La primera Primavera Valenciana va nàixer el 2012 a l’IES Lluís Vives de la ciutat de València. Va començar amb els estudiants que denunciaven la precarització en l’educació pública i es va convertir en una impugnació general del model polític que havia governat el País Valencià a colp de retallades i corrupció institucional. Els estudiants van ser tractats com un problema d’ordre públic, criminalitzats mediàticament i assenyalats institucionalment. Aquella brutalitat policial contra l’alumnat va funcionar com un laboratori de repressió: una protesta educativa i juvenil convertida en amenaça pública i castigada com a escarment.

La vaga indefinida de l’educació pública valenciana reprèn aquella ferida amb més força. La baixada de ràtios, la recuperació del poder adquisitiu i dels drets laborals, la reducció de la burocràcia, l’augment de plantilles, els recursos reals per a la inclusió, els centres dignes i l’ensenyament en valencià expressen una confrontació de fons sobre el model de país. L’escola pública és una de les poques eines que permet a la classe treballadora accedir a igualtat real, consciència crítica i futur; degradar-la és decidir qui estudiarà amb recursos i qui haurà d’assumir la precarietat com a destí.

La vaga actual forma part d’un cicle més ampli de mobilització popular. Docents, famílies, alumnes, sindicats, entitats cíviques i moviments socials han tornat a situar el poble valencià com a subjecte polític. Aquesta capacitat dels valencians de convertir la indignació en mobilització ja ha tingut conseqüències polítiques. La pressió popular va fer caure Mazón, però el bloc PP-Vox conserva el control institucional i Juanfran Pérez Llorca encapçala la continuïtat d’un projecte reaccionari que combina privatització, incultura, submissió a l’extrema dreta i hostilitat contra la llengua pròpia.

Les protestes contra Mazón, la pressió de les víctimes i de les seues famílies, les mobilitzacions educatives, les entitats cíviques, els sindicats i els moviments socials han desmentit la imatge d’un País Valencià resignat. La mobilització actual ve d’una història llarga de repressió i resistència. El País Valencià fou l’últim territori a caure sota la pesta feixista, i va pagar aquella resistència amb judicis sumaríssims, presons, afusellaments i fosses comunes. El Cementeri General de València i el de Paterna conserven proves materials d’un projecte d’extermini polític que va deixar mort, impunitat, silenci i una arquitectura de poder capaç de travessar dècades.

Aquella arquitectura franquista no va desaparèixer: es va reciclar en impunitats, complicitats i formes noves de violència política. Reapareix cada vegada que es criminalitza la protesta, es menysprea la memòria democràtica o es blanqueja l’extrema dreta com a soci normalitzat de govern. Miquel Grau, assassinat a Alacant el 1977 mentre penjava cartells del Nou d’Octubre, i Guillem Agulló, assassinat el 1993 per l’odi feixista, evidencien que aquesta violència va continuar actuant contra un País Valencià antifeixista, d’esquerres i nacionalment conscient.

Aquesta nova Primavera Valenciana també s’expressa en la resposta de les famílies a la consulta de la llengua base: el govern valencià la va disfressar de “llibertat” mentre retallava drets lingüístics i convertia la llengua pròpia en una opció subordinada dins les aules. Contra tot pronòstic institucional, el valencià es va imposar. El resultat confirma la resistència d’una llengua que ha sobreviscut a dictadures, persecució, minorització, burla i una operació sostinguda per a convertir la unitat de la llengua catalana en conflicte polític. El secessionisme lingüístic transforma el rigor acadèmic en sospita i criminalitza qui l’anomena català amb normalitat. Defensar el valencià vol dir garantir-ne l’ús social, escolar i institucional, i reconèixer, amb rigor filològic i polític, la unitat de la llengua catalana.

La nova Primavera Valenciana brota d’una terra llaurada per referents decisius de la ciència, la llengua i la cultura catalanes. Davant el negacionisme i el terraplanisme cultural del govern valencià, aquesta genealogia imposa una evidència: Ausiàs Marc situa la poesia catalana al centre de la gran tradició europea; Joanot Martorell, amb el Tirant lo Blanc, projecta des de València una obra fundacional de la modernitat literària catalana. Aquesta potència cultural ha anat sempre lligada al conflicte polític: Joan Fuster va donar al país una formulació nacional moderna dins l’horitzó dels Països Catalans, i els atemptats contra sa casa de Sueca van demostrar fins a quin punt pensar el País Valencià podia ser perseguit. Estellés, poeta del poble, és una veu central de la poesia catalana contemporània. Ovidi Montllor, referent imprescindible de la Nova Cançó, amb una obra arrelada a Alcoi, a la cultura popular i al compromís polític. Matilde Salvador va portar l’imaginari del país a l’òpera i a la composició musical, amb una obra que culmina en Vinatea, la primera òpera d’una dona estrenada al Liceu. Isabel-Clara Simó va unir literatura, feminisme i compromís nacional. El doctor Peset, rector, científic, metge i republicà afusellat a Paterna, encarna la ciència, la raó i la democràcia contra la barbàrie feixista. Aquesta genealogia dibuixa un País Valencià que crea, pensa, canta, combat i resisteix.

Per això resulta tan injust reduir el País Valencià a PP i Vox. Governen per una majoria parlamentària nascuda d’un marge electoral estret, mentre una part decisiva del país –d’esquerres, antifeixista, valencianista, sindical, feminista, ecologista, cultural i lingüísticament compromesa– es mobilitza, s’organitza i, quan s’absté, sovint és perquè no troba en les urnes una representació capaç d’expressar el país que defensa al carrer. Presentar aquesta ruptura política com a suport a la dreta només pot ser cinisme. Aquesta simplificació és tan pobra com dir que Catalunya vota Salvador Illa, com si la desafecció, l’abstenció i la decepció política no formaren també part del resultat..

La lliçó del 2012 continua vigent: la indignació només es converteix en força política quan arrela en organització, continuïtat i projecte. La caiguda de Mazón ho ha demostrat, però també deixa un advertiment clar: cap relleu institucional no és suficient mentre el bloc que va produir el mazonisme conserve intactes l’agenda, les aliances i els suports que el fan possible.

Ara la resposta ha de ser de país: escola pública, llengua, territori, antifeixisme i drets socials articulats en una mateixa estratègia política. Cal passar de la resistència a la iniciativa i convertir la mobilització acumulada en organització, projecte i capacitat de poder.

Podran tallar totes les flors, però no podran detenir la primavera. Al País Valencià, aquesta nova primavera ha brotat amb més força que mai.