The Washington Post · Selcan Hacaoglu i Firat Kozok

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha seguit tradicionalment l’estratègia de “divideix i venceràs” per desfer-se dels rivals polítics, una estratègia que sembla que li ha donat grans resultats darrerament.

La campanya de lawfare contra el principal partit de l’oposició, el Partit Republicà del Poble (CHP), ha eliminat del panorama polític els principals rivals polítics d’Erdogan, incloent-hi Ekrem Imamoglu, batlle d’Istambul. El 21 de maig, un tribunal destituí Özgür Özel com a president del CHP, i en reinstaurà el predecessor, Kemal Kiliçdaroglu –un polític molt menys popular que no pas Özel.

El relleu podria empènyer els partidaris d’Özel a escindir-se del CHP i formar un partit nou. L’agreujament de les divisions internes de l’oposició podrien empènyer Erdogan a avançar les eleccions presidencials previstes per al 2028, cosa que dificultaria als rivals la tasca de presentar una candidatura amb cara i ulls.

Sembrant la discòrdia

Durant més d’una dècada com a president, Erdogan ha anat consolidant gradualment la influència sobre el poder judicial i la burocràcia estatal, que sovint ha instrumentalitzat per neutralitzar els seus rivals polítics.

L’any 2024, el CHP –el partit fundat fa més d’un segle per Mustafa Kemal Atatürk, el fundador laic de la Turquia moderna– aconseguí una sèrie de victòries aclaparadores en les eleccions municipals que posaren fi a l’hegemonia del partit d’Erdogan en algunes de les principals ciutats del país i catapultaren tant Imamoglu com el batlle d’Ankara, Mansur Yavas, a la primera plana de la política nacional.

Poc després de les eleccions, la fiscalia impulsà una onada d’investigacions contra Imamoglu, Yavas i nombrosos alts càrrecs del CHP. Centenars de dirigents del partit, incloent-hi desenes de batlles electes, han estat empresonats pendents de judici. Fa més d’un any que Imamoglu és a la presó, on espera de ser jutjat per una bateria d’acusacions que inclouen suborn, emblanquiment de capital, espionatge i suport al terrorisme. Imamoglu diu que no ha comès cap crim, i que les acusacions tenen una motivació política.

Erdogan, per la seva banda, nega que sigui responsable de la bateria d’investigacions contra la cúpula del CHP. “No som, no hem estat ni serem part d’aquesta batalla política i jurídica que ha passat dels congressos del partit als tribunals”, declarà abans-d’ahir.

Els problemes del CHP són, en part, culpa dels membres del partit mateix, sovint víctima de pugnes internes. De fet, la demanda que culminà en la impugnació del nomenament d’Özel com a president del partit fou presentada per aliats de Kilicdaroglu, la restauració del qual com a president ha abocat el partit a una nova crisi interna.

Mamoglu ha dit que la destitució d’Özel va ser “un cop d’estat d’Erdogan contra l’oposició”; Özel, per la seva banda, ha instat Kilicdaroglu a convocar primàries de manera immediata.

Kilicdaroglu ha dit que el partit organitzaria primàries quan convingués, cosa que els aliats d’Özel han interpretat com un intent de guanyar temps per provar d’aferrar-se al càrrec. S’ha especulat que el bàndol pro-Özel podria acabar escindint-se del CHP i formant un nou partit, tot i que no és clar si arribaria a temps de formar una candidatura amb cara i ulls per a les eleccions del 2028.

Una ressurgència aturada en sec

La victòria d’Özel sobre Kilicdaroglu, l’any 2023, significà el començament d’un relleu generacional que revitalitzà el CHP després d’anys d’estancament electoral. Ara, però, el retorn de Kilicdaroglu al capdavant del partit per ordre judicial –fet que Özel titllà de “dia negre per a la democràcia”– amenaça de revertir aquesta ressurgència electoral.

Els partidaris d’Özel han criticat durament Kilicdaroglu per no haver renunciat a la presidència del partit i no haver convocat primàries immediatament després de la sentència. Aquest cap de setmana, desenes de milers de persones es manifestaren a la capital de Turquia, Ankara, en suport d’Özel.

Imamoglu, considerat el rival més directe d’Erdogan, té prohibit de presentar-se a les pròximes eleccions generals encara que acabi essent alliberat, atès que un tribunal n’ha anul·lat el títol universitari, un requisit constitucional per als candidats polítics a Turquia. La destitució d’Özel de la presidència del CHP complica encara més un hipotètic retorn d’Imamoglu a la política electoral, atès que sembla improbable que Kilicdaroglu accedeixi a nomenar com a candidat presidencial del partit algú que s’ha decantat públicament per Özel, el seu gran rival.

Occident, muts i a la gàbia

D’ençà de la inhabilitació d’Imamoglu, Özel s’ha erigit en un dels crítics més implacables del president turc: fins fa poc president del CHP, ha organitzat més d’un centenar d’actes polítics enguany en què ha mirat d’explotar el descontentament popular amb l’augment del cost de vida. Però la defenestració d’Özel com a cap del CHP amenaça de posar punt final a aquesta campanya de pressió.

Fins ara, els socis occidentals de Turquia han estat renuents a condemnar la deriva autoritària del govern Erdogan: sense anar més lluny, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, parlà fa poc amb Erdogan per telèfon, en una conversa que descrigué com a “molt bona”. Els atacs de Trump a l’OTAN han incentivat molts governs europeus a estrènyer els vincles amb Turquia, un membre clau de l’OTAN que ostenta el segon exèrcit més potent de l’aliança.

Erdogan es mira el quart mandat de reüll

Erdogan ha exercit com a president de Turquia d’ençà del 2014; per llei, aquest mandat hauria de ser el darrer. Fonts pròximes al president expliquen que tant el cercle íntim d’Erdogan com la direcció del partit del president, l’AKP, volen allargar una legislatura més, pel cap baix, el mandat d’Erdogan.

Erdogan es podria tornar a presentar a les eleccions si el parlament convoqués eleccions anticipades abans no acabi la legislatura actual, o bé si es reformés la constitució del país per eliminar el límit de mandats. Per avançar les eleccions, caldria el suport de 360 diputats, pel cap baix, dels 600 del parlament, menys dels dos terços que calen per a modificar la constitució en absència d’un referèndum. Si s’avancessin les eleccions, la legislatura actual es consideraria incompleta, cosa que a priori permetria a Erdogan de presentar-se a un altre mandat de cinc anys.

El president turc confia a explotar les divisions al si del CHP per convèncer els diputats del partit perquè donin suport a la proposta d’avançar els comicis. Fins i tot alguns diputats kurds podrien donar suport a l’avançament electoral en cas que el govern es comprometés a cercar una resolució al conflicte que fa dècades que enfronta l’estat amb les milícies kurdes del sud-est de Turquia.

El partit d’Erdogan ja ha considerat la possibilitat d’avançar uns mesos les eleccions previstes per al 2028: si l’oposició continua immersa en batalles internes, aquest termini podria escurçar-se encara més.

Però l’argúcia de les eleccions anticipades no seria exempta de riscs. El sistema presidencialista de Turquia obliga a convocar una segona volta si cap candidat no obté una majoria absoluta en la primera volta. Una hipotètica segona volta podria beneficiar enormement el rival del president turc actual, atès que li permetria de presentar-se com el candidat de consens de la causa anti-Erdogan i concentrar el suport de l’oposició entorn de la seva candidatura.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb