Tres anys després de la invasió russa, la guerra d’Ucraïna passa de pares a fills

The Washington Post · Siobhán O’Grady, Kostiantyn Khudov, Anastacia Galouchka i Ed Ram

Quan la guerra va començar eren nens innocents –feliçment aliens als míssils, als drons, a l’ocupació russa. Ara aquells infants encaren l’adultesa en un país on, tres anys després de l’esclat del conflicte, ser un home sovint comporta empunyar les armes.

La invasió russa ha sotmès la societat ucraïnesa a pressions inimaginables. Les dones ucraïneses s’han endut la pitjor part de les càrregues familiars, havent de fer mans i mànigues per tenir cura dels fills i dels pares alhora. Moltes també s’han afegit a l’esforç bèl·lic, i s’han allistat a les forces armades o treballen com a voluntàries per a recaptar fons, cuinar o construir drons.

Però els homes, que representen més del 90% dels efectius de l’exèrcit ucraïnès, sovint han tingut menys opcions a l’hora de definir el seu rol en el conflicte.

La llei marcial obliga tots els homes de més de 18 i menys de 60 anys a romandre al país. Molts s’han presentat voluntaris per a lluitar al front; el servei militar obligatori preveu que els homes de més de 25 anys hagin d’allistar-se. Abans de fer 18 anys, els nois ucraïnesos han de decidir si abandonen el país quan encara hi són a temps –bo i sabent que, si hi tornen, és possible que no puguin tornar a anar-se’n.

The Washington Post ha parlat amb quatre parelles de pares i fills ucraïnesos sobre com la guerra ha canviat la seva visió de la maduresa, de la paternitat i de si mateixos. Heus-ne ací les històries.

Mikhailo (17) i Iehor (48)

El 23 de febrer de 2022, poques hores abans que les forces russes travessessin les fronteres d’Ucraïna i comencessin l’assalt sobre Kíiv, en Iehor Soboliev va tancar els seus tres fills petits al cotxe i els va conduir en direcció a l’oest d’Ucraïna per allunyar-los del perill.

En Iehor, ex-parlamentari ucraïnès, i la seva dona, la periodista Maritxka Padalko, feia temps que es preparaven per a aquest moment. Tal com havia acordat amb la seva dona, en Yehor deixà els fills a la regió de Lviv, prop de la frontera polonesa, i després tornà a casa per afegir-se a la unitat militar de voluntaris i defensar la capital.

Ella romangué a l’oficina, a la cadena de televisió de Kíiv per a la qual treballa, des d’on anuncià la invasió russa a primera hora de l’endemà. Durant sis hores, mentre les seves dues filles petites dormien al seient de darrere el cotxe i les forces russes es concentraven a les fronteres d’Ucraïna, el fill gran d’en Iehor, en Mikhailo –que aleshores tenia 14 anys– no va deixar de fer preguntes al seu pare sobre història i política. Era un canvi radical respecte del tema que fins aleshores havia dominat les seves converses: el futbol.

“Ara hauràs de fer moltes coses”, recorda en Mikhailo que li va dir el seu pare tan bon punt van arribar a Lviv. “Cal que acompanyis les teves germanes i les protegeixis”, afegí. Quan el Iehor féu mitja volta amb el cotxe per a tornar a Kíiv, en Mikhailo sanglotà tan fort que despertà les seves germanes, recorda.

Ara, a 17 anys, explica que la guerra l’ha canviat del tot. El seu pare s’ha convertit en comandant d’una unitat de drons al front de Zaporíjia, al sud-oest del país. Passa per casa molt de tant en tant, però hi està més unit que mai. A instàncies d’en Iehor, en Mikhailo ha deixat de banda el seu somni d’estudiar humanitats i s’ha decantat per les matemàtiques, conscient que el futur de l’economia ucraïnesa dependrà de la indústria de defensa. La seva obsessió pel futbol ha deixat pas a una nova fixació: construir drons, que ha arribat a enviar a la unitat del seu pare.

“Espero tenir una mica de temps lliure després de guanyar la guerra”, diu. I afegeixi: “No tinc nostàlgia pel passat. Si ets nostàlgic és que et negues a acceptar la realitat.”

Aviat, en Mikhailo –el mateix que fa tres anys plorava desconsoladament quan el seu pare se’n va anar a lluitar– serà prou gran per a allistar-se pel seu compte.

En Iehor assegura que donarà suport a qualsevol decisió que prengui. Sí que admet que li sabria greu que el seu fill volgués fugir del país abans de fer els 18. “La meva recomanació al Mykhailo, si vol ajudar el seu país, si vol esdevenir una part important de la nostra victòria, és que inverteixi en la seva formació, en el seu cervell”, explica.

Nazar (16) i Andrii (43)

Lluny del front, durant els primers mesos de conflicte, Nazar Smolskii –aleshores un nen de 13 anys– corria per un edifici abandonat jugant a fer la guerra.

En tocar una porta metàl·lica amb el braç dret, en Nazar sentí una descàrrega elèctrica que de seguida el tombà. Durant les dues setmanes següents, els metges de Lviv van provar de fer tant com van poder per salvar-li l’extremitat, sabedors que una amputació podria posar fi al seu somni d’esdevenir un violinista professional.

A l’hospital, el pare d’en Nazar, l’Andrii, mirava les habitacions que envoltaven la del seu fill. Eren plenes a vessar de soldats ferits, recorda. Acceptar la decisió dels metges d’amputar el braç del seu fill va ser el moment més dur de la seva vida, explica entre llàgrimes.

“Vaig parlar amb Jesús i li vaig agrair que hagués salvat la vida del meu fill”, recorda l’Andrii, que és sacerdot de l’Església ortodoxa. “Jo li vaig prometre que, fins al final de la guerra, provaria de salvar la vida de tants soldats com pogués.”

Després de l’operació, l’Andrii se’n va anar de la seva ciutat natal i va allistar-se com a capellà militar. Ara es dedica a assessorar soldats ferits en un hospital militar, diu.

Quan en Nazar va tornar a casa de l’hospital, l’Andrii li va construir una pròtesi amb una llauna de Pringles perquè pogués aguantar l’arc del violí mentre tocava. Poc després, el sacerdot va coincidir amb un franctirador de dinou anys –que també havia perdut un braç en el conflicte– que li parlà de la Protez Foundation, l’organització nord-americana que li havia facilitat una pròtesi.

La fundació va ocupar-se del cas d’en Nazar i li va pagar un viatge amb avió als Estats Units, on li van implantar una mà biònica. També li van lliurar una pròtesi, de fabricació ucraïnesa, dissenyada especialment perquè pogués sostenir l’arc del seu violí. Ara estudia en una escola de música, i toca sovint per a les tropes ferides a l’hospital on treballa el seu pare.

Per la seva banda, l’Andrii admet que la nova feina l’ha canviat completament: absorbir el dolor i el patiment dels soldats que acaben de tornar del front, diu, sovint pot ser difícil. En Nazar empatitza amb l’esgotament del seu pare, i diu que troba a faltar l’època en què passaven més estona junts.

En Nazar sap que segurament no serà mai cridat a files a causa de l’amputació. Així i tot, no descarta una carrera a l’exèrcit. “M’encantaria tenir experiència en el front”, diu.

Però l’Andrii explica que ha vist massa patiment, tant en el seu fill com en els soldats amb qui tracta cada dia. No vol que en Nazar lluiti, ras i curt. “No volem passar aquesta guerra als nostres fills. Potser el violí és la seva arma”, diu.

Ihnat (17) i Ivan (44)

Durant els primers dies de la guerra, Ivan Simonovski va enviar el seu fill Ihnat, de 14 anys, amb tren cap a Polònia, on es quedà amb la seva ex-dona. Ell, diu, romangué a Ucraïna per servir en el front.

