bandera negra

L’independentisme s’ha instal·lat en la contradicció i de la contradicció en deriva la seva feblesa i el seu malestar. Aquesta contradicció no és accidental sinó intrínseca al moviment. Li bull a les entranyes i li supura pels porus. La viu com una contradicció entre voler i doldre, els fins i els mitjans, les paraules i els fets, les consignes i les polítiques, entre els partits i també dins el govern, entre la presó i l’exili, l’ANC i Òmnium, la voluntat i la paràlisi, la ruptura amb l’estat i el suport a la governabilitat, el desafiament i la por, entre ruptura democràtica i continuïtat autonòmica, entre… La contradicció és humana i és inseparable de l’existència, tant de les persones com de les societats. Pot ser el motor dels canvis i de la història, però també és font de desànim i desorientació, o d’incertesa. Així s’ha viscut en molt bona part la Diada d’enguany, menys reivindicativa que comminatòria a uns partits que arrosseguen els peus perquè ja fa temps que administren la por i els seus rèdits. I com que la por els duu al conformisme i el conformisme és sinònim de baixesa, se n’amaguen darrere proclamacions buides, fugint de l’evidència com els talps defugen la llum.

La Diada ha estat un bany de realisme, perquè el desànim i la preocupació són reals i convé esprémer-ne l’amargor per a resituar-se. La resta és un interessat fer volar coloms. Aquest nou realisme no l’hauria de menystenir ningú, perquè, si és cert que la participació ha baixat respecte d’anys anteriors, també ho és que l’independentisme continua demostrant poder de convocatòria, i això es tradueix en moltes, moltíssimes voluntats que la repressió no ha pogut doblegar. Qui no hi vegi un problema i s’escarrassi a resoldre’l cavarà la seva tomba política.

Enguany el bany de masses dels polítics ha estat un bany de realisme, sobretot per als partits independentistes, que han rebut un advertiment. Ells ja no lideren el procés, si és que mai l’havien liderat. Però l’avís és per a l’independentisme en conjunt, car la desaparició de la Revolució dels Somriures indica que s’ha copsat la impossibilitat de guanyar la república tan sols volent-la. El desig és energia, però una energia enganyosa. Això ho sabia Puigdemont quan va fer aquella finta excèntrica de declarar i suspendre la independència en una mateixa frase (encara una contradicció). I ho sabien els qui el van empènyer a l’abisme el 27 d’octubre. Els mateixos que després van assegurar-se de deixar-l’hi, quan el poble va allargar-li la mà per remuntar-lo en la victòria contra pronòstic del 21 de desembre. Ho sabia ell i ho sabia qui el va obligar a fer el pas i després, havent girat cua, malda per fer revertir aquella decisió irreversible.

Copsar la impossibilitat és condició per a sortir de la fantasia. Aquell camí l’ha cegat la repressió i no se’n treu res d’escalabrar-se contra aquesta roca, per més dura que hom tingui la clepsa. En somnis som omnipotents, però la realitat ens mostra els nostres límits. Reconèixer-los és el primer pas per a ser efectius. Per aquesta raó, la desorientació actual, símptoma d’aquest reconeixement, no és necessàriament negativa. Es comença per descobrir que la via transitada fins ara no té eixida i cal cercar-ne una de nova. La inoperativitat del govern durant aquests dos darrers anys demostra allò que vaig insinuar ben aviat: que governar l’autonomia era incompatible amb fer la revolució, car l’autonomia, a part d’estar definitivament intervinguda, és conservadora i legitima l’estat. Aquesta lliçó l’han entesa i portada a la pràctica els estudiants d’Hong Kong, molt més joves i menys experimentats que no els nostres independentistes ‘de tota la vida’. Ho han demostrat enfrontant-se amb la pròpia policia, que actua per compte de Pequín amb el vist-i-plau del govern autònom. En el cas català la cosa és encara més vergonyosa, car el president predica amb l’exemple (i és l’únic membre del govern que ho fa), però no té cap autoritat per a disciplinar els Mossos, ni tan sols per a destituir el més que destituïble conseller d’Interior (una altra contradicció sagnant).

Reconèixer la impossibilitat és doncs la condició per a superar la impotència. Ara, reconèixer allò que no podem fer no vol pas dir resignar-s’hi. Al contrari, saber-nos sense prou força per a realitzar la tasca ens obliga a confiar en una ajuda exterior. Cert, vista la indiferència i fins la complicitat de la Unió Europea amb l’estat espanyol, l’escepticisme és plenament justificat. Però jo ara no parlo d’abandonar-se a l’esperança d’una generositat inexistent, sinó de picar insistentment a la porta d’aquesta Europa que no vol escoltar, ni veure-hi, ni parlar com ho faria algú que es proclamés defensor dels drets humans i un model de democràcia. Picar-hi amb força i amb la perseverança de qui no ret la seva dignitat, ans la magnifica amb la intensitat de la repressió.

Una vegada copsats els límits propis, la unitat d’estratègia s’imposa amb la unitat dels fins. És quan falla aquesta unitat transcendent, o quan és merament retòrica, que la unitat immanent d’acció es dissol en una substància amorfa. Per això cal revisar les premisses de l’acció fins a arribar a les estructures més pregones de l’esperança. I un bon lloc per a començar podria ser el cant més emblemàtic de la resistència. Durant dècades hem cantat ‘L’estaca’ com si fos un himne a la unitat, sense adonar-nos que proclama la diversitat d’estratègies. Car, si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà, els nostres esforços simultanis es compensen i l’estaca no es tombarà mai. Ben al contrari, cal estirar-la d’un sol costat i encara del costat cap al qual s’inclina espontàniament, acompanyant la seva gravitació natural amb la nostra estrebada. L’estat espanyol tendeix irresistiblement a la repressió i històricament ha caigut sempre del mateix cantó. No defugir la repressió sinó encoratjar-la amb un pacifisme immaculat és la clau dialèctica que obrirà la porta europea. No hi ha cap altra eixida de la presó espanyola. Però perquè Europa obri porta, ulls i orelles, cal picar molt fort, tant que no pugui continuar simulant que no passa allò que passa sota la seva mirada i responsabilitat; allò que, consentit, torna a fer del continent un infern d’hipocresia i negacionisme. 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb