Som un país ben estrany. Els catalans, de vegades, ens mostrem molt satisfets d’haver-nos conegut i donem o volem donar lliçons als altres. En el camp cultural, tothom s’estarrufa de tenir figures com Joan Miró o Salvador Dalí, adduint implícitament la grandesa d’aquells artistes. Però ningú no s’interroga sobre una circumstància ben habitual en l’avantguarda a Catalunya: Miró i  Dalí van haver de marxar fora perquè aquí no els feien cas, tampoc els col·leccionistes patris, sempre tan rancis. Ningú no vol recordar que Miró, l’any 1919, poc abans de marxar cap a París, escrivia això: ‘Jo renego dels que temen caure lluitant i s’acontenten del relatiu, migradíssim triomf, tingut entre quatre imbècils de Barcelona.’

Sí, els catalans anem de ‘guais’, però sempre dins d’un ordre, més aviat temorenc. I els creadors que surten d’aquest ordre resulten incòmodes. I molesten. Tret que vinguin avalats pels de fora; aleshores comencem a fer posats de suficiència.

Tot això ho escric a propòsit de la mort recent d’un personatge imprescindible en el món de la literatura i de l’art a Catalunya dels últims temps: Carles Hac Mor. Ell pertany a aquell estol de creadors que s’han situat al marge de la cultura oficial, no per fer la guitza a ningú, sinó per coherència amb la seva pròpia obra. En altres indrets, situar-se al marge, crear des de la tangent, és un punt de singularitat; aquí, però, aquells ‘quatre imbècils’ de què parlava Miró ho volen tot sota control i premien, lloen i consagren només els que se situen en l’interior de la cleda.

Sí, l’Hac Mor treballava en poesia, en arts visuals o en activisme fora del corral normatiu. És clar que molts admiràvem el seu treball, de vegades fins i tot les institucions li feien cas, però l’opulència i l’ostentació oficial era per a uns altres. I se’n queixava ningú? Poc o gens. En Carles pertorbava aquella gent de la cultura que pertany i vol pertànyer al ‘mainstream’, que sempre volen quedar bé amb el poder, més i tot, que volen ser poder i no posar mai a judici els gustos empoltronits.

Carles Hac Mor pertany a aquesta estirp de creadors incòmodes. En voleu un altre? Joan Brossa. És cert, cap al final Brossa va rebre distincions, però durant un període molt estès de la seva vida va ser silenciat pels qui es veien amb capacitat de dictaminar l’ordre i el desordre de la cultura catalana. Un exemple: en l’antologia de poesia catalana que Joaquim Molas i Josep M. Castellet van publicar als anys seixanta, Brossa no hi era, el van silenciar. El llibre portava una coberta de Tàpies, però la seva poesia havia estat tapada perquè la devien considerar poc ‘oportuna’. Sí, ai las!, Miró, Brossa, Hac Mor…

L’obra de Carles Hac Mor, la literària i la visual, com la dels grans autors de la història, és coherent amb ella mateixa, no amb el que els funcionaris i els llepaires esperen o demanen d’un creador. Posaré un exemple d’aquesta incomoditat que l’obra de Carles Hac Mor suscitava entre els ambients artístics. Ho explica ell mateix en un text inèdit que em va enviar per participar en el llibre d’homenatge a la Galeria Ciento i a la seva impulsora, la Marisa, que veurà la llum ben aviat. ‘Un altre acte a la Ciento –explica en Carles–, dels que més recordo, va ser la presentació, per l’actriu Rosa Novell, d’un llibre meu. Abans jo havia donat a un munt d’artistes fulls del llibre perquè hi fessin un dibuix o el que els abellís, i per cloure la presentació, la Novell, la Marisa i jo vam repartir entre el públic les pàgines intervingudes i signades pels artistes corresponents. I això va provocar la irritació d’alguns pintorets i pintorots, que hi van veure un menyspreu pel valor econòmic de l’art, un atac intolerable al mercat de l’art, ja que, segons ells, l’art no es podia regalar així com així. La Marisa no en va fer cap cas ni mig, d’aquelles protestes absurdes, i jo, en canvi, me’n vaig alegrar, d’haver contribuït a motivar aquella ràbia tan reaccionària.’

Sempre fora de la cleda, però sempre en actitud útil, d’utilitat irreverent, vull dir. L’any 2000, en un dels seus articles a l’Avui, explicava que la cultura catalana anava farcida de zombis, d’aquells que tallaven el bacallà i que, m’afiguro, continuen tallant-lo, ‘una barreja del tot passa, res no és i tot és perquè no passa res’. En aquell text, rememorava el ‘Mori el Merma’ de Joan Baixas i Joan Miró i, en Carles, d’acord amb la seva voluntat expressa d’iniciar una ‘croada antizombis’, concloïa: ‘El Merma encara viu. Matem-lo! Ressuscitarà, sí, però matem-lo!’

Solem dir o sentir que alguns escriptors nostrats (poetes, crítics o novel·listes, tant se val), si haguessin estat francesos, serien més valorats. I, aleshores, comencem a explicar les penoses vicissituds de la cultura i, més encara, de la literatura catalana. Però tot això no deixen de ser falòrnies. Per tal que l’obra de Carles Hac Mor hagués estat preuada, ni que fos en els límits habituals de la literatura que no es vol banal o mediàtica, no calia anar a França ni que els francesos ens la descobrissin. Era més fàcil alliberar-nos dels morts vivents que ens eixuguen la creació i llegir la seva poesia i fer exposicions de les seves intervencions artístiques. Però els zombis mai no van entendre Carles Hac Mor, com no entenien Miró ni Brossa. Ja ho deia en Carles en aquesta frase sublim, d’última hora, que ells tampoc no poden comprendre: ‘L’excel·lència sempre és putrefacta.’

Acabaré amb una precisió: aquest escrit no ha volgut ser i no vol que s’entengui com a una necrològica corrent, lacrimògena i, per tant, un pèl llefiscosa. Rotundament no: no tenim temps de lamentar-nos, aquest escrit és o vol ser un crit de guerra perquè ens despertem i mantinguem la croada contra els zombis de la cultura catalana a la llum d’aquella hac immensa. Perquè l’Hac ho era, d’immens.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.