17.04.2025 - 21:40
Tromsø és la ciutat més gran del nord de Noruega, un municipi de 78.000 habitants situat en una petita illa a tocar de l’oceà Àrtic. El clima no és extremadament fred gràcies al corrent del golf, però la latitud els imposa gairebé dos mesos a l’hivern en què el sol no puja sobre l’horitzó (i dos a l’estiu de sol de mitjanit). És un lloc remot, sense connexió ferroviària, però que té una gran vida cultural i nocturna gràcies a la presència de la universitat i d’uns quants centres de recerca vinculats a la pesca i el petroli.
Darrerament, però, l’equilibri urbà s’està trencant per la moda d’anar-hi a veure aurores boreals (o a intentar-ho), una tendència amplificada a les xarxes socials i per reportatges en mitjans tradicionals. Els darrers dos anys el nombre de pernoctacions en hotels i càmpings ha crescut d’un 29%, i l’aeroport està fent rècord de passatgers. El desembre passat, en plena temporada alta, l’ajuntament va encarregar un estudi sobre la percepció social del turisme, i el resultat va ser clar: un 77% dels enquestats creu que hi ha massa visitants. Això és un canvi respecte del que es va fer dos anys abans, en què la majoria de respostes donaven una visió positiva. “Visc al centre i hi ha massa gent a tot arreu”, diu una jove entrevistada pels mitjans públics, “he de fer cua als autobusos, a les botigues, i hi ha molta brossa”. Les autoritats municipals s’estan plantejant d’implantar una taxa turística, que de moment no existeix a Noruega.
Tot i això, el principal impacte és sobre el mercat immobiliari, i els bancs han detectat un gran augment de la compra d’habitatges per a llogar-los com a apartaments turístics. Per un de dues habitacions al centre de la ciutat se’n poden obtenir entre 3.500 i 8.000 euros al mes en temporada alta, i això expulsa els joves, tant els que busquen un lloguer (i a Tromsø hi ha més de 12.000 estudiants universitaris) com els que aspiren a una primera compra. L’any passat, per primera vegada, el nombre de pisos anunciats a Airbnb va superar el d’habitacions d’hotel.
Com no podria ser d’altra manera, el sector turístic fuig d’estudi, i la responsable ha declarat que és molt important evitar que Tromsø arribi a tenir un “ambient barceloní”. La frase remet a l’impacte de manifestació contra la saturació turística a Barcelona de l’estiu passat, perquè la imatge de la protesta amb les pistoles d’aigua va tenir un efecte enorme que em sembla que ni tan sols han copsat els organitzadors. Una anècdota: a l’octubre unes alumnes em van anunciar que anaven a fer una estada d’una setmana a Cambrils en un campament de futbol. Em van explicar que els monitors noruecs els havien aconsellat de dur sempre la samarreta esportiva, perquè allà “odien els turistes”, i així deixarien clar que visitaven el país amb un altre objectiu. Quan ho vaig sentir vaig quedar glaçat.
Les dinàmiques negatives que veiem a Catalunya i a tot Europa també s’estenen per Noruega, i no es limiten a Tromsø: fa anys que els habitants de les illes Lofoten denuncien un excés de visitants, el dret d’acampar allà on vols (un pilar de la cultura nòrdica) posa en perill la conservació de la natura, i a moltes zones rurals els habitants d’Oslo compren cases per a fer-ne segones residències i això perjudica els joves locals. La ironia de tot plegat prové de l’evidència que els noruecs són uns grans turistes: en un país de 5,5 milions d’habitants, el 2019 hi va haver uns 9 milions de viatges turístics a l’estranger. Ha estat una explosió provocada per l’abaratiment dels preus dels vols i l’augment del nivell de vida de classe treballadora, perquè a la dècada de 1990 el nombre de viatges no arribava al milió. És també el que m’expliquen els alumnes a classe: quan els seus pares eren joves viatjaven a l’estranger cada dos o tres anys; ara ho poden fer dues o tres vegades l’any.
El govern laborista actual no vol prendre mesures per a pal·liar els efectes nocius del turisme sobre el mercat, però la població no para de créixer, es construeix molt poc i una part important dels habitatges es dedica a apartaments turístics. Si això continua, podria passar a Noruega el que ja veiem a Catalunya: que el futur econòmic de la generació jove no depengui de si treballen, estudien o s’esforcen, sinó només de si la família els pot pagar un pis.
