Ja fa temps que se sap que l’hiperespai també està limitat per fites frontereres, si bé són menys nombroses i més discretes que a l’espai físic. Però hi són, i topar-hi pot tenir un regust molt amargós, sobretot quan les fites en qüestió fan notar asprament que existeixen dos tipus de territoris catalans: els que són a Espanya i els altres. Així, la setmana passada, com bastants altres catalans, em disposava a xalar doblement gràcies a TV3: primer amb ‘La cançó censurada’ i tot seguit amb ‘L’Ovidi: el “making of” de la pel·lícula que mai no es va fer’. I com que ja fa anys que vaig llençar el meu televisor, ho volia mirar per internet. Imagineu-vos el meu astorament quan, just després d’un programa sobre la censura franquista, quan el segon documentari estava a punt de començar, va quedar substituït per aquesta impertorbable frase: ‘Emissió no disponible fora de l’Estat espanyol.’ Sí, després d’haver passat una hora en companyia de censors franquistes em trobava tot d’una sotmès a un imperatiu comercial que em deia que jo, pel fet de ser a vint-i-vuit quilòmetres al nord de la frontera franco-espanyola, no podia tenir accés al documentari.

Des de TV3, amablement, van respondre’m via Twitter: ‘El documental “L’Ovidi…” no té drets d’emissió per internet fora de l’estat espanyol. Salutacions.’ Gràcies. Ja ho havia entès però l’entendre no sempre priva del queixar-se. De fet, fa dos anys, havent topat per primer cop amb aquest problema, havia escrit al servei d’atenció a l’audiència de Televisió de Catalunya, el qual servei m’havia respost amb una frase més llarga però una mica embolicada: ‘La difusió del contingut a través dels nostres canals està marcat pels drets d’emissió que tenim sobre aquest material.’

Resumim. Un cert nombre de programes emesos per Televisió de Catalunya es poden veure, mitjançant internet, a Santander, Burgos i Salamanca, però a Perpinyà, no. Impera la frontera d’estat, en nom del concepte de ‘drets d’emissió’. És un concepte trist, certament, perquè podria ser que no canviés gens amb la independència de Catalunya. Imaginem-nos que Catalunya sigui membre de l’ONU i de la Unió Europea, imaginem-nos fins i tot que una llei atorgui la nacionalitat catalana als residents de Catalunya Nord que ho desitgin. Jo, des del meu poble, tenint passaport català, continuaria essent privat d’alguns programes en nom dels drets d’emissió ‘no disponibles fora de Catalunya’. O, en el millor dels casos ‘no disponibles fora de Catalunya i de l’Estat espanyol’. O sigui, que catalans del Nord i, si m’ho permeteu, algueresos quedaríem exclosos de tant en tant de l’oferta ordinària de la televisió pública catalana (i si deixo de banda, aquí, els andorrans, és només perquè disposen d’una televisió pública pròpia).

Ara per ara, és clar, el que passaria amb una Catalunya independent és història-ficció. Ara per ara ens quedem, pel que fa a certs programes catalans, amb Espanya d’un cantó i la resta del món de l’altre. Ho ignoro tot del funcionament tècnic de les barreres d’internet, però em temo que vagin per blocs d’estat: o tot Espanya, o res. O tot França, o res. O sigui que perquè catalans del Nord i, si m’ho permeteu, algueresos fóssim integrats en el conjunt normal de catalans amb accés ple als programes de la televisió pública catalana, caldria que els drets d’emissió incloguessin no només tot Espanya sinó tot França i tot Itàlia. Aquest seria el preu perquè els dos territoris més mancats de llengua no siguin, justament, els que més barreres es troben per tenir accés a la televisió de servei públic dels catalans. Ara per ara, deu semblar un preu massa elevat per qui defineix el concepte de ‘drets d’emissió’. I demà?

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.