Enguany se celebra el centenari de la guerra europea, l’armistici es va signar el novembre del 1918. Quan es commemoren aquells anys hi ha qui tendeix a oblidar l’important paper de l’anarcosindicalisme. La guerra i la revolució soviètica de 1917 van influir en el creixement i l’organització de la lluita social. N’hi ha bons testimonis.

Victor Serge va néixer a Barcelona el 1917. És el pseudònim que el revolucionari rus Víktor-Napoleon Lvóvitx Kibàltxitx s’inventà per escriure articles al diari anarquista Tierra y Libertad. Serge va arribar a la ciutat el mes de febrer, després d’haver complert cinc anys de presó a França per la seva suposada vinculació als grups anarquistes de l’entorn de la Banda Bonnot. El seu interès per la ciutat i els sectors revolucionaris més combatius havia nascut molt abans. L’any 1909, a París, signà el primer article de la campanya pro-Ferrer i Guàrdia i prengué part activa en les protestes al carrer contra l’execució.

La presència de Serge a Barcelona, la seva afiliació al Sindicat de l’Art d’Imprimir de la CNT i, sobretot, la seva relació amistosa i conspirativa amb Salvador Seguí, ‘El Noi del Sucre’, i el fort moviment anarcosindicalista català, és un episodi històric clau en la seva vida, just abans d’anar-se’n cap a l’URSS, on l’octubre del mateix any va esclatar la revolució bolxevic. Serge s’hi va implicar a fons però, amb el temps, va esdevenir un dels primers crítics de l’estalinisme i dels processos de Moscou que, de retruc, van afectar el seu amic Andreu Nin i el POUM.

De l’any 1917 a Barcelona, Serge n’ha deixat un retrat apassionat i molt descriptiu de la vida a la ciutat en plena guerra mundial. Es tracta de la novel·la Naissance de notre force, editada primer en francès, després en castellà per Ediciones Hoy (Madrid, 1931) i recentment reeditada també en castellà per l’editorial Amargord (2017) .

En català, malgrat la insistència d’uns quants, encara no s’ha aconseguit que es publiqui. Val a dir que els especialistes la comparen amb grans novel·les proletàries com Siete domingos rojos de Ramón J. Sender o La Madre de Maksim Gorki. A més, la qualitat general de tota l’obra literària de Serge ha estat elogiada per molts, com ara John Berger: ‘No conec cap més escriptor que de veritat pugui comparar-se amb Victor Serge. L’essència de l’home i dels seus llibres és en la seva posició davant la veritat.’ O Susan Sontag: ‘Una de les consciències lliures més apassionants del segle XX.’

El naixement de la nostra força

Coberta del llibre ‘Naissance de notre force’.

Serge s’inspira en la figura de Salvador Seguí, que va conèixer molt bé, per crear el personatge del sindicalista Darío de la novel·la. Els diàlegs entre Darío i el jove professor estranger (Serge) són tot un compendi de les qüestions més candents llavors sobre l’anarquisme, el sindicalisme i la revolució social. L’acció se centra en els preparatius de la vaga general revolucionària de l’estiu del 1917, i les discussions entre els conspiradors. Prendrien el poder o no? ‘Calia que Darío s’expliqués. Ells no eren homes de poder. Eren llibertaris.’

La descripció que Serge fa de la vida dels obrers a Barcelona en el clima creat per la guerra europea, l’actitud del govern de Madrid i la dels burgesos catalans il·lustra molt bé uns anys decisius.

El moviment obrer a Catalunya de principi del segle passat és un dels més importants d’Europa Occidental. És majoritàriament anarcosindicalista i té un interès especial per a la cultura i l’educació. Malgrat la repressió, la CNT experimenta un creixement enorme. Mai abans cap organització obrera no havia tingut un pes tan important a Catalunya i a l’estat espanyol.

Serge ho va saber intuir. La vaga de l’agost de 1917 fracassà, però, dos anys més tard, el 1919, es va organitzar la de La Canadenca, una de les més importants del segle, que durà quaranta-quatre dies. Començà amb l’acomiadament de vuit treballadors i, a poc a poc, esdevingué vaga general. Es va declarar l’estat de guerra, hi hagué tres morts i tres mil empresonats. Finalment, el triomf. Barcelona és la primera ciutat europea en assolir una important reivindicació històrica: la jornada laboral de vuit hores. La figura de Salvador Seguí, l’amic de Victor Serge, fou decisiva en aquesta gran victòria. La burgesia catalana no li ho va perdonar. Quatre anys després, el 1923, el Noi del Sucre va ser assassinat pels sicaris de la Patronal al carrer de la Cadena. Serge era a Moscou, en va rebre la notícia per carta.

En la novel·la Serge descriu el Cafè Espanyol, on va conèixer ‘El Noi del Sucre’ i, a ell, li deien ‘el rus’. L’ambient d’aquell cafè caracteritza la Barcelona de la primera guerra mundial. El tradueixo del castellà:

«El cafè ple de gom a gom tothora, tenia unes fileres de taules més o menys reservades. Els llibertaris ocupaven una part de la terrassa i una doble fila de taules a l’interior, sota els miralls enlluernadors. Els policies, fàcils de reconèixer pel seu aire de falsos obrers, de falsos empleats sense col·locació, per les seves mans pesades, indolents i sospitoses, fetes per a manipular les fitxes del dòmino, empunyar les manilles i atemorir sense soroll. Els policies, atenta l’oïda i inquiets els ulls, formaven un cercle conegut entorn d’un vetllador. Era una vella broma, repetida en intervals d’algunes setmanes, fingir seure a la seva taula per passar-hi la vetllada i fer-los servir pel mosso, que era amic nostre, cafè bullint… Una pianola omplia el saló d’aires d’òperes o de romances. Entre aquell estrèpit de música mecanitzada podíem discutir entre nosaltres sense por que els policies no ens sentissin.»

Aquesta és la descripció que feia Victor Serge de la repercussió de la primera guerra mundial:

«I aquesta ciutat, aquest país, pacífics, nerviosos, feliços, voluptuosos, estesos arran de la mar blavosa, escoltaven els ressons sords de les canonades, sentien bategar el cor penjat de l’Europa ferida i es nodrien de la sang abocada com a lucrativa pastura. Nosaltres treballàvem per a la guerra. Tots, més o menys, érem obrers de fàbriques de guerra. Teixits, cuirs, calçat, conserves, grans peces de màquines, tot, fins a la fruita –taronges perfumades de València– tot allò que les nostres mans feien, manipulaven, embalaven, era absorbit per a la guerra. La guerra llunyana feia construir fàbriques en aquest país pacífic, les omplia d’obrers, procedents de vegades dels abrasats camps d’Andalusia, de les muntanyes gallegues, de les àrides planures castellanes. La guerra apujava els salaris. La guerra desencadenava aquella febre de viure i de riure, de rebolcar la dona en els divans dels tuguris, de veure voletejar les ballarines de sines nues en els cafès-concerts, perquè després la feina apressada en aquella presència incessant de la mort i de la bogeria era necessari ‘sentir-se viure’.»

També és molt recomanable Víctor Serge. la conciencia de la revolución (Laertes, 2017), un treball col·lectiu dirigit per Pelai Pagès i Pepe Gutiérrez. O Victor Serge, l’insurgé, el documental de la xilena Carmen Castillo, víctima de la repressió pinochetista i vídua de Miguel Enriquez, el dirigent assassinat del Moviment de l’Esquerra Revolucionària (MIR en castellà). I, sobretot, una de les obres mestres del mateix autor Memorias de un revolucionario (Veintisiete Letras, 2011), un recorregut per la història dels moments clau en les revolucions del segle XX de la mà d’un protagonista indiscutible, crític i molt ben informat. Una reflexió personal àmplia i profunda sobre la revolució i la seva degeneració amb testimonis inèdits directes sobre Lenin, Trotski, Maiakovski, Gorki, Kropòtkin, etc.

A la Barcelona ‘plena d’ocells, ballarines i anarquistes’, explica Serge que va seguir molt de prop amb Salvador Seguí les negociacions entre la burgesia catalana avançada i el Comitè Obrer.

«Sopàvem –recorda Serge– sota el llum tremolós d’una làmpada de petroli. A la taula de fusta raspallada, el menjar consistia en tomàquets, cebes, un aspre vi negre, una sopa pagesa. La roba del nen penjava d’una corda. La Tereseta gronxava el nen: el balcó s’obria cap a la nit amenaçant, la caserna plena de guàrdies armats, la llum vermella, estrellada, de la Rambla. Escrutàvem els problemes de la revolució russa, de la vaga general vinent, de l’aliança amb els lliberals catalans, del sindicalisme, de la mentalitat anarquista oposada al renovament de les formes d’organització.»

Victor Serge es va integrar a les patrulles obreres armades que recorrien la ciutat. Tot i tenir un impacte important, la vaga general de l’agost de 1917 fracassà. A Barcelona moriren trenta-tres persones i a Sabadell deu més, totes víctimes de la repressió. Serge va passar breument pel calabós. Tot seguit va decidir d’anar-se’n a Rússia.

La guerra del 1936-1939 i el POUM
El viatge a Moscou, passant per França i la presó, va ser llarg, com també narra en Naissance de notre force. Allà, poc després, Victor Serge, ja bolxevic amb càrrec, va fer una gran amistat amb Andreu Nin, futur dirigent del POUM. Quan aquest va accedir a la Conselleria de Justícia de la Generalitat el setembre de 1936, va demanar assessorament al seu amic rus, que en donava escrivint cartes obertes a La Batalla, la publicació del partit.

Crític amb Stalin i els processos de Moscou, Serge va ser víctima d’una cruel campanya de difamació, la qual cosa no l’impedí avisar Andreu Nin i els seus camarades del POUM que Stalin planejava eliminar-los, però malauradament no li van fer gaire cas. El maig del 1937 Nin és assassinat i comença la repressió contra el POUM. Serge organitza a París un Comitè de suport i aconsegueix evitar que assassinin la resta de detinguts.

També va defensar en la IV Internacional que es fes una declaració de simpatia envers els anarquistes espanyols i el POUM. La proposta no va ser ben acollida. Aquest fou l’inici del seu trencament amb Trotski.

Victor Serge va fer amistat amb Andreu Nin.

El seu amor per Barcelona i els camarades que va fer aquí era tal que el 28 de gener de 1939, quan tot just la ciutat acabava de caure a mans dels franquistes, Serge va escriure al diari socialista belga La Wallonie un article impressionant, ‘Pensons à Barcelone!’. El text està recollit a Retour à l’Ouest. Chroniques, juin 1936-mai 1940 (Agone, Marseille, 2010).

Com que el llibre no és publicat ni en castellà ni en català, tradueixo improvisadament el darrer paràgraf, tot un manifest de solidaritat i reconeixement:

«L’únic pensament d’aquest moment ha de ser de solidaritat total amb la nostra Catalunya ferida, després de trenta anys a l’avantguarda del moviment obrer europeu. Allà es va afusellar Francesc Ferrer el 13 d’octubre de 1909. Ella va formular en 1917, amb Salvador Seguí, pocs mesos abans de l’octubre rus, el seu programa de transformació social. Amb les mans nues va desarmar l’exèrcit feixista el 19 de juliol de 1936. Amb les Brigades Internacionals, els homes dels dos grans sindicats salven Madrid quatre mesos més tard. Els seus militants sovint van ser enganyats, però mai no van renunciar. Ens han donat l’exemple dels seus Ascasos, els seus Durrutis, els seus Berneris, els seus Andreus Nins, per només esmentar els morts, als quals l’homenatge del record és ben merescut! Als vius, camarades, els cal pa urgentment, ajut, ajut!»

Mort a Mèxic i enterrament pel POUM
Aleshores de l’ocupació nazi de França, els militants del POUM ajuden Victor Serge a fugir a Mèxic, on va morir a la capital el 17 de novembre de 1947. ‘He endurat poc més de deu anys de captiveris diversos, he militat en set països, he escrit vint llibres. No posseeixo res’, va escriure a les Memòries. Els camarades del partit van reunir diners per a enterrar-lo dignament.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb