Correctora a punt de fer el diagnòstic d’un text (fotografia de Vintage Images).

Corregint una novel·la llarguíssima molt ben traduïda però que a mi no m’interessa gens (no dic que no sigui interessant, dic que a mi no m’interessa), he pogut fixar-me en tots els mecanismes que s’activen a la ment d’una correctora en plena feina, i he pensat que podria interessar a algú saber com s’aborda la feina de corregir…, o més aviat, sincerament, he pensat que podria provar d’explicar no tant com es fa una correcció sinó què es pensa i què se sent quan es corregeix, en funció de si el llibre que tens entre mans t’agrada o no, i de si està ben escrit (o ben traduït) o no.

Com saps si el llibre està ben escrit (o ben traduït)? A partir de quan t’adones que no t’interessa, que no t’agrada? Els correctors m’atreviria a dir que podem arribar a tenir un diagnòstic prou encertat de tot plegat llegint-ne només les primeres deu pàgines i fent un cop d’ull en diagonal a la resta del text. En aquesta primera lectura, només fem això: llegir, llegir per determinar quina mena de text tenim entre mans, quina mena d’intervenció correctora ens demana (tenint sempre en compte el que se’ns ha dit des de l’editorial, evidentment) i si l’autora té o no criteri lingüístic.

Què és això del criteri lingüístic? Jo en dic així del fet de saber fer anar la llengua amb coherència i enraonadament. Seria llarg i pesat d’explicar, però vull aclarir que tenir criteri lingüístic no vol dir no fer mai faltes, sinó dominar no solament l’ortografia i la gramàtica de la llengua sinó també els seus registres. Això, els que ens dediquem a corregir, ho detectem de seguida: una autora amb criteri lingüístic sap quan pot fer servir, posem per cas, barbarismes i quan no, i no perquè hi hagi cap norma que expliqui com fer-ho, sinó perquè ella mateixa, l’autora, escrivint el seu text, construeix un context i una norma per a aquell ús, per exemple: només fa servir barbarismes als diàlegs entre personatges de baix nivell cultural –sóc conscient que estic simplificant-ho molt.

Un cop saps, doncs, si el text està ben escrit, o ben traduït, i si t’interessa o no, ja saps com passaràs les hores que dedicaràs a aquella correcció. Hi ha diverses opcions, des de les més felices fins a les més… complicades. Si el text està ben escrit i a més t’interessa (o t’agrada), la correcció serà una festassa total, perquè xalaràs llegint i xalaràs corregint, la teva correcció serà sobretot una sèrie de suggeriments perquè l’autora, amb criteri lingüístic, valori si els considera o no, i també, és clar, detectar les badades lògiques que comet tothom quan està escrivint. En poques pàgines sabràs quines són aquestes badades, a més, i no hi haurà gaires sorpreses. T’ho passaràs bé.

També t’ho passaràs bé si el text està ben traduït i a més t’interessa, i les sensacions seran semblants a les del primer cas, però amb un afegit: sentiràs una admiració total per aquesta traductora que ha sabut traslladar el text a una altra llengua amb estil i criteri. En principi tots els professionals de la traducció tenen criteri lingüístic i per tant corregir una traducció no sol tenir sorpreses desagradables després del diagnòstic, però sempre hi haurà aquella excepció que confirmi la norma, així que si el text t’interessa i està mal traduït sentiràs una indignació proporcional a l’admiració que sents quan està ben traduït, perquè si el text et sembla bo la injustícia d’haver anat a parar a mans d’una traductora poc competent no et deixarà dormir. La correcció serà un viacrucis i tornaràs el text ple de comentaris i suggeriments en els quals faràs grans esforços per mesurar el to i no sonar impertinent. En canvi, en el cas que el text que està mal traduït no t’interessi, tot serà més o menys igual que si t’interessés, però la indignació serà més lingüística que literària i per tant no hi deixaràs tant els nervis perquè al capdavall aquell text tampoc era res de l’altre món (per a tu). I l’últim cas de correcció de text traduït seria quan el text no t’interessa gens però està ben traduït: aquí l’admiració per la traductora serà purament lingüística, però també amb un deix d’empatia perquè saps què és traduir un text que no et diu res, que no t’aporta res, saps què se sent quan dediques setmanes a una novel·la (assaig, recull de contes, etc.) que no et sembla que valgui la pena traduir.

Però tornem als textos originals. Abans hem dit que si està ben escrit i alhora ens interessa és una festassa total, però què passa quan està ben escrit i no ens interessa gens? La festa es torna lingüística: la llengua ben emprada sempre és el premi de consolació de la correctora, i ens consola moltíssim, no és pas un premi minso. Sí que en algun moment tindrem la temptació de dir a l’autora del text que ens fa l’efecte que està malbaratant el seu talent, però ens n’estarem de fer-ho, perquè l’opinió literària de la correctora és tan sols una opinió més, d’una lectora més, una lectora molt més atenta i més llegida, però para de comptar, i si no ens demanen directament què en pensem, no emetrem cap judici de valor contrari a l’obra que estem corregint, que som professionals i som persones.

He deixat per al final els pitjors casos, quan el llibre està mal escrit i no t’interessa i quan sí que t’interessa. Aquí ja no parlem de la indignació de la correctora sinó directament de patiment. Una correctora pateix quan té a les mans un text interessant, o que li podria agradar, però que està mal escrit. És el màxim patiment, perquè veus la possibilitat perduda, veus que aquell text hauria pogut tenir una altra vida més lingüísticament plàcida si l’autora tingués criteri lingüístic (i prou nocions de llengua!), i hi deixes la pell per intentar reconduir aquell desastre. Omples el text de comentaris i suggeriments mesurant molt el to per no ferir l’ego de l’escriptora, i confies que tot i no tenir criteri lingüístic sàpiga detectar, per ella sola o amb l’ajuda de l’editora, que tu sí que en tens i que l’has posat a disposició del seu text perquè totes dues remeu en la mateixa direcció: arribar a un bon port, a un bon text. No sempre és així. Però aquesta mena de batalletes no s’expliquen per escrit.

L’altre pitjor cas, que potser pot semblar que hagi de fer patir més, és el del text mal escrit que a més no t’interessa. El patiment de la correctora està garantidíssim en aquest cas, però com que el text li arriba fins i tot a provocar un cert rebuig, aquesta distància ajuda a fer la feina més passadora, i mira que n’hi arriba a haver, de feina, en una correcció així.

En total, doncs, són vuit situacions possibles combinant textos ben escrits, ben traduïts, mal escrits, mal traduïts, que interessen o que no interessen. Per sort, totes les correctores tenim experiències de tota mena i després d’un bon text en ve un de dolent o al revés, i un compensa l’altre. El que ha de quedar clar és que la correcció és la lectura més atenta que es pot fer d’un text després de la traducció, però que mantenir aquesta atenció en guàrdia i al màxim rendiment no sempre és fàcil.

Hi ha tres menes de moments en què la correctora desatén la correcció. Pot ser que el text l’enganxi tant que s’oblidi que no està només llegint sinó que també ha de corregir, i llavors caldrà que torni enrere i recuperi el fil allà on va deixar de fer la feina. En aquest cas és aconsellable acabar de llegir el llibre primer per després passar a fer de correctora sense córrer aquest risc (aclariment, per si de cas: la correctora llegeix el llibre més d’un cop). Pot ser, també, que la correctora es desconnecti del que diu el text perquè és tan ple d’errades que està mirant-se’l de massa prop, buscant ‘faltes’ com un gos rastrejador, com un detectiu, amb la lupa, i hagi oblidat que allò que llegeix no és una cadena de paraules o de frases, sinó un text sencer. En aquest cas, és recomanable fer una primera passada pel text corregint les errades més flagrants (arribant a fer fins i tot substitucions automàtiques en els casos més greus!) per després poder fer-ne una lectura més atenta i relaxada. I pot ser, i aquí el text no en té cap culpa, que la correctora es desconnecti del text perquè té el cap a tres quarts de quinze, perquè té un mal dia o perquè s’avorreix, com em passa a mi ara amb aquesta novel·la llarguíssima que no m’interessa gens i que m’ha fet aturar la feina de corregir per explicar-vos-en tots els mecanismes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb