Txarango demà baixaran dels escenaris i fins d’aquí a un any no tornaran a pujar-hi. No diuen adéu. Simplement han de pair cinc anys frenètics de rondes en què s’han erigit en un dels grups catalans de referència. S’acomiaden amb l’espectacle ‘Som mar. De Barcelona a l’Havana’, en què compartiran escenari amb el gran Chucho Valdés i la Barcelona Big Latin Band.

Els convidem a la redacció per parlar d’aquest punt i a part. Els demano com estan i em diuen que cansats, que han passat dos dies intensos baixant a Barcelona –viuen a Osona– per fer promoció de l’últim concert. ‘Això sí, dissabte a partir de les dotze serem lliures’, afegeix en Sergi, que els fa riure a tots. Són xerraires, sobretot el cantant, l’Alguer Miquel, cupaire des de les darreres eleccions municipals. Parlem de què faran durant l’any sabàtic, del seu ascens musical, de la independència i, sobretot, dels projectes socials, la raó de ser del grup.

—Us ho han preguntat i repreguntat, però jo hi torno. Per què feu aquest punt i a part?
—Alguer Miquel [A. M.]: Doncs perquè en realitat ja ens ho havíem proposat quan començàvem a dibuixar la gira d’aquest segon disc. Vàrem pensar una gira de dos anys i un tercer any perquè, sobretot, tinguéssim temps per a crear el següent disc. Realment, ara, vist en perspectiva, fa cinc anys que no parem ni un moment. Cinc gires consecutives viatjant per molts llocs i vivint moltes experiències que ens han anat carregant emocionalment. Creiem que podrem transformar-les en música si ens ho mirem amb una mica de perspectiva.
—Sergi Carbonell [S. C.]: Ara ens agafem uns dies per desconnectar i de seguida ens tornarem a trobar al local per aportar idees de cançons, jugar, experimentar i tornar a fer música, perquè arran d’aquestes gires que hem fet sense parar, a vegades hem tingut poc temps. Ens proposem un any així. Un any sense concerts. Tota la resta, continua en marxa.

—Sou un riu que vol calma.
—A. M.: Sí, exacte. Fer bé el tercer disc. Perquè en realitat allò que ens deixa viure de la música són les cançons. I volem tenir-ne cura. Aquesta perspectiva esperem que ens doni un punt de pausa per veure on ens trobem, de què parlen ara les nostres vides –ara vull dir l’any que ve– i com això dóna un sentit al pròxim disc. Que no acabi caient tota la ressaca del segon disc sobre el tercer. Que sigui una cosa nova.

—Teniu una data pensada per a llançar el tercer disc?
—A. M.: No ho sabem. Ens imaginem de poder disposar de tot un any per a fer el disc. Però vés a saber. Potser no. Potser en necessitem dos, potser necessitem quatre mesos… Tampoc no ens ho marquem. Ara volem crear i quan ens vagi bé ho publicarem.

—D’alguna manera, creieu que sou víctimes de la vida de tensió que us ha causat la fama?
—S. C.: No, gens. No en som víctimes perquè realment hem gaudit de tot aquest camí i ho hem forçat tot nosaltres. Sempre hem tingut l’actitud de tirar endavant i fer-ho molt bé. Però sí que és veritat que ha arribat el moment en què hem de digerir tot aquest cicle de cinc anys i totes les experiències viscudes.

—En aquesta ronda heu passat per Palestina, el Japó, la Xina… Heu sentit que la vostra música és universal?
—A. M.: Totalment. La nostra música, la nostra llengua. Tot. És brutal. La música ens acosta a les persones d’una manera bestial. Hem tingut experiències al·lucinants. Normalment, en molts altres camps de la humanitat, per dir-ho així, la diferència ens separa. I en la música és totalment el contrari. És brutal.

En molts altres camps de la humanitat, la diferència separa les persones. Però en la música és totalment al contrari. És brutal.

—Amb quin record us quedeu?
—S. C.: Jo crec que tot el viatge de Palestina va ser bestial. Hi vàrem assistir perquè era el primer festival internacional de clown al món àrab. A més, era organitzat contra l’ocupació militar i va ser una bomba d’alegria per a la gent d’allà. Vàrem tocar en escoles, en camps de refugiats, vàrem fer intercanvis musicals amb músics palestins… I, és clar, el terreny era molt bèstia. Veus la força que té la música i les gràcies que et dóna la gent per haver saltat el ‘checkpoint’ militar i ser allà amb ells. I això és molt fort. Però bé, també molts concerts que hem viscut aquí a casa formaran part dels records vitals més grans de les nostres vides.

—Com ja heu dit, el vostre estil musical és molt barceloní. Però vosaltres sou del Ripollès, Osona, la Garrotxa i el Berguedà. Què hi ha de comarques en les vostres cançons?
—A. M.: Doncs la història. Si nosaltres ens dediquem a la música és perquè quan teníem quinze anys i teníem un grup infumable podíem tocar a la plaça major del poble essent els teloners del grup que escoltàvem. Quan tu comparteixes escenari amb la gent que mires, amb la gent que s’hi dedica, veus que hi ha un camí i que es pot seguir. I és que portem moltes coses de l’ADN d’allà dalt. Jo penso que la influència musical i cultural que tenim avui és global, des que vàrem néixer. Els dibuixos que ens cuidaven després de l’escola eren japonesos i formen part de l’ADN català. Doncs musicalment igual, i la música que nosaltres escoltàvem eren els grups que venien als nostres pobles, com Dusminguet o Obrint Pas. Tots aquests grups eren els que tocaven a les places majors de tots els pobles.

IMG_0238

—La vostra carrera és meteòrica. En pocs anys heu passat de tocar al barri Gòtic a tocar a les festes de la Mercè. Què n’enyoreu, d’aquells inicis?
—S. C.: Al principi, quan vàrem arribar a Barcelona, sortíem al carrer, compartíem nits al port tocant música amb gent de tot arreu. Això ens va donar moltes influències i el mestissatge que té la nostra música.
—A. M.: Nosaltres ho enyorem perquè ho coneixíem, però Barcelona ho enyorarà sense haver-ho conegut perquè ho va matar. I jo enyoro la ciutat que vàrem descobrir nosaltres perquè era una ciutat on venia gent a conèixer gent, perquè encara hi havia la Makabra, perquè encara hi havia molts moviments que eren grans focus d’artistes.

Enyoro la Barcelona que vàrem descobrir; una ciutat on venia gent a conèixer gent, hi havia la Makabra i molts moviments que eren grans focus d'artistes

—I qui va matar aquests moviments artístics? La llei del civisme?
—A. M.: No només la llei del civisme. Tot el model de ciutat franquícia que va destruir qualsevol moviment de barri. Fer que no es pugui tocar al carrer, legislacions en locals musicals… Tot això ho va matar. Barcelona és una ciutat molt coneguda en el panorama musical mundial perquè hi va haver uns anys que tot això era una bomba. D’aquí a deu anys la ressaca d’aquesta onada s’apagarà perquè la gent va marxar. Igual que nosaltres vàrem marxar de Barcelona perquè volíem dedicar-nos a la música i no ens podíem pagar un pis. N’ha marxat tothom. I ara, els punts artístics importants del planeta són en altres indrets.

—És trist.
—S. C.: La gent cerca la ciutat que van vendre, però l’han convertida en una altra. Ja no hi ha la nostra ciutat. Tots els carrers del centre són iguals que els de qualsevol altra ciutat del món. Ara, per sort, hi ha hagut un canvi i esperem que aquesta gent que ha entrat a l’ajuntament i que estan sensibilitzats amb tot això facin un canvi que es tradueixi en la vida de les persones.

—El Festival Clownia és la vostra millor herència?
—A. M.: Sí, perquè nosaltres com a banda volíem que tot això servís per a moltes coses però com a grup arribàvem fins a un punt. Hi ha molta altra gent que fa coses interessants, no només en el camp de la música festiva sinó amb molta vinculació social. I necessitàvem un espai que ho pogués cobrir. També volíem importar un model de festival que no tenim aquí. Els festivals que hem conegut per Europa tenen molta programació diürna, intergeneracional, interdisciplinària, en què la cosa més important és l’ambient. Per nosaltres és molt important el Clownia. Vés a saber què acabarà sent més important, si nosaltres o el festival.
—S. C.: A banda, el fem al Ripollès, fet que també li dóna una aura especial. Sembla que tots els festivals s’hagin de fer a Barcelona, i no és així. Aquest any no estarem girant, com diem nosaltres, però sí que es farà Clownia. De fet, la setmana que ve anunciarem els primers grups confirmats i posarem les entrades a la venda. Tenim la sort que a Catalunya, des de fa cinc anys, tot allò que hem proposat ha esgotat les entrades. La resposta de la gent és boníssima.

—A banda el Clownia, també heu impulsat el Centre Cultural de Caparan, al Senegal. Expliqueu-me d’on sorgeix aquest projecte.
—A. M.: Neix quan ens assabentem que ens escolten a la Casamance, una regió independentista del Senegal. Sabem que a través de projectes de cooperació les nostres cançons arriben a un poble que es diu Caparan i que la gent les fa seves. Una cosa surrealista. I decidim que hi volem anar. Perquè no fos un viatge inútil, els vàrem demanar que ens expliquessin com estava la zona, què hi havia, què hi faltava… I ens van explicar el projecte dels joves del poble, que tenien ganes de reformar un edifici per a convertir-lo en un centre cultural. No podíem pagar les obres, però els beneficis d’alguns concerts de la gira passada els vàrem destinar a aquest projecte i també vàrem fer unes samarretes solidàries. Vam aconseguir tots els diners i ara fa un any vàrem anar-hi. Ens varen rebre amb un festival cultural brutal on tot de músics del Senegal varen venir a tocar amb nosaltres. Vàrem posar la primera pedra al centre i a la primavera hi tornarem per inaugurar-lo.

IMG_0233

—Anar més enllà de la música. Aquesta és l’essència de Txarango?
—S. C.: Totalment. Però és que no hi ha cap frontera. La música neix del terreny social. Sí que hi ha gent que la divorcia però no té cap sentit, això. Vull dir, una festa major és un acte social organitzat per la mateixa gent del poble que s’organitza la seva pròpia festa i que porta la música que li agrada. Neix en aquest terreny. Per això que no és gens estrany el que fem.

—Les vostres lletres són reivindicatives, però també esperançadores i amb molts somnis. Quin món somnia Txarango?
—A. M.: Les cançons parlen estrictament de la vida i del que nosaltres hem après. En el món del somnis que construïm volem dir a la gent que no és impossible dedicar-se a la música a Catalunya partint d’un projecte d’una colla d’amics. Nosaltres ho hem pogut fer malgrat que en aquest país tot va en contra que la gent pugui dedicar-se a la música. Doncs una mica volíem compartir aquest camí que vàrem perseguir. Hem engegat un projecte en temps de crisi i no tot és tan negatiu. Volíem compartir això. Pel que fa al vessant social de les lletres, veiem que al món hi ha dos grans eixos que fallen. Un és que no ens sabem cuidar bé els uns als altres i l’altre eix que falla és que no sabem cuidar bé el planeta en el qual vivim. Llavors, tot el que vagi a favor d’això, per molt hippy que soni, ens interessa com a grup.

—La independència és un mitjà per a aconseguir-ho?
—A. M.: No, en absolut. Que la independència pot ser un pas per a solucionar aquests eixos? Sí, un petit esglaó. Ara, que la independència soluciona aquests dos eixos? No. Hi ha moltes independències diferents. A nosaltres ens interessa el salt independentista perquè posa una excusa de replantejament social. I això és molt important. Posar un dia u i el debat sobre la taula de com vivim. I això ens permet de reinventar-nos. Per això és interessant. Si no ha de servir per a això… Depèn de qui la dibuixi i com la dibuixi, llavors no ens interessa.

A nosaltres ens interessa el salt independentista perquè posa una excusa de replantejament social

—Creieu que es va dibuixant bé o es va fent un gargot?
—A. M.: Ara mateix creiem que hi ha gent que té ganes d’aprofitar la independència per canviar coses… Per canviar-ho tot [riuen].

—Això ha estat una falca publicitària!
—A. M.: Ara venim de Palestina i ens sembla que és molt bèstia que fa un any se sotmetés al Parlament de Catalunya una votació per a reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles palestí, kurd i sahrauí i que sortís que no amb els vots de CiU i el PP. En plena demanda del dret d’autodeterminació del poble català! Això és molt fort perquè és profundament simbòlic que Catalunya no vagi a favor del dret d’aquests pobles. Això és insultant, però no únicament per al poble palestí, sinó per a tota la humanitat. Aquest és només un detall dels punts fluixos i de les arestes del nostre país que no ens agraden gens. Hem de fotre una regeneració total i la independència és una excusa per encarar-la, és un primer pas. Però després haurem de fotre molta canya.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.