Llarena ja té respostes (incòmodes) sobre Puigdemont a Europa

Si Llarena amb les pre-judicials pretén de desautoritzar la justícia belga, la sentència d'aquesta setmana al TJUE més aviat la valida

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si el jutge Pablo Llarena ha llegit una de les sentències que aquesta setmana ha dictat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, deu saber que ja té respostes una part de les preguntes que va enviar-hi ara farà un any sobre què podia fer amb els exiliats catalans. La defensa de Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig espera que enguany ja hi hagi les respostes a les preguntes pre-judicials, però mentre això no passa, el tribunal europeu ha precisat aquesta setmana quins són els criteris per a denegar les euroordres.

Ho ha precisat a propòsit de dos casos de ciutadans polonesos que són als Països Baixos i que són reclamats per la justícia del seu país; l’un, per a complir una condemna, i l’altre, per a ser jutjat. La resposta del TJUE a aquests dos casos és un precedent importantíssim per als exiliats catalans, perquè la sentència ja respon en bona part algunes de les preguntes de Llarena. I perquè clarifica encara més la doctrina per la qual es pot denegar una extradició per risc de vulneració dels drets fonamentals de l’afectat.

Que és precisament l’argument que va esgrimir la justícia belga per a denegar definitivament, el gener del 2021, l’extradició a l’estat espanyol de Lluís Puig. El Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les va tombar l’euroordre de Llarena perquè sospitava que a Puig li vulnerarien el dret de ser jutjat per un tribunal predeterminat per la llei i el dret de la presumpció d’innocència. Fou arran d’aquesta sentència que Llarena es va afanyar a enviar les pre-judicials a Luxemburg, pel perill que veia que Bèlgica tombés definitivament també les euroordres contra Comín i, sobretot, Puigdemont.

Un moviment a la desesperada que Llarena va concretar en set preguntes, formulades d’una manera molt tendenciosa, suggerint en la pregunta quina hauria de ser la resposta. És una argúcia que Manuel Marchena ja va provar quan va enviar les pre-judicials sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat, però no li va funcionar, atesa la sentència favorable al president d’ERC del TJUE.

Les preguntes tendencioses de Llarena

En primer lloc, Llarena demanava si els jutges del país que ha de decidir sobre una euroordre poden qüestionar la competència del tribunal del país que demana l’extradició. Això va fer la justícia belga: va qüestionar la competència del Suprem espanyol, perquè veia una possible vulneració del dret del jutge predefinit per la llei. El jutge espanyol també vol saber si contra l’execució d’una euroordre es pot argumentar que hi ha el risc de violació dels drets fonamentals de l’afectat amb un informe com el del grup de detencions arbitràries de l’ONU que va exigir l’alliberament dels presos polítics i va condemnar tot el procediment penal fet contra ells. La justícia belga va esgrimir aquell informe com un indici molt ferm que a Lluís Puig li podrien vulnerar els drets fonamentals si era extradit.

Aquesta referència de Llarena a aquell informe és molt important, en vista de la sentència d’aquesta setmana sobre tots dos casos reclamats per Polònia als Països Baixos. Perquè la sentència de Bèlgica sobre Lluís Puig (vegeu-la ací en català) no solament esmentava l’informe del grup sobre detencions arbitràries de l’ONU, sinó que n’apuntava els punts més destacats: “La presumpció d’innocència [dels presos polítics] es va violar amb de les declaracions públiques d’alts funcionaris de l’estat en què s’establia la responsabilitat penal de l’implicat abans de la decisió del tribunal.”

La incontinència verbal contra els independentistes

I és important perquè en una altra de les preguntes pre-judicials, Llarena demanava al Tribunal de Luxemburg que precisés quins eren “els elements que permeten de concloure que en l’estat membre d’emissió [de l’euroordre] hi ha el risc de violació de drets fonamentals que addueix la persona reclamada i que justifiqui el rebuig de l’euroordre”. Justament, la sentència d’aquesta setmana del TJUE esmenta per primera vegada d’una manera més o menys concreta quins són aquests supòsits. Ho diu així: “Aquesta informació [sobre la qual el tribunal pot fonamentar la denegació de l’euroordre] es pot referir, en particular, a les declaracions de les autoritats públiques que puguin influir en el cas concret del qual tracti. L’autoritat judicial d’execució també es pot basar en qualsevol altra informació que consideri pertinent, com ara la relativa a la situació personal de l’interessat, a la naturalesa de la infracció per la qual és perseguit i al context fàctic en què s’emet l’ordre de detenció europea.”

