També hi ha un sud en el nord. Un sud amagat, que ens posa en evidència, que no convé mostrar. A banda del barraquisme de les banlieues i els bidonvilles de l’anomenat tercer món, existeix un altre barraquisme, el del latifundisme vertical de les ciutats occidentals i dels suburbis de color de rosa, allà on viuen tants homeless amb sostre efímer, uns no-llocs que passen desapercebuts, però que, si algú hi posa el focus de prop, contenen tots els ingredients de l’exclusió i la degradació que genera, a marxes accelerades i salvatges, el sistema capitalista.

A la pel·lícula The Florida Project (2017), Sean Baker (Nova Jersey, 1971) desplega davant els nostres ulls un retrat amarg i, a la vegada, molt tendre de la cara oculta del somni americà, de la pobresa que es voldria invisible en una societat que pretén ser rica, justa, ordenada i feliç. Filmada als suburbis d’Orlando, a tocar de Disneyland, amb uns nens que resulten ser uns actors extraordinaris, unes joves actrius revelació, i la presència sempre sòlida de Willem Defoe, Baker, com en un joc de miralls, ens mostra el darrere del tapís, la vida dura que s’amaga als voltants del Parc Disney: la més immensa i rendible creació de la fàbrica de somnis americana pel consum i el gaudi dels infants rics d’arreu.

Uns nens i un paisatge
Disneyland és el súmmum de la fantasia, la màgia i la il·lusió infantil. Al seu torn, The Florida Project, una pel·lícula que no agradaria a Walt Disney ni a Donald Trump, ens mostra que al voltant en vells motels atrotinats, que encara recorden el fantasma de què van ser, viuen milers de famílies precàries, desestructurades, amb nens sense escolaritzar, i molt castigades per la crisi econòmica.

És un món de marginalitat i picaresca, que, malgrat tot, se’n fot de les dificultats, i s’enfronta a la lluita diària amb un somriure melancòlic i descarat, ple d’energia. El film remarca, sobretot, la gran dignitat d’aquests éssers ignorats per la societat, mostrant-los tal com són, com viuen i sobreviuen, com pensen, quins són els seus somnis i què fan per tirar endavant a la vida.

En tractar-se dels suburbis de Disneyland, un dels grans encerts de Sean Baker és explicar-ho a través de la mirada dels nens del raval, dels qui han estat expulsats del paradís. Ells saben com apanyar-se per viure feliços. Coneixen un indret entre autovies per gaudir com a espectadors privilegiats dels castells de focs artificials del Parc. Sempre aconseguiran un gelat de franc dient que tenen asma, o la millor bossa de menjar de la furgoneta de la beneficència religiosa, o uns gofres d’estranquis gràcies a una veïna que és cambrera del fast-food. I sempre descobriran un nou espai per a jugar entre les runes del paradís. A més a més de divertir-se tot el dia fent malifetes als turistes i als veïns.

A The Florida Project, tot i la descripció que es fa de la duresa de la precarietat, els nens, per contrast, també suposen un cant a la llibertat total, al dret de somniar i d’imaginar el futur.

Com Sean Baker ha fet en més pel·lícules, els actors són gairebé tots principiants, o veïns triats per a l’ocasió, cosa que imprimeix veracitat i una certa aura de documental al film. És fascinant el treball de la nena Moonee (Brooklynn Prince), tota una estrella, molt ben acotxada per la seva mare Halley, la jove i excel·lent actriu desconeguda Bria Vinaite, descarada i gamberra, sempre disposada a la baralla i l’insult, però, a la vegada, tan tendre i naïf com la seva filla. O potser, més.

Totes dues, i aquell món de bogeria, tenen el contrapunt sobri i elegant, però intensament humà i vital, de Willem Dafoe, en el paper de Bobby, el vigilant i recepcionista del motel. És com l’àngel guardià de tots els veïns; la sensatesa, la bondat que s’amaga darrere un rostre impertorbable. Una nova ironia, tractant-se d’un actor que ens té acostumats a papers inquietants i malvats. Dafoe fa un gran treball que l’ha fet mereixedor de la nominació a l’Oscar com a actor secundari.

A banda de la preciosa i inesperada seqüència final, que no explicaré, un dels moments més brillants del film és l’escena en què la petita Moonee improvisa una mena de tour turístic pel seu motel, el Magic Castle, per mostrar-li el seu món a una nova amiga, veïna de l’edifici Futureland, ‘Stay in the future today’. Els petits recorren les balconades del motel, on totes les habitacions i finestres són tancades, com si allà es visqués sempre a les fosques, amb la tele engegada. ‘Ningú no fa servir l’ascensor perquè fa pudor de pixum!’, diu la nena, que va explicant qui viu a cada porta, com si ho fes dels animals que s’allotgen a cada gàbia del zoo: a l’un el detenen sovint, l’altre té els peus grossos per culpa d’una malaltia, l’altre beu molta cervesa, aquí hi viu una dona que diu que és casada amb Jesucrist.

Finalment, el recorregut acaba quan els nens entren a les ‘habitacions prohibides’ i desconnecten l’electricitat de tot el complex. En un pla frontal fix de l’edifici, que semblava deshabitat, van sortint inquilins per les portes, per les finestres, com si fossin els presos d’una garjola a l’aire lliure i en tons pastel. Tots protesten pel tall de fluid elèctric. El recepcionista, el resignat Bobby, solucionarà de seguida la malifeta dels nens, i els dirà a tots: ‘Ja està, ara ja podeu tornar a dins amb les vostres teles, iPodts i aparells electrònics, o el que sigui!’. I així ho faran. És tot el que volien. Un dia qualsevol, a plena llum del dia, tots tornaran al cau fosc a continuar dormint, menjant pizza, fumant maria, o mirant hipnotitzats la tele.

La càmera de Sean Baker, com de passada, ens fa un retrat profund de la vida quotidiana d’aquells éssers naufragats addictes al menjar ràpid, a les begudes carbòniques, els gelats, a la publicitat, i a la tele escombraria. Una societat disposada a viure de què pot, inclòs el petit robatori a turistes, la venda ambulant, les drogues i la prostitució. Són homelesss amb el sostre llogat per dies, en perill d’esdevenir okupes sense voler-ho, cosa que fa que l’esforçat recepcionista els hagi d’anar canviant d’habitació periòdicament, per tal que no consolidin cap dret d’habitatge.

El protagonisme del paisatge, del no-lloc
El contrast estètic permanent entre el món Disney i la part posterior del propi tapís és impactant. És la subversió, per contrast, del conte de fades, de la idea tòpica de la màgia i la felicitat. Un cop subvertida la idea, descobrim que potser fora del Parc hi ha més vida i altres contes de fades, i nens capaços d’enlluernar-se i jugar a ser lliures i viure aventures. Hi ha un moment en què la nena protagonista, que no ha anat a escola, li diu a la seva amiga, mentre es gronxen: ‘He sentit que a l’escola hi ha l’hora de “pati”, i aleshores és divertit i t’ho passes bé’. ‘No t’agradarà’, li diu l’altra, contundent.

Els protagonistes viuen en complexos precaris, de colors pastel i motius Disney, un decadent paisatge abans atractiu, avui fantasmagòric, amb anuncis publicitaris, fast-foods, botigues de records i outlets que han sobreviscut al temps. Malgrat l’aparença de no-lloc, de suburbi del món feliç, constantment sobrevolat per sorollosos helicòpters, la càmera de Baker sap trobar, per contrast, enquadraments fantàstics, o irònicament de postal, amb postes de sol típiques de Florida, improvisades zones verdes mig salvatges on pasturen vaques i els nens s’venturen a fer safaris. I és que no hi ha color: l’aventura és la vaca del prat, no el Mickey Mouse de cartó pedra de l’autopista. ‘Aquest és el millor arbre per a mi ‒diu Moonee a la seva amiga‒, perquè està tombat a terra i encara creix’.

Sean Baker, que es declara fan de Ken Loach, i aplica en la ficció la inquietud documental de Frederic Wiseman, aconsegueix que The Florida Project funcioni com una metàfora perfecta del nostre món occidental. És una radiografia dels suburbis invisibles i de la ment de les persones que viuen en la precarietat. Baker ens informa d’aquella realitat, ens la mostra tal com és, sense judicis morals, ni fer evident una crítica política explícita. Hi ha tragèdia, però també bellesa. No fa poesia de la pobresa, cosa que fóra pornogràfica, simplement mostra la duresa d’aquelles vides, però també la bellesa i la humanitat allà on la troba.

Tangerine (2015), tragicomèdia trans a Los Angeles
The Florida Project és el sisè llargmetratge d’un director amb una trajectòria molt independent, radical en els plantejaments, lliure i innovadora en els temes, i profund en la crítica, tot i que ben lluny del pamflet o el cinema militant habitual. Entre les seves altres obres, vull destacar Tangerine (2015), una tragicomèdia que ens mostra un altre món ocult a recer de la riquesa i la felicitat: la vida de les prostitutes transsexuals en una zona marginal de Los Angeles.

Com a The Florida Project, la trama té les seves ironies sobre la felicitat i l’amor. Aquí l’acció succeeix el Dia de Nadal i els protagonistes són també, sobretot, dos: els travestis i el paisatge, també un no-lloc, on es mouen, viuen i treballen els seus protagonistes que, com qualsevol ésser humà també es barallen i s’enamoren, senten gelosia i s’organitzen la seva vida com poden.

Sean Baker retrata mons a part que el seu esperit compromès i ull documentalista i artístic fa molt propers a l’espectador, mostrant, primer, un món invisible i malgrat tot existent, que desconeixíem en detall, i la dignitat i la força vital de supervivència dels éssers humans en un món hostil, dur que els obliga a qualsevol activitat per a sobreviure. Lluny de la denúncia explícita, amb tendresa, amb humor.

Cartell del film ‘Tangerine’.

A Tangerine, Sean Baker ja adoptava una distància molt allunyada de qualsevol judici moral o presa de posició apriorística. El film és rodat amb tres iPhones. Així van evitar problemes de rodatge en una zona difícil de Los Angeles, aconseguint també, i és molt lloable, una proximitat gairebé íntima, clandestina, i absolutament creïble entre els transsexuals protagonistes, i entre ells i la resta d’actors, tots ells, també com d’habitud, debutants o amateurs.

La veracitat i la realitat sense trampes que aconsegueix transmetre en moltes seqüències impressiona. És una pel·lícula que mostrant el dia a dia dels travestis esdevé gairebé transgressora, totalment lliure i a estones esbojarrada. Amb gran riquesa de matisos tràgics, còmics i absurds.

No deixa de ser significatiu que, al costat de Hollywood, Sean Baker rodi el que Hollywood vol ocultar amb iPhones, com si ho fes clandestinament. Val a dir, però, que la indústria és implacable i tot ho assimila: un dels telèfons del rodatge de Tangerine ja és al Museu de l’Acadèmia.

Sean Baker beu, per exemple, del pop i l’underground, del realisme social de Frederick Wiseman i de Ken Loach, però també de Tarantino i els germans Cohen. El seu cinema tot i ser mig ficcionat pot ser, o semblar, més verídic que un documental. Tant és si és realitat o ficció, l’essencial és que sigui veritat, o n’esdevingui, i ens expliqui el món anant molt més enllà del visible acotat i ensinistrat. O amagat.

Amb el temps, els seus treballs van creixent en capacitat de fascinar i impactar l’espectador, sense apriorismes ni subterfugis sentimentals, ni ideològics, ni estilístics. Baker ens submergeix en zones fins ara molt invisibles de la realitat social i cultural americana, per denunciar les vergonyes que el sistema amaga, les nafres de la societat, mostrant-nos la força de l’ésser humà, la capacitat de resistència que comporta l’exemple de les vides de tots aquells que ja han estat expulsats dels paradisos reals o imaginaris. I ho fa amb gràcia, tendresa i una insòlita força interpretativa i bellesa cinematogràfica molt pensada i treballada, però que sembla haver-se trobat per casualitat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb