‘No hi havia hagut mai cap huit de març com aquest huit de març’. S’han assegut en un banc prop de la plaça de la Mare de Déu. Potser per l’edat o per les hores que feia que caminaven o perquè sí, pel simple gust de contemplar la gentada com passa, i ara unes que s’han pintat la cara, i ara una altra batucada, les que ballen, les que alcen amunt la pancarta de cartró amb totes dues mans, aquí la teniu, les que s’hi fan sèlfits, què passa, ens volem vives, somos las nietas de las brujas que no pudistéis quemar, de camí a casa no vull ser valenta, vull ser lliure, feminism is the radical notion that women are people, el cas és que s’han assegut, i que contemplen embadalides el riu de gent. Són dues dones d’entre els seixanta-tants i els setanta-pocs, l’una amb mocador lila al coll, l’altra amb una enganxina a la solapa, fan pinta d’haver bregat unes quantes batalles i d’estar feliçment de tornada d’unes quantes més, i no deien res, semblaven dues sibil·les en observació fins que la més baixeta ha deixat anar, pausadament, la sentència. I és difícil trobar una manera de resumir-ho millor: ‘No hi havia hagut mai cap huit de març com aquest huit de març’.

Abans de començar.
Samarretes, pancartes, mocadors: el metro (amb serveis mínims) n’era ple; els autobusos; els carrers del centre, també. No calia ser una fura per intuir que aquest 8 de març, a València, n’hi passaria una de grossa. I així ha estat: el color lila ha anat tenyint tranquil·lament la ciutat fins que la marea de la més gran manifestació feminista que hi ha hagut mai ho ha desbordat tot.

La convocatòria és a les sis, al Parterre. Mitja hora abans ja no s’hi cap, i la gent s’escampa: cap a la porta de la Mar, que sembla que la pancarta principal anirà cap allà i volen veure-la passar, cap a darrere, cercant un punt alt per poder fer fotos, on sigui que hagin quedat (els whatsapp treuen fum: on sou? Ací, darrere la xica del jersei lila, ha, ha). Un guàrdia urbà, que devia voler desviar els cotxes cap a la confluència amb Cerdà de Tallada, queda de seguida superat per la realitat: immòbil, al mig de la calçada, inútil amb la seva jupa groc fluorescent, ignorat per la gent que fa la seva i incapaç de reaccionar, sembla un element depassat de l’antic règim.

I finalment, la pancarta es posa en marxa: amb el lema ‘Si les dones parem, s’atura el món’ i el dibuix icònic de la vaga feminista, seguida de les immenses mans liles que simbolitzen el col·lectiu de dones sordes (i que durant tota la marxa incitaran a l’aplaudiment silenciós i somrient tot agitant els dits enlaire), molt lentament començarà a pujar carrer de Colom amunt. Són les 18.15 hores. Fins a les 21.25 no es tancarà la marxa.

Com una muixeranga de colors
Al final de la manifestació, junt amb les albades reivindicatives, hi haurà un parell de figures que duran a terme, al so que els marcaran dolçaineres i tabaleteres, una nodrida representació de muixerangueres de pràcticament totes les colles del País Valencià.

Veient com avança la llarguíssima serpentina lila, amb la diversitat de col·lectius, d’edats, de lemes (en pancartes de plàstic, de roba o de cartó reciclat), de tot, la idea d’alçar muixerangues amb dones i xiquetes de colles diferents sembla una bella síntesi de tant com passa pels carrers de València en aquest històric 8 de març. Perquè combinaran amb naturalitat els colors de les seves colles, perquè culminaran perfectament i també naturalment les figures que tenen preparades, i perquè resulta que, si bé ho pensem, també en l’àmbit de les muixerangues es van haver de superar antigues restriccions per a la normal participació de les dones. ‘I ara, mira’, comentarà després una jove muixeranguera, assenyalant les seves companyes amb orgull. I sí: veure-les preparar la pinya i alçar les figures i desplegar les banderes liles mentre van rodant és entendre, potser, el significat d’allò que en diuen empoderament, encara que no sigui la paraula més bonica del món. Entendre-ho i visualitzar-ho.

La Pilar és de l’Eliana. S’ha enfilat dalt d’un banc del carrer de Colom perquè vol veure fins on abasta la marea lila. Hi va cada any, a la manifestació, ella. Però aquesta vegada… aquesta vegada és ‘impressionant’, sentencia, i se li trenca la veu, i es mig disculpa: ‘és que jo plore de seguida’. Per tanta gent i, sobretot, per tanta gent jove. I és cert: moltíssima. Abans no passava, apunta. I d’aquí l’emoció. Perquè no s’ho esperava. La Rosa Sanchis, sí, perquè ‘fa mesos que tot això es mou’, raona: ‘si fins i tot eixe bisbe ha dit que hi ha un feminisme bo i un del dimoni, significa que la cosa ha quallat’. I somriu. Al bisbe de Donostia li deuen xiular força les orelles, aquests dies. Els exabruptes episcopals, però, que a l’hora d’escriure aquestes ratlles encara no han estat corregits ni desmentits ni pel subjecte ni per cap seu superior, queden de seguida en un molt segon terme, perquè les coses que compten són les que continua explicant aquesta professora, que parla de l’exit de la manifestació unit al de la vaga, també: al seu centre, relata, l’han seguida el 80% de les treballadores.

Els aliats.
Les diverses portaveus de la Vaga Feminista País Valencià, on s’han integrat els diferents col·lectius feministes que han impulsat la convocatòria, atenen els mitjans: totes es declaren satisfetes de la mobilització, ‘al caire de l’emoció’, fins i tot, ‘hereves de la lluita de tantes dones com ens han precedit’ i disposades a demostrar fins a quin punt té força la marea d’aquest 8 de març, fins a quin punt ha de significar un abans i un després: ‘això ja no ho para res ni ningú’. També hi ha una crida per a l’altre cinquanta per cent de la població (una part del qual, val a dir, s’ha sumat també a la marxa): és important que els homes es replantegin posicions i rols socials, ha explicat, per exemple, Boncho Estarlich, una de les portaveus, i que ho facin des d’una reflexió conjunta amb les dones, perquè ‘comptem amb ells com a aliats en aquesta lluita feminista’.

I n’hi ha un fum, per cert, d’aliats, en aquesta marxa. La primera part de la manifestació és un bloc no-mixt, reservat a les dones, i hi som, és clar, majoria aclaparadora i visible i d’això es tracta, però la segona és oberta també als homes, i en són milers. Aquí és on s’han situat també els partits polítics i la representació institucional, encapçalada pel president Ximo Puig, la vice-presidenta Mónica Oltra i el batlle de València, Joan Ribó. I on hi ha en Benjamín, per exemple, també, de Sedaví, que duu un fill a les espatlles i un altre agafat de la mà i que ens explica que considera vaga i manifestació iniciatives ‘molt necessàries’, que cal ‘conscienciar la gent que s’eduque en la igualtat i en el respecte a les dones’ i que es declara feliç de trobar en aquesta mobilització també una actitud positiva ‘i de respecte cap als homes’. A la plaça de la Mare de Déu, dos joves estudiants del Campus de Burjassot aguantaran amb somrient esportivitat una pancarta de cartolina on hi ha escrita la famosa màxima: ‘una dona sense un home és com un peix sense bicicleta’.

El món canvia, efectivament. O, més ben dit: el fem canviar.

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb