Encara no havia començat l’Homenatge a València a la Plaça de Bous que es va posar a ploure. Clarament era un núvol de sol el que buidava aigua però els Aurorers de la Vall d’Uixó, que ocupaven en aquell moment l’escenari van haver de dir ‘Plou senyors!’ i corregueren a amagar-se mentre la plaça, que havia omplert les deu mil localitats posades a la venda es buidava. Molta gent cercava refugi a l’interior però no tanta. Entre els que es quedaven vaig escoltar una discussió familiar definitòria del que anava a ser la nit. L’home no es movia del lloc i li deia a la dona ‘si he aguantat vint anys del PP bé que podré aguantar vint minuts de pluja’. Ni de bon tros, però, van ser vint minuts. I en cap cas van interrompre les ganes de celebració de la gent, que va improvisar tonades festives, a falta d’espectacle al cadafal.

L’anècdota de la pluja quedarà com això només perquè després la nit es va fer llarga i intensa. Per l’escenari, bastant més ben coordinats del que era de preveure anaven a desfilar pràcticament tots els cantants i grups valencians, aquells que efectivament durant els anys del PP van esdevenir una de les banderes de la revolta cívica. Cadascun d’ells feia una cançó o deia unes paraules. Pau Alabajos recordava els estudiants del Lluís Vives, a pocs passos de la plaça. Carraixet retia un sentit i merescut homenatge a Lluís Miquel i a Paco Muñoz, noms com el de l’Ovidi Montllor i sobretot el de Guillem Agulló pràcticament estaven en la boca de tots. Hi havia moltes històries que contar. Cris Joanico va recordar com en un concert com aquest una amenaça de bomba va fer desallotjar la plaça quan el seu grup, els Ja t’ho diré, es disposaven a cantar. I va decidir fer marxa enrere i cantar la cançó que aquell dia no van poder cantar.

La gent que omplia a vessar el recinte va viure moments inoblidables, escenes úniques que els anys de prohibició posaven en valor. El Partit Popular es va negar durant setze anys a permetre la celebració de cap acte nacionalista en la plaça de bous, en una plaça de bous que havia estat precisament un dels símbols del nacionalisme. Darrere de l’escenari no paraven d’aparèixer fotografies d’alguns d’aquells músics en l’època de la transició. Amb més barbes i cabells, tots ells.

De discursos els justos. La nova directiva d’Acció Cultural del País Valencià es va presentar i el seu president, Joan Francesc Mira, va fer un discurs contundent reclamant la necessitat de fer país. Després l’antic president i fundador Eliseu Climent parlaria, acompanyat dels presidents d’Òmnium i Obra Cultural Balear, per retre homenatge a Muriel Casals. ‘No és que els catalans i els valencians siguem iguals, és que som els mateixos!’ cridava Climent en una plaça que ovacionava amb gust les proclames. Els crits d’independència ressonaven forts amb un variat accent dialectal i les banderes es barrejaven sense problemes. Estelades i quatribarrades, amb franja blava i sense franges.

Els retorns més esperats
L’excepcionalitat de l’acte va propiciar, sobretot, alguns retorns que van ser del més celebrat de la nit. Música i grups que ja havien decidit retirar-se tornaven per sumar-se a la festa. Ho va fer Al Tall, els grans mestres de la música valenciana, que van impressionar de primer unint l’homenatge a Miquel Grau amb l’homenatge a Guillem Agulló i que van fer botar la plaça amb el Tio Canya i el Cant de Maulets. Un Cant de Maulets on la pluja que havia caigut va fer fallar els motors de l’escenari. Sense micros i sense llum van seguir cantant enmig de l’entusiasme de la graderia. Al final van haver de repetir i tot.

Després de la reaparició d’Al Tall va arribar la reaparició dels Obrint Pas. Amb l’ajut dels Ovidi3 Xavi Sarrià, Miquel Gironès i Miquel Ramos van cantar al País de l’Olivera i van alçar al públic de la cadira amb una reedició històrica de ‘Som’.

La tercera reaparició de la nit era possiblement la més esperada. La de Lluís Llach. Llach havia arribat a omplir aquesta plaça ell sol abans de les prohibicions i no es va voler perdre el retorn: ‘que no la perdem mai més’ va dir davant un públic que es va posar dempeus ja només per rebre’l. Amb Feliu Ventura va recordar l’època que cantaven junts i tots dos van fer una versió del ‘Que no s’apaga la llum’. Després Llach va cantar ‘Abril74’ i l’èxtasi va arribar quan amb un grup nombrós de corals valencianes el de Verges va reprendre un dels grans èxits, el ‘Que tinguem sort’.

I encara quedava una última reaparició, la de La Gossa Sorda, que va encapçalar la part final de la nit amb un Sènior potent. Els de Pego tenien el públic rendit des del minut zero i ho van recompensar amb alguns dels minuts més espectaculars de la nit.

Al final van ser prop de set hores de música i cultura popular. Danses de Castelló i Cavallets del Corpus, Rafa Xambó, molt aplaudit, Sèrman Mànser i Joan Amèric, precedint el sempre potent Tomàs de los Santos. Alabajos, Andreu Valor i Clara Andrés. Carraixet, Carles Belda, Amadeu Vidal i els seus acordions. Totes les Muixerangues del país alçant-se al so dels dolçainers de Carles Santos…

Els Ovidi3 fent entrar ara la Mireia Vives, ara el Feliu Ventura, Miquel Gil. I el final de festa amb Aspencat, els Sva-ters, Skatuttipresto, Candela Roots, Smoking Souls, Prozak Soup i un enginyós karaoke que es va convertir en un dels èxits de la nit fent cantar al personal des de Txarango a Sau, des dels Pets a Antònia Font.

La nit deixarà imatges difícils d’esborrar en la memòria de molta gent, que per damunt de qualsevol altra consideració va sentir-se protagonista d’una reparació històrica. No hauria d’haver passat mai la censura que va privar els valencians durant prop de dues dècades de la seua creativitat, de la seua cultura, de la seua música. Però si algú pensava que així podria aturar el país ahir es devia quedar ben sorprès. Una sola nit va ser prou per a demostrar que el País Valencià ha tornat.

 


Abans de l’acte de la plaça milers de persones havien participat en la tradicional manifestació del 25 d’abril pels carrers de València.

Informació relacionada:

Tots els vídeos del concert a la plaça de bous de València del 2016

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb