Quan s’ha de triar l’escola, qui està disposat a sacrificar els fills pel bé comú?

No passa gaire sovint: algú, davant d’un micròfon, expressa en públic allò que la gent d’ambients benpensants només diu a casa. Li va passar fa poc al còmic Joel Díaz, que sempre s’ha declarat d’esquerres i ha donat suport a la CUP, quan li van preguntar si portaria els fills a l’escola concertada. I va dir: “No ho sé. El que veig amb les parelles que conec que tenen fills és que no totes les escoles públiques són iguals. El problema el tens si vius en un barri pobre o de l’extraradi. Tinc amics que treballen de professors en alguns llocs de Catalunya en què hi ha uns merders educatius per temes d’integració de nens d’orígens diferents, hi ha un ritme educatiu lent, els professors no donen l’abast i hi ha falta de recursos.” Ho va rematar així: “Crec que l’educació la marca més l’alumnat i les famílies que no l’escola ni el currículum.” El tall va circular molt a les xarxes, com a exemple de la hipocresia de l’esquerra.

Hi ha pocs debats més importants en una societat que el model del sistema educatiu. A Catalunya un 31% dels alumnes de primària i de secundària obligatòria van a l’escola concertada, xifra que puja a un 54% a la ciutat de Barcelona, uns dels valors més alts de l’OCDE (i, tot i que som una societat molt poc religiosa, el 68% dels centres concertats pertanyen a fundacions, ordes i congregacions catòlics). Per als uns, el sistema ofereix als pares una lliure elecció de centre; per als altres, és una segregació escolar. Segons dades de la Fundació Bofill, “el sector públic matricula 4,2 vegades més d’alumnat de baix nivell socioeconòmic, 2,1 vegades més d’alumnat estranger i 1,6 vegades més d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu”.

Els arguments en contra del model català –d’escola pública, concertada i privada– són prou coneguts, i els hem llegit en centenars de llibres, articles i reportatges. Sabem que perpetua les tres grans classes socials, i que redueix la mobilitat social. I, tot i això, passen les dècades i el model roman inalterat, perquè quan uns pares han de matricular els nens en una escola, tots els debats polítics queden arraconats per un dilema molt més personal. Com afectarà la tria del centre el rendiment acadèmic dels fills? O, dit d’una altra manera, tenir companys de classe disruptius, amb un nivell lingüístic baix, d’origen immigrant o d’una classe social inferior els serà un fre?

Si el sistema educatiu tingués prou recursos per a atendre tothom en igualtat de condicions, aquestes preguntes no existirien; però com que les mancances són evidents, tothom hi busca una resposta. Els defensors del model català tenen clar, encara que no sempre ho diguin obertament, que aquesta resposta és un sí rotund. Els que lluiten contra la segregació, en canvi, no s’atreveixen a oferir el no, i construeixen el discurs sobre la defensa del bé comú.

Què ens explica la ciència sobre el dilema dels pares? El consens (i aquest estudi recent del govern britànic n’és un bon resum) diu que hi ha dos factors fonamentals que afecten l’assoliment acadèmic durant l’etapa obligatòria. El primer són les capacitats de l’alumne, tant les cognitives (raonament, memòria, resolució de problemes) com les no cognitives (autoconfiança, persistència, motivació), i també els elements de salut física, com dormir bé, tenir una alimentació adequada o l’absència de malalties. L’altre factor clau, molt ben estudiat des de fa un segle, és el nivell sòcio-econòmic de la família, i sobretot el nivell educatiu i cultural que van assolir els progenitors. Això s’ha explicat de moltes maneres, com per exemple l’anomenat word gap: tenir uns pares que llegeixen i que parlen a casa de política o de cultura farà que el nen comenci la primària amb un vocabulari molt més ric. Una família com aquesta també pot ajudar l’alumne quan ha de fer els deures, té capacitat per a inscriure’l a més extraescolars, i li pot donar experiències vitals com anar de viatge o visitar museus. La qualitat de l’escola, la preparació dels docents o el currículum són importants, però en un grau molt menor que els dos factors anteriors.

Ara, estudiar els efectes dels companys de classe sobre un alumne és molt més complex, perquè un mateix nen no pot ser a dues escoles alhora, i per tant les comparacions s’han de fer per mètodes indirectes, com el nivell sòcio-econòmic dels pares. M’agradaria donar una resposta definitiva, però la bibliografia ofereix un ventall de resultats molt amplis, des dels que conclouen que l’efecte és minso, fins als que li donen una gran rellevància (un estudi noruec que va analitzar els estudiants de cinquè de primària va arribar a una conclusió brutal: “Els resultats dels alumnes individuals es veuen afectats negativament pels companys de classe amb pares poc formats”). La dada que es repeteix sovint és que la influència negativa dels companys sobre els nens és molt més gran que sobre les nenes, cosa que els docents veiem cada dia.

Sóc professor d’institut en un país, Noruega, en què no hi ha lliure elecció de centre, i el 95,4% dels alumnes de l’etapa obligatòria va a una escola pública. Aquí el model funciona força bé, però disposem de molts més recursos, i per això sempre m’he negat a emetre valoracions morals sobre les decisions dels pares catalans. No ens enganyem, una cosa és ser d’esquerres i estar disposat a sacrificar una certa llibertat individual, i una altra jugar amb el futur de la descendència. D’aquí ve que hi hagi tanta gent que vota partits progressistes i que porta els fills a la concertada o a escoles públiques amb alumnes d’orígens molt homogenis –és a dir, que ha arribat a les mateixes conclusions que Joel Díaz. Voler eliminar la segregació escolar al nostre país és una fita ben noble, però només s’aconseguirà amb una entrada massiva de recursos al sistema públic, i l’aplicació real de la immersió lingüística. Si això no passa, i es vol reduir la solució a pedaços legislatius, la batalla està condemnada al fracàs.