És a dir, el TJUE diu al tribunal d’Amsterdam –i a tots els de la UE– que li demanava com havia de procedir amb l’extradició dels ciutadans polonesos que no pot denegar una euroordre a la lleugera, solament amb la sospita que hi ha problemes sistèmics i generalitzats de manca d’imparcialitat en el sistema judicial de l’estat emissor, en aquest cas, Polònia. Li diu que ha de fer un segon pas de comprovació, que s’ha de basar en tota la informació, dades i indicis que pugui aportar l’afectat per a demostrar que aquests afers de manca d’imparcialitat el poden afectar, que hi ha el risc real que li vulnerin drets fonamentals.

És ben bé allò que va fer Bèlgica amb Lluís Puig. Si Llarena amb les seves pre-judicials pretenia d’obtenir una resposta que desautoritzés la manera de procedir de la justícia belga, si més no respecte de l’ús d’un informe com el del grup de detencions arbitràries de l’Organització de les Nacions Unides, la sentència d’aquesta setmana més aviat la valida. Perquè ara el TJUE deixa clar que són vàlides totes les “proves específiques” o “factors” que l’afectat pugui aportar i que demostrin que la seva extradició li acabarà minant el dret d’un judici just. “La presentació d’aquestes proves específiques relatives a la influència, en el cas concret, de les esmentades deficiències sistèmiques o generalitzades s’entén sense perjudici de la possibilitat que aquesta persona invoqui qualsevol factor ad hoc específic del cas de què es tracti capaç de demostrar que el procediment per al qual l’autoritat judicial emissora sol·licita el seu lliurament perjudicarà de manera tangible el seu dret fonamental d’un judici just.”

Hi ha encara una altra resposta indirecta a una pregunta de Llarena en la sentència sobre Polònia. El magistrat del Suprem demanava si el tribunal d’un estat membre pot denegar una euroordre per una sospita de violació de drets fonamentals sense haver demanat a l’estat emissor d’aquesta ordre de detenció “la informació complementària específica que condicioni aquesta decisió”. El TJUE ha dit que l’estat que ha d’executar l’euroordre ha de demanar a l’estat que l’emet “que faciliti amb caràcter urgent tota la informació complementària que consideri necessària”. I afegeix tot seguit: “Qualsevol comportament que demostri una manca de cooperació sincera per part de l’autoritat judicial emissora pot ser considerat per l’autoritat judicial d’execució com un factor significatiu a l’hora d’avaluar si l’afectat, en cas de ser lliurat, corre un risc real de vulneració del dret d’un judici just.”

Els problemes sistèmics de la justícia

Com que aquestes afirmacions s’han fet arran d’un cas com el dels dos polonesos que són en mans de la justícia dels Països Baixos, caldrà esperar a veure com el TJUE fa encaixar aquesta doctrina en el cas particular dels exiliats catalans i en el marc de les pre-judicials de Llarena. Perquè el tribunal parla de la combinació de factors generals, sistèmics, de mal funcionament de la justícia d’un estat amb els factors més específics i personals de l’afectat per l’euroordre. Les reformes del sistema judicial a Polònia han posat en risc la independència dels magistrats i han estat molt contestades. El TJUE mateix recorda en la sentència que Polònia “qüestiona la primacia del dret de la UE en la seva jurisprudència constitucional i el caràcter vinculant del Conveni Europeu dels Drets Humans, a més de la força vinculant de les del Tribunal de Justícia i del Tribunal Europeu dels Drets Humans relatives al compliment del dret de la UE […], en particular el nomenament dels jutges”.

A l’estat espanyol no hi ha, així com a Polònia, un desmarcatge explícit de la primacia del dret de la UE. Però hi ha hagut resolucions, del TC mateix, que en relació amb els exiliats se n’han allunyat. I el punt feble precisament de l’estat espanyol com a estat de dret, segons els indicadors internacionals, el Consell d’Europa i la Comissió Europea mateixa, és la interferència del poder polític en el poder judicial. Per la qüestió del sistema d’elecció de la cúpula judicial –comú a Espanya i a Polònia–, que encara avui depèn d’un òrgan com el CGPJ, que fa anys que és caducat i els membres del qual són elegits pel congrés i el senat. Això ha perpetuat a la pràctica una distribució del control del poder judicial entre el PSOE i el PP. I aquest aspecte fosc és el que podria ser entès pel TJUE com el principal problema sistèmic de l’estat espanyol.

Encara falten mesos fins que les preguntes de Llarena no siguin respostes directament, però el TJUE va deixant el panorama, de mica en mica, força més clar. I un recordatori important, perquè tot va quadrant: només Polònia i Romania acompanyen Espanya en les pre-judicials contra Puigdemont al Tribunal de Luxemburg.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €