Amb el pas del temps el moviment feminista ha buscat espais on inscriure’s i poder treballar per aconseguir un món on es plasmin els drets de les dones. Un d’aquests espais és l’urbanisme. Si bé tradicionalment les ciutats han estat construïdes i pensades des d’una mirada patriarcal i capitalista, al llarg de la història han anat sorgint veus dissidents d’aquesta tònica. L’activista i urbanista novaiorquesa Jane Jacobs (1916-2006) és un dels primers noms que sonen amb força quan parlem d’urbanisme feminista. Al seu llibre ‘La mort i la vida de les grans ciutats americanes’ plantejava la voluntat de posar la vida al centre de les metròpolis, més enllà de la indústria.

Però la novaiorquesa no va ser la primera a repensar els espais amb ulls de dona. L’arquitecta i experta en urbanisme feminista, Anna Bofill, apunta que ens hem de remuntar a l’època medieval. La filòsofa francesa Christine de Pisan va escriure el segle XV l’obra ‘Llibre de la ciutat de les dames’ on, per primera vegada medita sobre una ciutat dissenyada per i al servei de les dones. Més tard, al voltant del segle XIX es va començar a teoritzar sobre urbanisme amb perspectiva de gènere.

Producció i reproducció en la mateixa balança
A l’hora de parlar dels diferents àmbits de la vida, sempre s’ha establert una clara diferenciació entre dues esferes. D’una banda, tenim l’esfera productiva remunerada, associada al gènere masculí. A l’altre costat de la balança hi trobem l’esfera reproductiva, que és representada pel gènere femení. En la construcció dels espais públics ha primat l’esfera productiva, que s’ha relacionat amb l’espai públic; mentre que les feines reproductives i de cura s’han relegat a un espai íntim i privat. De fet, l’ús del transport a les ciutats i el motiu de desplaçament varia exponencialment segons si es tracta d’homes i de dones. Mentre que els primers opten per moure’s amb vehicle privat i per raons de feina, les segones ho fan a peu o en transport públic i, sobretot, per de cura.

Loading...

Loading…

L’arquitecta, urbanista i integrant del col·lectiu d’urbanisme inclusiu urbanIN+, Karmele Rekondo, defineix una ciutat feminista com aquella “que no es regeix sota la lògica i model del patriarcat”. A la vegada, però, aquesta implica moltes més coses: “Posa les persones i les seves necessitats de la vida quotidiana al centre, defuig del ciutadà estàndard i entén que la societat actual està composta per una ciutadania plural”.

En aquesta línia, Roser Casanovas, arquitecta i urbanista del Col·lectiu Punt 6, una cooperativa d’arquitectes, sociòlogues i urbanistes que treballa per repensar els espais amb perspectiva de gènere, afirma que l’urbanisme feminista tracta de “posar com a centre de les decisions urbanes les activitats reproductives i de cura que han estat invisibilitzades”. Així, es trenca amb la dicotomia ‘públic’ i ‘privat’, ja que la labor reproductiva no només es reserva a l’interior dels habitatges, sinó que també hi té un lloc important al carrer: quan s’acompanya un nen a l’escola o un avi al metge, quan es va a comprar el pa… L’urbanisme feminista vol incloure a la vida pública tots els col·lectius pels quals la ciutat no ha estat pensada. Aquells que, tot i desenvolupar una valuosa labor en la societat, no són remunerats ni aporten benefici econòmic.

Segons Casanovas, l’urbanisme feminista utilitza el “gènere com una categoria analítica”. Es fa una recerca i, de les persones que utilitzen l’espai públic, es diferencien aquelles que desenvolupen tasques que històricament s’han considerat de gènere masculí amb les que s’inscriuen dins del gènere femení. Però no només es té en compte el gènere, sinó també aspectes com l’edat, l’orientació sexual o la procedència. Mitjançant aquestes delimitacions es poden determinar quines són les mancances que té l’urbanisme en l’aspecte reproductiu i reformular-les perquè sigui inclusiu.

La participació ciutadana com a eix vertebrador
Evolucionar cap a un model inclusiu és difícil. L’experta en urbanisme feminista Anna Bofill apunta que tots els canvis que es fan a la ciutat es produeixen per interessos econòmics: la ciutat és un “gran negoci, un enorme territori de compravenda”. En aquest sentit, per poder avançar es necessita un canvi estructural que implica tota la societat. L’arquitecta Karmele Rekondo afegeix que difícilment podrà existir una ciutat planificada, dissenyada i gestionada des d’una visió inclusiva on la societat s’organitzi sota el model del patriarcat. Per tant, cal no només una voluntat política, sinó també un canvi de mentalitat dels que viuen a la ciutat. Segons continua l’urbanista Anna Bofill, “amb la participació es pot intervenir en les transformacions dels barris”.

De fet, en tractar-se d’un urbanisme que inclou, l’opinió dels que hi viuen és imprescindible. A Barcelona, per exemple, fa tres anys que s’organitzen marxes exploratòries pels carrers amb l’objectiu de detectar aquells espais que més discriminen. Laura Pérez, regidora de Feminismes i LGTBI a l’Ajuntament de Barcelona, creu en “la necessitat d’analitzar amb la gent que viu als barris quines demandes tenen i què plantegen”. Així, des que el nou govern d’Ada Colau va aconseguir l’executiu de la capital catalana l’any 2015, l’equip d’urbanisme treballa plegat amb el departament de transversalitat de gènere. Com apunta Pérez, es tracta d’un “aprenentatge pels tècnics i tècniques per millorar la seva manera de treballar”, amb l’objectiu d’implementar la mirada de gènere i aconseguir un “coneixement que perdurarà entre el funcionariat” per molt que canviï el color del govern.

 

Treballar per una societat corresponsable
La realitat ens diu que les dones, encara ara, són les principals cuidadores, les que es fan càrrec dels treballs reproductius. Ens trobem, per tant, davant d’un problema estructural: perquè això deixi de ser així cal canviar el sistema. Mentrestant, l’urbanisme amb perspectiva de gènere ajuda a facilitar l’execució de les tasques reproductives. Es tracta de visibilitzar aquestes funcions i posar-les com a prioritat perquè la societat se’n faci corresponsable. En paraules de l’arquitecta i urbanista Roser Casanovas, “si nosaltres tenim una societat corresponsable, conscient amb les tasques reproductives, pensarà espais per poder desenvolupar millor aquesta activitat”.

Tot i que encara queda molta feina a fer, a Catalunya cada cop trobem més legislacions que treballen per aconseguir una societat corresponsable, justa i inclusiva. La Llei de Barris de 2004 n’és un exemple. El seu text és considerat un precursor de l’urbanisme feminista perquè per primera vegada s’inclou la perspectiva de gènere com a paràmetre urbà en la legislació. De totes maneres, la integrant del col·lectiu urbanIN+, Karmele Rekondo, sospita que existeixen “algunes polítiques i polítics que no veuen la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere a l’urbanisme i l’espai públic”. Rekondo associa aquest fet amb una manca de creença amb l’urbanisme feminista o perquè no consideren que la ciutat deixi de banda certs col·lectius i les necessitats que aquests tenen a l’hora d’utilitzar-la. “Ningú va dir que fos un camí fàcil ni ràpid, però el canvi és més necessari que mai. I aquest serà feminista o no serà”, conclou.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]