15.12.2019 - 21:50
Gràcies al Photoshop el pallasso Trump s’ha transfigurat en Rocky. I abans també Stallone gràcies al cinema i n’ha viscut com un milionari tota la vida. Però ni Trump ni Stallone tenen ni la fusta ni la valentia i l’obstinació del veritable Rocky, l’home que va inspirar Stallone: Chuck Wepner, àlies ‘The Bayonne Bleeder’ (‘El sagnador de Bayonne’). Però, qui és, en realitat, el boxador desconegut en qui Sylvester Stallone es va inspirar per a crear Rocky Balboa, ídol mundial de masses malgrat ell i heroi del president dels EUA Donald Trump?
Chuck Wepner (1939) va ser campió de Nova Jersey dels pesos pesants. Era entre els deu millors del món de la seva categoria. Entre el 1964 i el 1978 disputà 52 combats, 34 vençuts per fora de combat, 14 perduts (9 fora de combat) i 2 nuls. Lluità contra els millors. Oferí grans lluites. Era fort, valent i perseverant. Fou derrotat per Sonny Liston, George Foreman i Muhammad Ali. Juntament amb Sonny Banks, Henry Cooper i Joe Frazier, és un dels únics quatre púgils que van ser capaços de tombar Ali. És l’últim que el va humiliar, tirant-lo a la lona en el novè assalt. Després, resistí els quinze assalts i, finalment, va caure extenuat, sagnant moltíssim, però acabà dempeus. Tanmateix, aquella derrota seria el principi de la seva fama. Sylvester Stallone va veure el combat i s’hi inspirà per a crear Rocky un any després, guanyar els Oscars i fer-se milionari.
Stallone reconeixia públicament que Wepner havia estat la seva font d’inspiració. Va assistir la nit de l’estrena a Nova York, assegut a la darrera fila amb la seva dona. En acabar-se el film, el públic es va girar i, dempeus, el van aplaudir a ell. Pels fans de la boxa, no hi havia dubte: Chuck era Rocky. El Philadelphia Inquirer va titular: ‘Rocky converteix Wepner en guanyador.’
Els èxits de Rocky durant trenta anys van ser fenomenals. Stallone el citava en entrevistes, inclosa la del DVD del vint-i-cinquè aniversari del film. Un dia, Chuck Wepner, fart que utilitzessin el seu nom per a promocionar la franquícia de Rocky, va denunciar Stallone per quinze milions de dòlars. El 2006 els dos homes van arribar a un acord extrajudicial per una suma no revelada.
Ironies de la vida, avui Sylvester Stallone és al Saló de la Fama de la Boxa. Chuck Wepner no. Viu a Nova Jersey, on ha viscut tota la vida i continua guanyant-se la vida com a venedor de licors.
La llegenda de ‘The Bayonne Bleeder’
Van passar anys fins que no vam tenir gaire més informació sobre la vida de Chuck Wepner. Ell i aquells anys van ser eclipsats per la censura ‘humanista’ dels polítics locals que pretenien de coquetejar amb credos en aparença més moderns i comercials. I, també, per l’aurèola d’immensos ‘cracs’ del gènere com ara Mike Tyson.
Però a poc a poc vam anar sabent d’ell. Sobretot, gràcies al documentari El veritable Rocky (2011), de Jeff Feuerzeig; el film de Philippe Falardeau Chuck (The Bleeder) (2016) amb Liev Schreiber i Naomi Watts, o la més recent The Brawler (2019), dirigida per Ken Kushner.
Chuck Wepner va néixer a Nova York el 1939 i, tot seguit, la família es traslladà a Bayonne, a un barri de cases de protecció oficial, conegut com un dels pitjors. En acabar l’institut, s’allistà als marines, influït pel film de Raoul Walsh Més enllà de les llàgrimes (Battle Cry, 1955). Volia tenir la forma física dels marines i el mateix èxit amb les noies. Es va llicenciar el 1959 i trobà feina de porter en un club d’animadores de discoteca. Hi anaven paios molt problemàtics i ell havia de mantenir l’ordre.
‘Si vols demostrar que ets un paio dur, hauries de demostrar-ho en un ring’, li va dir un dia un de l’equip de boxa de la policia. Ell s’ho va prendre al peu de la lletra. S’entrenà i es presentà al torneig de boxa amateur ‘Golden Gloves’, al Madison Square Garden. Va guanyar cinc combats seguits i el Campionat de Nova York per a principiants. I va començar a ser cotitzat. No hi havia bons pesos pesants blancs en aquella època. Per això es va fer professional, tot i que per guanyar-se la vida feia de representant de licors. El seu entrenador fou el llegendari Al Braverman.
La pallissa sagnant de Sonny Liston
L’any 1970 Chuck es va enfrontar a Sonny Liston, que, del 61 al 64, havia estat Campió mundial dels pesos pesants i havia perdut dues vegades contra Ali. El combat fou al Jersey City Armory davant vuit mil persones. Totes les entrades eren venudes. Chuck tenia trenta-un anys i es creia preparat per a aquell desafiament. Era la seva primera gran nit. La premsa estava pendent dels dos púgils, però, tot d’una, es va presentar Muhammad Ali, el campió, i va acaparar l’atenció amb les seves declaracions sempre sucoses.
Ja al primer assalt Chuck es va lliurar a fons, però Liston tenia un ganxo d’esquerra molt bo. ‘Tenia un directe d’esquerra –explica Chuck al documentari– que quan el llençava girava el puny. Vaig sentir com se’m trencava l’os per la pressió del cop de puny. En el novè, me’n va clavar un directe al nas. Tan fort que la meva sang va esquitxar el públic de la primera filera i els periodistes. El jutge va aturar el combat. El més dur de la meva vida.’ Van caldre setanta-dos punts de sutura per a tancar-li els talls de les celles. Aquella nit un periodista el va batejar per ‘The Bayonne bleeder’. Diuen que en tota la carrera li van caldre tres-cents vint-i-nou punts per a cicatritzar les celles.
El combat contra Muhammad Ali
El 30 d’octubre de 1974, al Zaire, hi hagué un dels combats més cèlebres de la història de la boxa de tots els temps: ‘Rumble in the jungle’ (‘Retrò a la selva’). El combat del segle. Ali va vèncer Foreman per fora de combat en el vuitè assalt i al·lucinà el món amb la seva estratègia. Es va deixar castigar durant vuit assalts contra les cordes amb la finalitat d’esgotar el contrari. Quan ja el va tenir cansat, el va tombar. Va ser el primer i l’únic fora de combat de la història de George Foreman. D’aquesta manera, molt intel·ligent i simbòlica, Ali recuperava el títol que havia perdut en negar-se a ingressar a l’exèrcit ianqui per anar a la guerra del Vietnam. No fou així, també, com guanyarien la guerra els vietnamites mig any després?
El famós promotor Don King va aconseguir de dur al Zaire de Mobutu Sese Seko el combat més espectacular i significatiu de la història de la boxa. Com ha escrit l’afroamericà Ismael Reed: ‘El campionat mundial dels pesos pesants és un espectacle sexual, un espectacle de moda, escenari d’intriga entre diferents religions, de política, de lluita de classes, reunió d’estrelles i ex-estrelles amb els seus paràsits i els assistents dels seus paràsits.’
A la trobada s’hi va afegir un macroconcert, el ‘Black Woodstock’ (‘Woodstock negre’), amb artistes de la categoria de James Brown, B. B. King, Miriam Makeba, Celia Cruz o Fania All-Stars. Aquell esdeveniment també va donar peu a dues grans obres: el documentari When we were kings (‘Quan érem reis’), de Leon Gast, que trigaria vint-i-dos anys a estrenar-se per problemes de finançament. I el llibre The Fight (‘La lluita’), de Norman Mailer, un dels millors que mai s’han escrit sobre boxa.
‘Què podia inventar per a superar-ho?’, devia pensar Don King. No era fàcil. I s’inclinà per la qüestió racial com a incentiu per a atraure les masses i els mitjans. Ja del 1962, i durant molts anys, tots els campions del món dels pesos pesants eren negres. Era l’època de gegants com ara Floyd Patterson, Sonny Liston, Muhammad Ali, Joe Frazier o George Foreman. Després del Zaire, el promotor es decidí a cercar un blanc que s’enfrontés a Muhammad Ali.
Calia trobar ‘la gran esperança blanca’, com en els temps de Jack Johnson, el primer negre campió mundial dels pesos pesants (1908-1915). Calia trobar el blanc que tombés el negre. El compromís enverinat recaigué en Chuck Wepner. Ja tenia trenta-set anys. I deu de carrera. Igual que Rocky, aleshores Chuck es guanyava la vida pujant al ring en clubs nocturns contra rivals de poca qualitat. Ja pensava a retirar-se, cosa que faria tres anys després. Malgrat tot, acceptà el desafiament. Era la gran oportunitat final. La primera vegada a la vida que tindria possibilitats d’entrenar a temps complet, sense haver de rodar pels carrers de Bayonne venent licors, de bar en bar. El combat fou el 24 de març de 1975 al Richfield Coliseum, de Richfield, Minnesota.
En conferència de premsa a l’Hotel Plaza de Nova York, un mes abans del combat, Chuck va llegir un poema. I Ali, com era habitual, va fer una mica d’espectacle, tot dient: ‘Chuck Wepner sagna, sagna i sagna. Jo no li pegaré a la cara. Ni un sol cop meu anirà contra el seu cap. Guanyaré el combat recolzat a les cordes. Ell acabarà esgotat. Després, jo li pegaré a l’estómac, al costat i al pit, i el deixaré fora de combat sense tocar-li ni un sol cop la cara.’
No cal dir que la premsa va anar plena d’acudits de tota mena sobre Chuck, ‘el sagnador’. Ali els ho havia servit amb safata. Explica Chuck que Ali volia escalfar l’ambient amb la qüestió racial. Li va demanar que l’anomenés ‘nigger’, però Wepner s’hi va negar.
Aquell combat va permetre Chuck d’entrenar a temps complet per primera vegada a la seva vida. Fins llavors corria al matí, treballava i anava al vespre al gimnàs. Aquesta vegada s’hi dedicà al cent per cent. ‘Em creia capaç de foradar parets a cops de puny’, diu ell.
Chuck va pujar al ring amb la intenció d’emprenyar Ali, per trencar la seva estratègia de resistir contra les cordes. Chuck atacava, però Ali dominava, pegava i es protegia. Al novè assalt, Ali li va etzibar un brutal directe que ell va saber esquivar i, de retop, li va clavar un cop demolidor a les costelles, per sota el cor, i el va tombar. Va ser un cop històric. Era la quarta vegada a la vida que el gran Muhammad Ali queia a la lona. Però ja no hi va haver retrocés. Es va enfurismar i el va matxucar a cops, de tots els angles, fins que al darrer assalt, el quinzè, el va tombar, però Chuck s’agafà a les cordes i es va aixecar. Fora de combat tècnic. Chuck va perdre, però va acabar dret, sagnant, amb enorme dignitat.
Es va especular molt sobre la caiguda d’Alí. Uns deien que havia estat un cop net, fulminant. Uns altres, que Chuck li havia trepitjat un peu per fer-lo caure. La polèmica l’acompanyaria tota la vida, però fos com fos, Chuck Wepner ja era l’indiscutible rei dels bars de Bayonne, el veí del barri que havia estat capaç de tombar Muhammad Ali.
La solitud dels pesos pesants i Chuck Wepner
Els pesos pesants són especials, únics. Solen ser grans personatges amb grans històries. Ho explica molt bé Norman Mailer: ‘Els pesos pesants no tenen mai un equilibri simple. Quan arriben a campions comencen a tenir vida interior, a l’estil de Hemingway, que, per voler ser el més gran escriptor de la història de la literatura sense deixar de ser la immensa figura de les arts corporals que el seu segle i la seva edat li permetessin, es va quedar sol i sempre en va tenir consciència. Igualment sols es troben els grans campions del pes pesant.’
Wepner no va guanyar Ali, mai no va obtenir el títol de campió del món, però va ser un gran pes pesant. Va arribar a ser un dels deu millors del seu temps. Va començar sol i acabà sol. Però mai no va perdre l’estima i admiració dels seus veïns de Bayonne, on ha viscut tota la vida. Després del combat amb Ali i l’èxit de Rocky, es va descontrolar. Continuava treballant durant la setmana de representant de licors, com qualsevol obrer del barri, i el cap de setmana es muntava unes farres que duraven de dijous a diumenge.
Clubs, alcohol, cocaïna i noies. Sex, drugs i rock and roll. Fins que un dia va caure en un parany i la policia el va enxampar amb uns quants grams de cocaïna. Va ser sentenciat per possessió i tràfic. Complí disset mesos de presó. En sortir, va refer la seva vida, s’oblidà de Rocky i tornà a Bayonne, on viu i treballa venent licors. No se sap que deu haver pensat en veure el pallasso de Trump personalitzat digitalment en Rocky. Abans hauria estat capaç de denunciar-lo. O de deixar-lo fora de combat.