Però a Polònia, l’Ihnat no trigà a sentir-se aïllat, i maldava per tornar a casa. És per això que, quan el seu pare fou ferit de gravetat i va haver d’operar-se del braç, l’Ihnat no s’ho pensà dues vegades i tornà a Kíiv per retrobar-s’hi.

Fins aleshores, a l’Ihnat ni tan sols li havia passat pel cap la possibilitat que el seu pare pogués resultar ferit a la guerra. I no va ser fins que l’Ivan, postrat al llit de l’hospital, parlà de tornar al front que no sentí un temor encara més paralitzant: que el seu pare morís al conflicte.

L’Ivan, dissenyador gràfic de professió, acabà incorporant-se a la divisió de forces culturals de l’exèrcit després de la intervenció quirúrgica, cosa que fins ara l’ha mantingut lluny del front. Si torna a ser cridat, l’Ihnat –que ara ja és a punt de fer 18 anys i fa gairebé un metre noranta d’altura– ja és prou madur per a viure sol. Com a alumne d’últim any d’institut, l’Ihant ja és gairebé massa gran per a abandonar el país, però diu que tampoc no té intenció d’allistar-se a l’exèrcit.

“Em fa una mica de por quedar-me a Ucraïna i no tenir l’oportunitat d’anar a uns altres països, perquè m’agrada molt viatjar”, diu. El reclutament no és una possibilitat que el preocupi gaire, explica: en cas que no es rebaixi l’edat de reclutament, encara trigarà set anys més a ser cridat a files.

“No em fa por haver d’anar a la guerra”, diu. “Però pensa que sempre pot esclatar-ne una altra”, li respon el seu pare. “La guerra és eterna, en el sentit que tan sols s’atura en alguns indrets i en algunes ocasions”, afegeix. “Però no te’n deslliures mai del tot.”

Ostap (17) i Oles (43)

La vigília del seu dissetè aniversari, els pares d’Ostap Kutxerenko van seure amb ell per parlar, novament, dels arguments a favor i en contra de quedar-se a Ucraïna, o bé d’anar-se’n a l’estranger, abans de fer els 18 anys.

El principal punt a favor de quedar-se a Ucraïna, explica, és continuar veient els pares. En contra? “Doncs que en aquest país hi ha una guerra”, diu.

L’Ostap, que vol ser artista de gran, va començar a pintar amb freqüència quan es va traslladar a Polònia, amb la seva mare i el seu germà petit, al començament de la guerra. El seu pare, l’Oles, va quedar-se a Ucraïna. “Abans de traslladar-se a Polònia, li vaig dir a l’Ostap que ara era l’home gran de la família”, explica.

L’Ostap odiava ser lluny de casa, de la seva rutina i del seu pare. Ara, explica, el paralitza haver de triar què farà.

Uns mesos després del començament del conflicte, la família es va reagrupar a Lviv –una de les ciutats més segures d’Ucraïna, a la qual s’han traslladat molts desplaçats interns. L’Ostap i el seu germà petit, en Yarema, poden anar a escola presencialment, a diferència de molts nens a Ucraïna. Però ambdós saben que no són immunes als atacs dels míssils i els drons russos.

La família Kutxerenko sopa a casa, a Kíiv (fotografia: Ed Ram/The Washington Post).”El nostre objectiu és sobreviure”, diu l’Oles. Així i tot, admet que per a suportar la guerra ha hagut de distanciar-se del dolor que l’envolta, fins al punt d’adoptar un cert cinisme.

L’Ostap sembla que ha heretat aquesta actitud del seu pare, o si més no, una part. A les nits, en Yarema sovint li pregunta si creu que Rússia llançarà un atac nuclear contra Ucraïna. Ell es limita a respondre-li que faci el favor de dormir.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb