre cita Berlanga. La escopeta nacional, Todos a la cárcel. O el Bigas Luna de Huevos de oro. Tot això és una animalada. Han sigut una vintena d’anys de “Corrupció total, fill meu”, com deia Maria José Alcón.

A banda aquests personatges que de tant en tant traieu a passejar als vostres espectacles, n’incorporeu de nous.
—Alacant l’he tractat poc en el teatre, i ara apareix Enrique Ortiz, o la trama dels fems d’Àngel Fenoll. Jo em base en el llibre, i el llibre comença amb Vicente Sanz que és un personatge molt tenebrós i molt fosc. Repugnant per tota aquella qüestió dels abusos sexuals a treballadores de Canal 9, però, és clar, ell té tota una etapa anterior a Canal 9, que són els seus inicis amb Zaplana. Sobre Zaplana, havia fet quatre bromes, però no m’hi havia clavat mai a fons. Hi ha Carlos Fabra i tot el món del caciquisme a Castelló. És que és brutal!

Una llista de noms que no s’acaba mai.
—Hi ha el Bigotes, i Esteban Cuesta i el cas Emarsa… Són personatges que no són nous, que sempre n’havíem parlat un poc de passada. A Cuesta, la gent el coneix d’una entrevista que li va fer Jordi Évole, però quan la gent el veu diu, aquest qui és? I està molt bé poder dir que aquest és el de les traductores romaneses… A banda, contar una miqueta més. Dir, per exemple, que van crear una banda delictiva. La visita del Papa i tots els grans esdeveniments… Correa, tot això ho expliquem a la nostra manera.

Xavi Castillo  

L’humor és l’única manera de pair tota aquesta podridura?
—Jo no sé fer-ho de cap més manera.


—Vull dir una cosa important, i és que l’espectacle té un punt de reconeixement de la gent que fa periodisme d’investigació. Perquè d’aquesta gent anem agafant els articles. Laura Ballester, Quico Arabí, Juan Nieto… La seua tasca és molt important. Però jo, fent humor, puc arribar una miqueta més a un públic que ja no recorda aquests casos. També hi haurà els típics que diran que ara això ja no toca. Però sí que toca, perquè tot això continua sent als jutjats. I continua sent de rabiosa actualitat amb tot el que passa amb el cas Erial, amb Zaplana, o amb Benavent, que continuen sent allí. Ara Marcos Benavent s’ha tirat arrere. És tot molt de pel·lícula i jo faig la conya, però intente demostrar l’esperpent de tot això. L’humor hi ha de ser, és necessari.

A banda l’espectacle al teatre, també feu entrevistes al vostre canal de YouTube a personatges que ajuden a entendre què ha passat, és una mena de projecte multimèdia.
—És una idea que ens va venir al cap, una manera de complementar el projecte. El projecte m’agrada molt. Si al públic també li agradara, voldria anar-lo continuant i aprofundint. El capítol de Rafael Blasco, per exemple, em serveix per a fer un espectacle o una pel·lícula o una sèrie de televisió. Tots els canvis de personalitat que ha fet Rafael Blasco són potentíssims per a contar-los. Aleshores, per a mi això és un principi, i una manera de complementar-ho era parlar amb gent que ho ha seguit. Se’ns va ocórrer la periodista del diari Levante Laura Ballester, perquè en aquests moments informa molt sobre corrupció. I també hem gravat una conversa amb Sergi Castillo, l’autor del llibre, que ens va contar per què el va fer.

Heu entrevistat també Ramir Blasco, l’ex-advocat de Marcos Benavent, el ionqui dels diners. Com va ser aquesta conversa?
—Ens hi entenem bé, amb ell. Venia a veure’ns al teatre i ens va sorprendre les ganes que tenia d’explicar coses i de parlar. És un personatge que ho ha viscut tot de primera mà. Ha vist com esclataven els casos Taula i Erial, per exemple. I en parla molt obertament. Si una cosa no és corroborada, no l’assegura del tot, però no té cap inconvenient a dir això va així, o el que s’ha publicat és això altre… Ens ha sorprès la proximitat, la cordialitat que té. És gent que té un coneixement molt profund dels casos. Jo em faig xicotet al seu costat. Jo faig teatre, faig el pallasso, i aquesta gent té un quantitat d’informació al cap que és una animalada. Però passa que costa que això arribe a la gent, per a mi és fantàstic contar què passava a Emarsa o dir què passava a Alacant amb la recollida dels fems. Obrien rases als horts i hi enterraven la merda! Per a mi això és molt interessant.

De tots aquests personatges, quin és el que us fa més ràbia de tots?
Vicente Sanz fa molta angoixa. És un personatge tenebrós. És molt desagradable i, de fet, és difícil d’explicar bé al públic tota la podridura que eixe home arrossegava a l’hora d’exercir el seu poder en certs llocs. A Canal 9, sobretot. Fa fàstic. Rafael Blasco em sembla un personatge molt potent. És increïble, però és que Zaplana també. Hem tingut el milloret entre el milloret. Després, com a personatge espectacular hi ha l’Ortiz. És The Wolf of Wall Street, tal qual. És com si agarrares Leonardo Di Caprio i el posares en el iot a Alacant. Igual. Els paral·lelismes són brutals. Tots els personatges són molt interessants. De tots podries escriure llibres, com Quico Arabí, que va escriure Ciudadano Zaplana. 

Xavi Castillo

Quin regust us deixa?
—Tinc la sensació que comencem a obrir una caixa de Pandora molt gran. Hi ha coses més antigues… La gent diu, ai, perquè no parles de coses d’ara, i tu dius, és que això encara continua… Han sigut molts anys d’impunitat, la sensació és que han fet el que els ha donat la gana i la pregunta sempre és la mateixa: com ha pogut passar? Què s’hauria d’haver fet per a evitar-ho? I què s’ha de fer perquè no torne a passar. Perquè a l’àmbit polític no es permeta que torne a passar un saqueig, Sergi Castillo va escriure un altre llibre titulat així, Tierra de saqueo.

A banda aquest espectacle, de quina manera celebrareu aquests trenta anys fent humor?
—Treballem en una exposició per a mostrar al públic tot de coses de Pot de Plom. Una exposició amb cartells, fotos, articles, crítiques, trastos, utillatge, ninots, màscares… Una exposició per a dur-la a llocs estratègics com ara Castelló, Alacant, Alcoi. Que siga itinerant, que jo puga fer teatre i a la vegada mostrar a la gent la història dels trenta anys de la companyia. Trenta anys fent teatre, fent humor, fent televisió…

La nau on feu feina i prepareu els espectacles és com un immens bagul de records.
—Jo no tire res. Ho guarde tot, i ha arribat un moment que tinc tant de material… Quan vaig comentar la idea de l’exposició a gent amiga, a programadors, a gent d’Alcoi, es van mostrar entusiasmats amb la idea. Tenim el compromís d’estar un mes a Alcoi exposant aquestes  coses… a l’abril anirem a Castelló… M’agrada la idea d’ajuntar l’exposició amb teatre. Amb un espectacle. Nou o vell, el que siga.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La gent ara riu de les mateixes coses que fa trenta anys?
—Jo crec que l’humor és l’humor. Com a curiositat, he recuperat fa poc un monòleg de fa més de vint anys, del 1998, que era Jordiet contraataca, per veure si funcionava. I va funcionar. La gent riu igual i jo faig les mateixes coses de sempre. Passa que et pots trobar amb reaccions més viscerals. La qüestió de la correcció política és més present. I el tema de les xarxes socials és més delicat, perquè la gent se’t tira a sobre si parles de l’Església, o si parles de certs polítics, per exemple. Són com llops, i això no passava tant. Jo tenia polèmiques en pobles, tenia polèmiques amb l’Església, amb rectors, però això que passa amb les xarxes socials és brutal. De colp t’insulten i et diuen coses perquè has fet un esquetx amb la bandera espanyola. Però en el teatre, la gent riu i gaudeix igual. No hi ha cap problema.

Us heu hagut de posar límits per tot això de la correcció política?
—El tema dels límits de l’humor és una cosa sobre la qual reflexionem quan el posem damunt l’escenari. O quan fem xarrades, analitzant-ho.  En parlem i ho analitzen, però límits no me’n puc posar, perquè el meu ofici se n’aniria a fer la mà. No puc pensar a posar-me límits a l’humor, però sí que hi reflexione i faig reflexionar el públic sobre l’animalada que és el concepte “l’humor té límits”. No estem per aquestes bajanades de limitar-nos perquè s’ofendrà la comunitat catòlica de no sé què… No estem per això. Estem per reflexionar sobre el tema. I assumir-ho.

Heu tingut denúncies d’aquestes associacions ultracatòliques?
—No encara, gràcies a Déu… Hem tingut polèmiques i enganxades amb la gent d’Hazte Oír, per exemple, però no denúncies, i si en tinguérem, ho assumiríem. Hem tingut polèmiques amb alcaldes que m’han censurat, això és història de la companyia. Però sí que hem notat que amb la pujada de la dreta i de l’extrema dreta al congrés agafen forces, i en qualsevol moment poden venir els Abogados Cristianos a denunciar que t’has burlat de no sé què. Això et pot amargar la vida en un moment determinat. Deuen pensar que si ens denuncien en faré un espectacle. Si tinguera un problema d’aquests, en faria un espectacle.

Xavi Castillo

L’espectacle Yonquis del dinero s’estrena demà, dia 9 de febrer, i es podrà veure fins el 27 de febrer al Teatre Micalet de València. Després anirà a Picassent, Alcoi i a la Universitat Jaume I de Castelló.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies