Un crit, molts crits

  • Crec en la memòria dels edificis. Via Laietana 43, l’edifici, si pogués parlar... A Torturades “només” s’hi recullen 22 casos, però allà s’hi va torturar (i s’hi tortura) molta més gent

Tina Vallès
06.04.2023 - 21:40
VilaWeb
Gemma Pasqual i Escrivà amb algunes dones testimonis de les tortures a Via Laietana i protagonistes del llibre (Fotografia: Maria Casas).

A tot arreu hi ha biaix de gènere, cada dia podeu veure i viure un munt de situacions que responen a aquest tracte diferenciat cap a un gènere. I d’això va Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones testimonis del terror (1941-2019), de Gemma Pasqual, amb pròleg de l’advocada Carla Vall, publicat per Comanegra, del biaix de gènere en les tortures. “Les tortures a què van ser sotmeses les dones s’exercien amb el mateix odi i la mateixa força que s’esmerçava amb els homes, però hi havia un component de gènere específic envers elles, tant en els insults com en l’ús particular i sexuat de la violència, les descàrregues als genitals o els cops al baix ventre. Una modalitat repressiva que no sol ser objecte de denúncia, per pudor o per vergonya”, escriu Pasqual a l’inici d’aquest llibre que costa tant de llegir perquè està tot dit d’una manera tan clara que no saps què fer-ne de tota la ràbia que et provoca, de les ganes de cridar.

Diumenge vaig passar per davant de Via Laietana, 43. Duia el llibre a la bossa. El vaig treure i des de l’altra banda de la vorera el vaig brandar com una espasa i vaig començar a renegar a crits, res, uns segons, el temps just fins que ma filla em va frenar perquè mama-per-favor-què-fas. Li vaig clavar una bona “xapa”, que diu ella, sobre les tortures, i quan ja érem a Urquinaona potser totes dues hauríem fet mitja volta per tornar a plantar-nos davant d’aquell edifici sinistre i cridar juntes, agafant el llibre a quatre mans. Els que em coneixeu deveu pensar que m’ho invento, que no vaig ser capaç de cridar, de renegar, en plena Via Laietana, però us juro que ho vaig fer, que vaig treure el meu Torturades de la bossa i el vaig alçar mentre xisclava. És això, aquest llibre. Un crit, molts crits. 

Vaig dur aquests crits a la bossa uns quants dies. Van venir amb mi a uns quants llocs. I cada vegada, abans d’obrir el llibre, primer em quedava una estona atrapada en la imatge de la coberta. L’edifici. Per això diumenge, passejant amb la família, venint de la Ciutadella, feliçment, veure aquell edifici, la coberta del llibre allà davant, grossa i grisa, em va fer reaccionar. Crec en la memòria dels objectes, per això, a la pàgina 270, quan s’explica el cas de la companya Núria Cadenes, em vaig emocionar amb ella: quan la tenien allà tancada, li van portar un paquet que “contenia roba neta, tabac i el raspall de dents que feia servir a casa, que era de color groc. I es va emocionar: s’havia retrobat amb objectes coneguts, això volia dir que la gent de fora sabia que era allà”. 

L’edifici. Crec també en la memòria dels edificis. Via Laietana 43, l’edifici, si pogués parlar… No sé ni per on començar, perquè a Torturades “només” s’hi recullen 22 casos, però allà s’hi va torturar (i s’hi tortura, si llegiu el llibre veureu que ho puc dir en temps present) molta més gent, i els torturadors, també ho trobareu al llibre, al final, quan ja no pugueu més, no solament no han sigut mai jutjats ni condemnats, sinó que la majoria han estat condecorats. 

“Caminar per Via Laietana no significa el mateix per a tothom”: és de l’inici del pròleg de Carla Vall. Vaig ser a la roda de premsa de presentació de Torturades i al costat de l’autora hi havia unes quantes de les dones del llibre (les teniu a la foto), i no vaig poder deixar de mirar-les i pensar “són com jo” i “què els han fet” en bucle. Vaig tenir ocasió, després, de parlar amb una d’elles, la fotògrafa Mireia Comas, molt breument, perquè ella estava molt commoguda (no sabia quina paraula posar aquí) i perquè a mi em feia l’efecte que qualsevol cosa que li pogués dir sobraria, faria nosa. “Això ho carregues sempre”, va dir. I ho carregues sempre perquè no hi ha reparació per part de l’estat. Per això Gemma Pasqual escriu Torturades, per això i perquè, com diu Pilar Rebaque, una altra de les dones del llibre, “vivim en un país de desmemòria” i perquè l’estat espanyol és l’únic país al món on hi ha hagut tortures i després no se n’ha fet cap centre de memòria històrica, que seria l’única manera de salvar aquell edifici, de poder caminar tothom per Via Laietana de la mateixa manera.

“Cedir aquest edifici a la ciutat de Barcelona per fer-ne un ús memorialista i documental és una demanda que pren cada vegada més força i suport”, escriu Pasqual al final del llibre. “Tancar un centre policial amb tanta història de repressió i fer-lo servir perquè les noves generacions conservin la memòria dels fets passats, per tal que no es tornin a repetir, repararia la dignitat i l’honor de totes les persones que van patir els maltractaments a bastament documentats i descrits.” L’edifici és del govern d’Espanya i no tenen cap intenció de tancar-lo ni convertir-lo en res. Potser ara, mentre escric això, algú hi està patint noves tortures i vexacions. Totes les dones del llibre, i tots els torturats i torturades a Via Laietana, els que en van sobreviure, se’n van endur seqüeles. 

Torno a Mireia Comas: “Cada cop que sentia una sirena, el cor li feia un salt. El psicòleg li va diagnosticar polifòbia, por a la policia. Va denunciar els fets. Fins llavors, l’única denúncia contra policies a Catalunya que va arribar a l’Audiència. Al cap de cinc anys va rebre la notícia que se celebraria el judici. La pressió va ser constant durant molt de temps, havia rebut amenaces per part de la policia, els agents de la secreta la increpaven pel carrer, la cridaven pel seu nom, la Brigada de Información no la deixava de petja… Finalment va retirar la denúncia. Volia que acabés aquell malson, estava esgotada. El seu delicte: fotografiar la repressió policial.” 

Polifòbia. Ja em sembla sentir com arriben cavalcant tot de reaccions al més pur estil not all men. No, ja ho sé, ja ho sabem, la Mireia ja ho sap, que no tots els policies són torturadors. Però si el llibre recull 22 víctimes de tortures que van del 1941 al 2019 (això era abans-d’ahir) i si l’edifici segueix obert com a comissaria, i si la majoria dels torturadors han sigut condecorats, i si quan s’ha intentat denunciar la policia ha contraatacat amb una contradenúncia, i si torturen procurant no deixar marques perquè no hi hagi proves, i si a les dones les vexen amb insults i comentaris sexuals, despullant-les, deixant-les dessagnar-se quan se’ls avança la menstruació…, si tot això pot passar, la polifòbia no és que tingui sentit, no, és que potser en som molts més els que la patirem, que de l’1 d’octubre de 2017 només fa quatre dies… 

Blanca Serra, una de les dones del llibre, algú que heu de conèixer i escoltar, fins fa poc deia que volia que l’enderroquessin, l’edifici. No hi ha tornat a passar mai més per davant. Però ara he canviat d’idea, vull que sigui un memorial”, però és un edifici tòxic” i els dissidents continuarem rebent”. Ella és qui va fer que Gemma Pasqual es proposés fer aquest llibre, aquesta investigació, després de sentir-la, en un programa de televisió, al costat de Carles Castellanos, explicar les tortures que havia patit: sentint-los a tots dos es va adonar del biaix de gènere que hi havia en les tortures, un biaix que ha sigut estudiat en altres llocs, com ara Euskadi, Xile o Argentina. 

A més, Pasqual no va poder entrevistar tothom qui s’havia proposat durant els dos anys que va durar la investigació, volia dones polítiques i dones no polítiques”, però no va ser fàcil, em queda l’espineta de no haver pogut entrevistar cap prostituta, ni cap més gitana”, només va poder parlar amb Carmen González, ni cap immigrant, ni cap trans”. Hi ha molta por de parlar i, veient el cas de Mireia Comas, és una por del tot comprensible. La neboda de Soledad Real, dona torturada als anys quaranta, va explicar, visiblement commoguda, tot el que havia patit la seva tieta a Via Laietana 43: electroxocs als genitals, amenaça de violació, violació, vexacions verbals, la deixaven nua, l’acompanyaven al lavabo i li feien deixar la porta oberta…”, i tot plegat va fer que Soledad Real no pogués tenir fills. Això és el biaix de gènere en les tortures. 

A la roda de premsa, Pasqual es va fer un tip de dir que el que més la impressionava quan entrevistava les dones del llibre és que totes tenien una cosa en comú: eren menudes. Mireu-les, tenen cossos petits”, va dir amb la veu tremolosa. I sí, eren físicament petites, si això es pot dir, però veient-les allà davant, assegudes l’una al costat de l’altra, escoltant-se les unes a les altres, sent després retratades pels fotògrafs dels mitjans, es tornaven immenses, colossals, i no diré valentes, que és molt pesat parlar sempre de les dones en termes de lluita i de coratge, eren dones enormes perquè dins d’elles hi havia totes les altres dones que, en no poder parlar moltes per por, altres perquè ja no hi són, els van cedir la veu. És això, aquest llibre. Un crit, molts crits.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any