Una ‘Vida privada’ amb tota l’esplendor de Sagarra

  • Barcino recupera la novel·la del 1932 en una versió fixada pel professor Narcís Garolera · Torna a l’actualitat una de les millors obres catalanes de tots els temps

VilaWeb
Sebastià Bennasar
14.05.2023 - 21:40
Actualització: 14.05.2023 - 22:40

Una de les emocions més fortes que es poden haver tingut com a espectador de teatre aquests darrers vint anys és haver vist Pere Arquillué encarnant Frederic de Lloberola a Vida privada, l’adaptació de la novel·la de Josep Maria de Sagarra que Xavier Albertí va dirigir al Teatre Lliure la tardor del 2010. És una de les escenificacions més recordades i demostra fins a quin punt el text de Sagarra, que de cap manera no havia estat pensat per a arribar als escenaris, és una de les fites literàries més importants de la literatura catalana de tots els temps. Una obra canònica. Si aquella actuació no va deixar cap espectador indiferent –la resta de membres de la companyia foren també realment brillants–, la lectura del text de Sagarra també es recorda durant molt de temps: és un dels grans moments de gaudi que pot tenir un lector. Ara, a més a més, Barcino n’ha recuperat el text en una edició fixada pel professor Narcís Garolera, que és una garantia indubtable i que ja ens té acostumats a treballs brillants amb autors contemporanis a Sagarra, com ara Josep Pla (a banda els nombrosos i imprescindibles treballs sobre Verdaguer). Així doncs, estem d’enhorabona tant els qui no han llegit encara la novel·la com aquells que ara podran gaudir de la relectura.

La crítica i l’acadèmia (i també unes quantes generacions de lectors) consideren que Vida privada és una de les novel·les més importants i més populars de la literatura catalana contemporània, tot i que es va començar a valorar a mitjan anys vuitanta. Fins llavors a la universitat no li havien fet gens de cas.

Sigui com sigui, i segons que explica l’editorial, “Sagarra fa un àcid retrat de la societat dels anys vint i principis dels trenta, tant de les classes socials altes com de les baixes. L’obra va provocar un escàndol quan es va publicar, pels temes que tractava i perquè es basava, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer. Encara avui se la considera la novel·la més representativa de Barcelona.”

De fet, de llavors ençà hom ha cercat la gran novel·la barcelonina (en català) i, tot i que alguns intents s’hi han acostat, i que fins i tot han retratat molt bé la ciutat en diversos períodes, l’impacte de Vida privada encara no s’ha superat. De fet, aquest intent de cercar una novel·la que li pugui fer ombra d’alguna manera ha portat a la creació del premi Santa Eulàlia de novel·la, que ha guanyat Lluís Anton Baulenas amb Seré el teu mirall, un autor que ha escrit amb gran èxit sobre la ciutat, com palesa també l’èxit del seu llibre La Felicitat.

No ens desviem i tornem al llibre de Sagarra, que es va publicar l’octubre del 1932 i que va guanyar el premi Joan Crexells de narrativa, el més prestigiós del seu temps. L’argument principal de la novel·la és la decadència de la família Lloberola, membres de la petita aristocràcia en declivi, que els anys vint es troben en plena ruïna econòmica. Les tres generacions de Lloberola permeten de veure els canvis que va tenint la ciutat, als quals proven d’adaptar-se. Segons Barcino, Sagarra “descobreix els convencionalismes que amaguen la manera de ser autèntica de l’home i condemna els nous valors socials de l’època: l’afany de figurar, l’aparença externa i la possessió material. Hi constata el canvi de valors que es produeix en aquesta societat i descriu, amb un to entre l’elegia i la nostàlgia, la desaparició d’una determinada Barcelona.”

A Barcelona, moltes de les fortunes de sempre anaven a la baixa i les noves s’havien forjat sobretot durant la neutralitat de l’estat espanyol a la Primera Guerra Mundial. A la ciutat, gens exempta dels conflictes entre obrers i patronal –eren els anys del boom del pistolerisme anarquista i del Sindicat Lliure, els anys de la Rosa de Foc–, el xampany hi corria a dojo, com reflecteix un anunci d’aquesta beguda dels anys vint a la coberta de la nova edició del volum.

