Ramon Mas ha escrit un llibre petit que no menteix. El títol avisa i si hi entres és que hi vols anar. Un llibre per parlar de fantasmes (Males Herbes, 2026) ha arribat a les llibreries aquesta setmana, i si us interessa busqueu-lo, demaneu-lo, perquè és petit i potser queda sepultat entre llibres que sí que menteixen de la manera que no ha de mentir la literatura. Vull dir: escrivint pots inventar-te el que vulguis, per descomptat, però sense trencar el pacte amb el lector, que en algun moment ha de saber o esbrinar a què jugues. No has de donar res mastegat perquè tothom entengui el teu joc, però sí que el lector en qui penses quan escrius, el lector a qui creus que s’adreça el que escrius, ha de trobar les claus que li deixis dins del llibre, si tu vols, ben petites i amagades en un racó, però hi han de ser. No n’hi ha prou de dir què has escrit, perquè el que escrius sigui el que dius que has escrit, realment has d’escriure el que dius que has escrit –de fet, si ho fas, ja no cal que diguis què has escrit–, o bé fer entendre en algun moment que el joc va per aquí, per dir el que no és, i ser el que no es diu. 

El llibre de Ramon Mas podria córrer tants riscos i caure en tants paranys. Per començar parteix d’una experiència personal de l’autor, una experiència personal amb la mort, amb més d’una mort, morts decidides, amics que se suïciden, així de cru i de difícil d’entomar i encara més d’escriure. A El murs invisibles (l’Altra, 2024) va escriure sobre això en clau de ficció. I ara, dos anys després de la novel·la, anys després d’aquestes morts, ve l’assaig, “aquest pensar en directe que és escriure un assaig”. Tots sabem com en són d’alarmants els riscos d’escriure a partir de la pròpia experiència i sense el paraigua de la ficció. Hi ha tants paranys pel camí, pot convertir-se en un plany, en un llibre d’aquells escrits-des-de-les-entranyes, en un manual d’autoajuda, en un pastitx esotèric, en tantes coses que ens allunyen de la literatura i de l’esforç i la tasca intel·lectual d’escriure. 

A la contra la primera frase ja serveix de filtre: “Tots hem notat la presència dels nostres éssers estimats després de la mort.” Si aquesta afirmació us expulsa, no seré jo qui us digui que continueu endavant, penseu-hi vosaltres. Cadascú se sap les seves coses i per això Mas ens avisa, perquè ell no ha tingut pressa a escriure sobre aquestes morts, sobre la seva experiència, ha passat el temps, hi ha rumiat, ha patit, i el que sí que us asseguro i no sé si li sabré agrair prou és que en aquest llibre no se supera res ni hi ha fases de dol ni de cap altra dolença. És un llibre escrit per una persona que ens explica com ho viu i com ho pensa, sobretot com ho pensa, i pensar i sentir es mesclen en un equilibri perfecte que ens acull en un moment en què ens podem sentir vulnerables. 

Podria dir que hi ha més pensament que sentiment, en aquest llibre, però no ho tinc clar, que sigui així, i sé que ho diria per convèncer els que fugen dels llibres que exploren sentiments. Hi ha una sinceritat en aquest llibre que no té res a veure amb dir la veritat o no, és una sinceritat estètica, literària, una manera d’escriure que acull de moltes maneres i no endinya certeses ni fa passar sentiments personals per veritats universals. És com si l’autor ens digués: a mi m’ha passat tot això, he patit així i aixà, hi he pensat i tornat a pensar, he deixat passar el temps i de moment les meves conclusions són aquestes, i ho escric perquè “sempre he volgut escriure una història de fantasmes, però fins ara només he escrit històries de morts”. 

No parlem de morts, parlem d’absències, i de què en fem, si les “acceptem” o hi convivim. Mas aposta per conviure-hi i escriu des d’aquesta aposta un assaig que sembla escrit a raig, i potser sí que ha estat teclejat a raig, però no és pas un text abocat des de cap part del cos que no sigui el cap, un cap que pensa, raona, sospesa i descarta abans de decidir escriure. 

Cadascú sap com vol viure i com viu en realitat les morts properes, i si una cosa deixa clara l’assaig de Mas és que no es pot catalogar el dol ni dividir-lo en etapes ni descriure’l com un camí amb una fita final. El dol es queda i va trobant el seu lloc: “Si vull evitar que la presència del seu fantasma [‘seu’, del mort] m’angoixi, el que haig de fer és aprendre a estimar-lo, fer-me amic del mort com ho vaig ser del viu. Haig d’acceptar-lo com és ara, i això passa per acceptar que no tornarà a ser com abans.” La mort com un canvi d’estat, i el fantasma com el que en queda i que no hem de superar ni negligir, sinó encaixar en la vida que tenim. Es deu haver dit abans tot això, però com ho diu Mas a mi m’arriba d’una manera neta i honesta sense deixar de ser literatura i de funcionar com a aparell literari, i això és el que li agraeixo i li destaco, a aquest llibre petit que no menteix.