Les fronteres són territoris propicis per a l’especulació literària. I, dintre d’aquesta categoria, els punts de pas fronterer tenen una càrrega d’emotivitat afegida, perquè solen ser indrets de concentració i de límit. Llocs on un seguit de coses que comencen es combinen amb unes altres que s’acaben, generalment en un lapse de temps reduït.

La ratlla fictícia que separa dos països és, per tant, un espai quasi màgic, de memòria fràgil i fugissera que pot semblar incompatible amb un edifici i amb la idea de perdurabilitat que porta associada. Algunes cases frontereres, però, són especials perquè ‘trien qui les habita, els atorguen una experiència humana diferent i una percepció de la vida i la mort que els fan ser d’aquella mateixa matèria fabulosa, heroica i imaginada de què neixen els somnis’.

Aquesta definició no me l’he treta pas de la màniga: apareix a la segona pàgina de La casa de la frontera, la novel·la amb la qual Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) va guanyar fa uns mesos el premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, un dels més prestigiosos i més ben dotats del cartell de premis literaris en la nostra llengua.

Cinc generacions d’una família: els Grau
A Puigcerdà, a pocs metres del pont sobre el riu Raür, que abans de fusionar-se amb el Segre separa físicament els territoris administratius de Catalunya i França, hi ha una casa que des de 1882 ha pertangut sempre a una mateixa família: els Grau. Primer com a bar, després com a hostaleria, més ençà com a establiment de queviures i finalment, ara, en mans de la cinquena generació, és una botiga de material esportiu  –esquís i bicicletes, principalment–  amb un prestigi que ha superat llargament els límits de la Cerdanya.

Un bon dia de l’any 2000, i per unes circumstàncies atribuïbles a l’atzar, Rafael Vallbona va descobrir aquesta botiga i els seus responsables, els germans Miquel i Josep Bort Grau. Així va ser com va entrar en contacte amb aquella família presidida aleshores per l’avi Ricard, de noranta-cinc anys, la seva filla Carme, l’ànima de la casa, en Josep, el seu home, i els fills. Una conversa, també suscitada per atzar, en el transcurs de la qual l’avi va fer esment d’uns senyors bascos –Don Ignacio i Don Aguirre– que poc abans d’acabar la guerra de 1936-1939 s’havien instal·lat a la casa, i d’una sopa, la porrusalda, que ells li varen ensenyar a fer. Aquests dos elements són els que finalment varen activar l’antena detectora de bones històries que tot novel·lista porta perpètuament incorporada.

Val a dir que el món de la Cerdanya no li era desconegut, a Rafael Vallbona, que ja havia fet una immersió en arxius i bases documentals de la zona per preparar la redacció de La comuna de Puigcerdà (Columna, 2001), una història de ficció ambientada en la guerra de 1936-1939 i construïda a partir de situacions i personatges extrets de la realitat, com, per exemple, el líder anarquista Antonio Martín, conegut com el Cojo de Màlaga i mort el 1937 a Bellver.

A La casa de la frontera, en canvi, el relat ens arriba amb la pàtina de veritat que li atorga la procedència directa de la família protagonista. En una ciutat pot semblar impensable, però en indrets com la Cerdanya no és gens estrany de trobar una casa on conviuen membres de tres generacions diferents, cosa que fa més fàcil la transmissió dels elements que configuren la mitologia familiar. La feina de Vallbona, doncs, ha estat escoltar els Grau, transcriure el que recordaven, bastir una estratègia narrativa i tapar els espais buits amb un exercici d’ambientació històrica que fa que La casa de la frontera sigui, també, un relat sobre les vicissituds del segle XX a cavall entre Barcelona i la Cerdanya.

De cals Roseraires als Esports Iris
L’articulació de la història es desenvolupa a partir d’un moment singular: el dia del 2010 que la Carme Grau decideix de jubilar-se i tancar definitivament el bar Queviures Iris. Mort l’avi Ricard pocs anys abans, és ella, nascuda el 1946, la persona damunt la qual gravita la història de la família i, per tant, la principal font d’informació per a l’autor de La casa de la frontera.

Així doncs, a cavall dels records personals de la Carme –els viscuts i els que ha sentit en boca dels seus avantpassats– coneixerem Miquel Grau i Rita Caba, cerdans tots dos, i sabrem que es varen conèixer a la Barcelona anterior a l’Exposició Universal, que es varen casar i que varen tornar al seu territori de naixement. Allí la Rita (totes les dones de la família Grau són fetes d’una peça) convencerà el seu marit per comprar, el 1882, Cals Roseraires i convertir-lo en Cal Miquelet, la primera baula de la cadena que ha arribat fins avui.

Entremig viurem els fets tràgics dels primers anys del segle XX a Barcelona, la Dictadura de Primo de Rivera, l’adveniment de la República i sobretot la guerra de 1939-1939, especialment dura en les zones veïnes a aquella fita de pedra amb el número 480 gravat amb escarpra (visible encara avui enmig del pont sobre el Raür) que separava la vida i la mort dels fugitius cap a l’exili.

Vallbona ens explica també les misèries de la postguerra, agreujades per la invasió alemanya a França durant la Segona Guerra Mundial, la lenta recuperació dels cinquanta i els seixanta, la coexistència amb el contraban, la irrupció de la droga en les trafiques i les primeres màfies a banda i banda de la ratlla, els aires de modernitat que venien de la França liberal i ye-yé del 68, la mort del general Franco i l’esclat definitiu: la inauguració, l’octubre de 1984, del túnel del Cadí.

Entre arxius i papers vells
En la part final de La casa de la frontera, Rafael Vallbona parla amb una certa extensió dels germans Bort-Grau –el ‘Miqui’ i el ‘Woody’, nascuts en la dècada dels setanta i propietaris d’Esports Iris– i explica al lector alguna troballa obtinguda després de remenar arxius i papers vells. Com, per exemple, la identitat real dels dos senyors bascos que a final del 1938 varen muntar un sistema d’acollida amb seu a l’Hostal Iris (així es deia aleshores) regentat per la Roseta Caba, el seu marit Miquel Grau i el fill Ricard, aquell jove a qui, un dia de fred, li varen ensenyar com es cuinava la sopa basca a base de porros, que es diu porrusalda.

Vallbona completa el relat amb aportacions de context que generalment funcionen amb eficàcia com, per exemple, les històries d’algunes famílies benestants que havien triat Puigcerdà com a recer d’estiu o descripcions com la de la Criolla, l’històric local de la vida brava barcelonina que freqüentava en Joan, el germà del Ricard. Al costat d’això ens trobem algun recurs una mica agafat pels pèls com, per exemple, quan dedica una pàgina a resumir la vida del doctor Manuel Corachan i dir-nos que es va morir el 1942, una explicació que Vallbona justifica dient que quatre anys després la Carme Grau va néixer a la clínica fundada pel doctor.

Un resum fidel del que La casa de la frontera ofereix al lector ha de dir que és una novel·la hàbil, amena i ben trenada al voltant d’una geografia física i humana molt singular. Ho explica l’autor mateix a la pàgina 296, cap al final del llibre, i no em sento capaç de trobar unes paraules més adients per a cloure aquest comentari: ‘Només en indrets com aquest l’experiència humana supera el vertigen de la por, perquè aquí el temps no passa, i la immortalitat és al fons del got. És aquesta la modesta aportació que han ofert al món, durant cent trenta anys, les cinc generacions de la casa de la frontera.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.