Cinc anys de vida sexual

L’acció de Vida privada abasta cinc anys entre la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República espanyola (del 1927 al 1932) en dues parts. Aquella publicació va aixecar un escàndol per les implicacions sexuals dels seus protagonistes: hi apareixen alcavotes, prostitutes, gigolós i una decadència moral que segurament era ben quotidiana, però que va esparverar els lectors, molts dels quals justament formaven part d’aquesta burgesia que apareixia retratada al llibre i que vés a saber si no tenia els mateixos morts sota el llit.

Sagarra llavors va dir: “Al costat de la realitat, no passa de ser una modesta novel·la rosa.” Però, ves per on, fins llavors ningú no s’havia atrevit a fer res de semblant i el resultat van ser cinc mil exemplars despatxats en un temps rècord, una xifra absolutament impressionant per a l’època. Cal recordar que Sagarra ja era un autor molt popular, amb un èxit que tot sovint molestava els seus companys de generació, que li retreien la facilitat per a versificar i la tendència a inflar el drama en les obres teatrals. Vés a saber fins a quin punt no hi havia enveja i vés a saber fins a quin punt no havien desitjat ells mateixos d’escriure quelcom de tan brillant com Vida privada. Així i tot, no va deixar de rebre crítiques dures. El professor Garolera recorda que el filòleg Joan Coromines detestava Sagarra i va escriure una de les crítiques més breus que recorda: “L’autor de Vida privada –ecs!– […].” Però, és clar, Sagarra segurament s’havia guanyat l’estirabot perquè una vegada, adreçant-se a una dama, havia escrit uns versos poc amables amb el pare de Joan Coromines: “Ets fresca com una rosa/ més puta que les gallines/ i pesada com la prosa/ de don Pere Coromines.”

Dos mesos de feina

Josep Maria de Sagarra va trigar solament dos mesos a escriure Vida privada: entre el 20 de maig i el 15 de juliol de 1932, a l’Ateneu Barcelonès. Allà va omplir sis-centes cinquanta quartilles i segurament va anar tan de pressa per poder presentar l’obra al premi Crexells, que es lliurava a l’octubre i que, com és sabut, va guanyar. Molts varen considerar que la novel·la era un roman à clef i que, darrere els seus personatges, s’hi amagava una bona part del “tot Barcelona” de llavors, malgrat que no era pas la pretensió de l’autor en el moment d’escriure-la. Tot amb tot, és inevitable de trobar paral·lelismes entre alguns personatges i personalitats de la burgesia barcelonina de l’època. El professor Garolera explica que la coneguda mecenes Isabel Llorach va inspirar el personatge d’Hortènsia Portell; la ballarina clàssica Àurea de Serrà hi apareix amb el nom fictici de Níobe Casas; i en la figura de Don Tomàs de Lloberola hi intueix un contrapunt del pare de l’escriptor.

En aquesta edició, cal elogiar el treball dels correctors Thiago Mori i Marina Miralles, i la cura que s’ha tingut a mantenir el català de Sagarra, a diferència d’algunes d’anteriors. El professor Garolera explica que en l’edició que es va fer el 1965, a cura de Joan Oliver, s’hi van fer grans correccions i modificacions per adaptar-lo a la normativa, una moda de la ultracorrecció que es va imposar els anys seixanta i setanta i que en les noves edicions de molts texts es va corregint.  De fet, Garolera ja havia treballat el text i havia recuperat tota l’esplendor de Sagarra quan es va engegar el projecte de les Obres Completes de l’escriptor a Edicions 3i4, que han restat incompletes. Allà Garolera ja va fixar la base del text que ara, amb molt poques esmenes, ha publicat Barcino.

Pere Arquillué fent de Frederic de Lloberola.

Això sí, cal fer un apunt important sobre els retrats que apareixen en la novel·la de Sagarra, perquè en cap cas l’autor no volia fer un fresc corporatiu sobre la societat dirigent barcelonina, sinó tan sols escarnir-ne alguns membres. La resta hi surten força ben parats en comparació amb els Lloberola, especialment si observem el fascinant personatge d’en Frederic, que podria ser la il·lustració perfecta del gandul, viciós i estúpid, i, tot i això, és el pal de paller de la novel·la. Encara que, posats a triar, segurament el personatge més reeixit de tot el llibre és Rosa Trènor, secundària de luxe, a qui Núria Cadenes va donar una segona vida també secundària molts anys després, en una constatació que la novel·la de Sagarra fascina de generació en generació i que sense tots els secundaris els Lloberola no serien res de res. Com la vida, privada o no.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any