Els tres llocs especials de Mallorca per a Tomeu Penya

Triar tres llocs de Mallorca especials per a ell no ha estat una tasca fàcil. Ho repeteix unes quantes vegades: “Te’n podria dir molts…” Però si Tomeu Penya (Vilafranca de Bonany, 1949) m’ha citat al seu poble, no és cap qüestió d’atzar, ni tampoc de comoditat. És perquè, a Vilafranca, li deu molt. I per això tampoc em cita a qualsevol lloc d’aquesta vila en ple cor de Mallorca, sinó en el lloc que ha estat més especial per a ell: la plaça que l’homenatja.

“Vaig tenir l’honor, fa vint anys, que li posessin el meu nom”, conta, des d’una ombra que trobam a la plaça Tomeu Penya, cantautor. Allà, hi va fer el primer concert, quan encara era un nin, amb un grup que es deia els Mallorquins. Era l’any 1965 i un jove Tomeu Penya cantava –tot i que no era el cantant del grup– i hi tocava la guitarra: “Era ple de gent i jo estava empegueït, perquè fer la primera actuació de grup en el meu poble era un poc dur en aquell temps. No era normal que hi hagués músics, ni grups. Sí que en tenc un petit record, no és que ho torni a viure, però sé que n’estic orgullós.”

Aquell dia, el del concert, la plaça era tancada. S’havia de pagar per entrar. La recorda ben diferent: les palmeres, enterra… però també, malgrat tenir aquest record una mica diluït, esmenta l’emoció que el poble l’escoltàs. “Tota la vida m’han donat suport. L’ajuntament, els ciutadans, amics, veïnats… Això que diuen que ningú és profeta en el seu poble, en el meu cas, no és ver”, subratlla.

Tenir una plaça amb el nom i cognom d’un dels impulsors de la música en català a les Illes li ha tocat la fibra. Fa vint anys que és així, quan li van fer no un, sinó dos homenatges. “Va venir gent important de Catalunya, grups importants com els Gossos, les autoritats del poble i de Mallorca… i em van donar una gran sorpresa”, recorda. Va ser quan va saber que la plaça de la Constitució seria la plaça Tomeu Penya. “Em vaig emocionar molt, i mira que jo tenc el cor de pedra”, diu. Quinze dies després, més emoció: “Hi havia amics, coneguts de Catalunya. Miquel Calçada, no sé si Buenafuente… Els genolls em tremolaven tot el temps. Ja era ben veterà, havia cantat pels Països Catalans, però no podia evitar aquestes tremolors.”

“No pensava que les meves cançons i la meva manera de fer-les poguessin arribar a qualsevol casa”, conta. I és que Tomeu Penya va començar cantant en mallorquí pels amics del redol. Quan va fer el primer disc, diu, “no va tenir gaire èxit, perquè ningú no xerrava català, només a casa o entre amics al pati”. I les cançons que tocaven amb el grup eren destinades al públic anglosaxó: “He de donar les gràcies a gent fantàstica, que van ser els primers que van creure en jo.” Tant, que el seu nom ja és per a l’eternitat d’aquesta plaça.

Entre enamorament i enamorament, eren els reis de Cala Millor

El segon lloc que més li ve a la memòria a Tomeu Penya és Cala Millor. “Tenc el record d’haver-m’hi fet bon professional”, diu. I és que per Tomeu Penya, escollir un lloc especial va sempre vinculat amb la música, perquè és la seva vida. Com Guillem Timoner amb la bicicleta o Catalina amb Magaluf.

“Érem els reis de Cala Millor. Tocàvem a set hotels diferents, l’un rere l’altre. I la gent venia d’un hotel a un altre, també”, assegura. Eren els anys setanta i recorda que, en aquells temps, els pagaven una animalada. 

Allà, a banda de tocar pels hotels i acabar-se de professionalitzar, també hi va trobar l’amor. I, per això, en guarda un record especial: “Vaig quedar enamorat unes quantes vegades, d’estrangeres. Allò era viure cada dia. Cada dia lligava amb algú diferent… però amb alguna d’aquestes hi quedava fort.” Va ser gràcies a elles que va eixamplar món i va començar a anar per Dinamarca, Alemanya i Anglaterra, per exemple. “Tot va rodar d’una manera positiva. Si ara em demanassin què faria si tornàs a néixer, faria exactament el mateix. Amb els meus fracassos, que també n’hi ha”, assegura. 

Penya recorda Cala Millor com un poble petit, diferent de com és ara. Llavors, també era turístic, però un turisme que repetia. Cada any hi anaven els mateixos estrangers i ja en coneixien, fins i tot, els fills. “Era un altre món, completament diferent i fantàstic”, opina. 

La inspiració a la Colònia de Sant Jordi

També amb la música, el tercer lloc que escull Tomeu Penya és la Colònia de Sant Jordi. La mar, na Corberana i Cabrera de fons, el far… Tot és un ambient tranquil que va propiciar molta inspiració al cantautor. 

A diferència dels altres dos indrets, aquest és un record més recent. Parlam d’una dècada enrere i allà hi va viure un parell d’anys. En concret, a Cala Galiota. Les seves cançons el delaten: 

“Tots els llampecs del far de Cala Galiota / són batecs del meu cor estimant-te. / Besades que són infinites / alimentant-nos l’un de l’altre, al·lota…”

Allà va ser el darrer lloc on va estar ben a gust. Tranquil. Amb els veïns, fora del personatge de Tomeu Penya. Més desconegut, o millor dit, aliè. “Vaig sentir-me molt sensible, vaig conèixer una gent extraordinària”, diu. Cançons com l’esmentada “Al·lota” o “Només una carta” sorgiren d’aquell ambient de calma i la mar.

“Era en una casa en un cap de cantó, la primera devora la mar. Sentia les ones, aquella llum del far que veia ben a prop, pareixia que ho podia tocar. Com na Corberana o Cabrera. Pareixia que ho podia tocar tot amb les mans, que em podia tirar dins l’aigua des d’allà on vivia”, comenta. I diu que tot això és un tresor per a una persona com ell, “amb molta sensibilitat”.