Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

’43 morts + 47 ferits = 0 responsables’. Amb una fórmula senzilla i esfereïdora, l’Associació de  Víctimes del Metro 3J (AVM3J) va dibuixar la situació. D’ençà que, el 3 de juliol del 2006, un comboi de la línia 1 de Metrovalència va bolcar en un revolt de l’estació de Jesús, han hagut de sumar al dolor per la pèrdua de familiars i amics, la ignomínia del silenci. Ara, un documentari que es projecta des del 5 de maig a l’Aragó Cinema, a València, produït per Barret Films, narra aquests anys de picar pedra contra el mur de l’oblit. És L’estratègia del silenci, i n’hem parlat amb el director, Vicent Peris.

L’estratègia del silenci és un títol inquietant.
─És un terme que vàrem agafar d’Enric Chulio, el primer president de l’AVM3J: ell parla literalment d’una estratègia del silenci, d’una estratègia del govern valencià per a silenciar les víctimes. Que va existir. I pensaven que havia funcionat. De fet, durant molts anys va funcionar. Va funcionar tan bé que fins i tot nosaltres, que érem periodistes, que n’havíem tingut notícia, ho havíem arribat a oblidar.

La responsabilitat de la professió periodística no hi és menor, en aquest afer.
─No. Jo crec que hi ha molts responsables. I la professió n’és un. Teníem uns mitjans molt potents, que eren la televisió i la ràdio autonòmiques, públiques, i varen actuar a les ordres del govern. I ho varen fer d’una manera tan efectiva que en quatre dies pràcticament ens van contar què havia passat, quines n’eren les causes i que no hi havia cap responsable. I ens van fer oblidar.

Cap excepció?
—Hi va haver periodistes que, malgrat que era un tema silenciat i que es considerava informativament mort, varen intentar publicar el poc que s’anava sabent, les xicotetes notícies que podien anar rascant, d’una manera molt heroica. Però no hi va haver cap mitjà que plantejara una seguida per a investigar i anar més enllà. Els professionals dels mitjans hauríem de reflexionar. Perquè el periodisme sí que té una funció, i un valor, i s’ha demostrat en aquesta història.

Per a bé i per a mal.
—Sí. Quan el periodisme es fa com toca i s’investiga i es denuncia, quan un programa com ‘Salvados’ arriba i conta, la societat sí que és capaç de reaccionar. I la mateixa societat que havia permès aquell silenci, que havia oblidat i abandonat les víctimes, va reaccionar. I ho va fer de la manera que ho va fer: es va omplir la plaça i ja mai més no va quedar buida.

Es concentraven el dia 3 de cada mes, a la plaça de la Mare de Déu, i és cert que s’havien anat quedant sols. Fins que hi va haver aquell programa de televisió.
—Sí.

Com us proposeu de fer aquest treball documental?
—Som una productora que hem tingut, des del començament, la voluntat de contar històries poc conegudes o silenciades. En el sisè aniversari de l’accident, el 2012, ens demanaren si podíem col·laborar amb l’associació i fer algun vídeo de convocatòria. Els plantejàrem de fer una flash mob i un recorregut amb metro.

Fuf.
—Sí. El dia que anàrem a l’estació i els vam veure cara a cara… fou un xoc: recordàrem aquell 3 de juliol, cadascú l’havíem viscut d’una manera, ells ens van començar a contar, vam fer el vídeo i aquella mateixa nit ja ens vam quedar parlant, molta estona. I vam decidir que volíem explicar aquella història, que els volíem acompanyar. I així els ho vàrem dir. Encara més:  també els diguérem que no els deixaríem sols fins que no abandonaren la plaça. Era agosarat en aquell moment, però pensàvem que la situació havia de canviar, confiàvem que, quan la societat estiguera informada i sabera què havia passat, reaccionaria. Precisament en eixa línia contactàrem amb ‘Salvados’. Gràcies a aquell programa va canviar tota la realitat de l’associació de víctimes: la plaça es va emplenar i, políticament i informativament, i fins i tot judicialment, la història va fer un tomb.

Heu estat cinc anys seguint, acompanyant aquestes persones, amb les seves tristeses i les seves dignitats…
—Aquesta història ens ha marcat a tota la productora d’una manera radical. D’una banda, ens ha servit com a model de dignitat, de constatar que les lluites que es perden són les que s’abandonen. Per a nosaltres, aquestes persones, ciutadans normals que han hagut de fer de periodistes, d’advocats, d’investigadors, han estat uns veritables herois. Un exemple i un model per a la resta, sí. I també ens ha servit com a reflexió professional: entens que el periodisme té valor i força, té poder de canviar les coses. I és amb eixa intenció que treballem: de canviar alguna cosa en la societat, encara que siga molt menuda. I val la pena.

Des de la mateixa, AVM3J denuncien molt clarament els tres tristos obstacles que han hagut de suportar: l’apagada informativa, el mur de silenci per part del govern del PP i l’oblit social.
—Són les tres murs que ells varen enderrocar. I els en queda un altre: el judicial. Aquí no hi poden fer res més que estar-ne pendents i alerta perquè la jutgessa no arxive la causa, com ho ha intentat tantes voltes. Però sí: han aconseguit fer caure eixos murs, el dels mitjans, el del govern i el de la societat. Que existien. Ací vàrem fallar tots.

‘Més atroç que les coses roïnes de la gent roïna és el silenci de la gent bona.’
—Aquella frase, a més, la va pronunciar Bea Garrote, presidenta de l’associació, en l’acte dels, en aquell moment, encara treballadors de Canal 9. La hi van convidar i ella va fer un discurs directe a les consciències, dient que és clar que no en sou els responsables, però també vosaltres heu callat i heu mirat cap a un altre costat, igual que la resta. I sí, és cert, ho repetisc: ací vàrem fallar tots. Precisament una de les intencions que té aquesta pel·lícula és que no s’oblide.

Enceteu el documentari amb la visita del papa Ratzinger a València.
—És que ací comença tot. Si l’accident no haguera ocorregut cinc dies abans de la visita del papa, possiblement el tractament polític no haguera estat el mateix. Però tenien prioritats. Anys després, veus el cas Gürtel, la qüestió de Canal 9, com es jugaven moltes coses en aquella visita, Cotino al darrere de tot…

Juan Cotino.
—El tema Cotino va eixir, de fet, arran de les entrevistes amb les víctimes. Perquè vam decidir que volíem relatar la història en primera persona, tal com ells l’havien viscuda. I ens van anar contant, contant. I un comentava ‘a casa meua vingué Cotino’, i un altre ‘Cotino, que va anar a casa del meu germà…’. De colp, ens n’adonàrem: escolteu, a totes les cases hi va anar Cotino? I ells es van quedar mirant, i van copsar que no n’havien parlat mai. La qüestió de les indemnitzacions havia quedat com aparcada: com que no era una reivindicació que plantejara l’associació, ho deixaven en segon terme.

Tot és tan bèstia, tan irreal…
—Sí. Al·lucinant. I ens preguntàrem què hi feia, allà, un conseller d’Agricultura, anant el primer al lloc de l’accident i quedant-s’hi fins a la matinada, anant aquells dies a les cases, als tanatoris, oferint faena als familiars, les indemnitzacions, donant-los la seua targeta, coordinant les tasques informatives. Però és que també era organitzador de la visita del papa. I, és clar, arribes a la conclusió que sabia perfectament què feia.


—Durant els primers mesos d’entrevistes, d’investigació, hi hagué moments en què nosaltres mateixos dubtàvem: semblava impossible que tot allò haguera pogut passar, i que algú ho haguera pensat tal com passava. Tot al mateix temps. És que deies: comissió d’investigació a l’estiu, indemnitzacions al cap d’una setmana, visites de Cotino al cap de quatre dies. Canal 9 dient ‘accident inevitable i imprevisible’, al cap de tres dies el conseller dient-ho, al cap d’un any, la jutgessa. Tot tan coordinat! Quan, sis anys després, constates com s’havia oblidat tot, penses que realment són uns professionals. Uns professionals d’eixa estratègia del silenci. I et preguntes: com ho heu fet? Com heu estat capaços de crear aquesta amnèsia col·lectiva i ja està?

Però al davant hi tenien gent normal. I la gent normal els ha guanyats.
—Això crec que ells no ho varen entendre mai. Ni avui no han estat capaços d’entendre-ho: gent normal que no volien diners, que volien respostes i tancar el dol. Ni tan sols han estat capaços d’oferir-los una cosa tan senzilla com demanar perdó. És fort. És fort. Molt fort.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.