Concentració del moviment #Parlem l'octubre del 2017 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

El cap de setmana passat va haver-hi mobilitzacions per a tots els gustos a Barcelona: la dels independentistes contra les sentències, que ja no és novetat, la dels anomenats #ParlemHablemos, que és com un eclipsi de sol, i la dels que es podrien anomenar #NiHablarDeParlar (de l’elefant a l’habitació). Aquesta última ve a representar la dominació de l’estat a Catalunya, amb els seus policies que els acompanyen, es presten a fer-s’hi fotos, i fins i tot els deixen entrar als furgons on potser, dies enrere, van transportar-hi algun enemic capturat i encara s’hi sent l’olor de la por.

#ParlemHablemos, tot i que no porten la bandera visible, tampoc no han de témer cap policia, mosso, guàrdia civil o guàrdia local dels que Grande-Marlaska diu que ‘formen durant aquests dies un únic uniforme’. Si disposessin dels recursos de la sinistra SCC potser tindrien més ressò, però, de moment, dissabte amb prou feines van formar una mica de taca blanca al mig de la plaça de Sant Jaume. No en sé els números, perquè els càlculs de la Guàrdia Urbana són tan científics com l’homeopatia, però no semblava que hi hagués ni una quarta part de l’assistència de fa un parell d’anys, quan es van veure la declaració d’independència al damunt i de sobte correm-hi tots, parleu, hableu, ‘els uns i els altres’, com els agrada tant de dir, posant al mateix nivell una minoria estructural que proposa certa solució i la majoria que té la clau d’aquesta solució però no li dóna la gana d’emprar-la.

En aquesta columna som de recordar-ho de tant en tant: la trampa dels aficionats a parlar de ‘els uns i els altres’ es basa a treure l’independentisme de context –aïllar-lo de la seua història, del greuge permanent, de les raons per a voler construir un estat més just i igualitari entre tots els contribuents–, perquè sempre és més fàcil carregar els neulers a una simple mosca collonera que a un moviment històric amb raó de ser. Un exemple d’escombrada de context, i aquí anava, és la que desvinculà la convocatòria de l’1-O de l’oferta que Puigdemont (a desgrat de molts) repetia cada dia al govern espanyol: que, fins a l’últim minut de la vigília del referèndum, estava disposat a parar màquines per a negociar-ne les condicions, la data, la pregunta i les majories que en validarien el resultat. On era l’anhel de #ParlemHablemos durant aquell compte enrere? Més que retòrica, la pregunta és filosòfica, perquè la seua primera piulada data del 3-O.

Sense aquesta operació de laboratori per a deslligar causes i efectes, les riuades de plors pel 6 i 7 de setembre del 2017 no es podrien sostenir: si hom volia criminalitzar les lleis de l’1-O, calia desvincular-les de la voluntat negociadora dels promotors, com per deslegitimar el moviment d’emancipació català, que demana aïllar-lo del seu historial de mans obertes, peticions de referèndums al Congreso, llistes de desatencions i demandes estatutàries. De la mateixa manera hom pretén aïllar ara l’esclat dels jóvens catalans del corrent d’altres revoltes mundials: desvincular-los de la legítima protesta contra un estat autoritari, reduir les seues accions a un vandalisme nihilista i inadaptat, és la fórmula perfecta per poder-los criminalitzar en pau. Per la seua part, l’independentisme, ja prou carregat d’errors, faria bé de no sumar-ne un altre caient al parany: que el llum de gas amb la repressió no ens faci perdre de vista d’on venim, on anem, per què volem el que volem i no una altra cosa.

Tirem una mica enrere i enllestim: amb dues mobilitzacions en dos anys, no podem dir que #ParlemHablemos sigui ‘es colmo’ de la constància, però els independentistes ja tenim prou feina com per a anar burxar a qui fa el que pot per la seua causa. Amb tot, una cosa és objectiva: mentre hi ha hagut 155, empresonaments, exilis, judicis, sentències, els amics de la samarreta blanca no han trobat motiu per a piular, i, en canvi, la seua activació s’ha produït en moments molt precisos d’iniciativa autodeterminista. Per tant, si anem a l’últim termòmetre #ParlemHablemos, en certa manera podem comparar la temperatura indepe del dia que anunciaren la convocatòria respecte del dia de la resposta a Sant Jaume; una resposta escassa que no ens ha d’enganyar: segurament, allò que en un primer moment els va fer sonar l’alarma del despertador, la setmana següent ja no es donava. Si creieu que és significatiu, prenguem-ne nota. I si no, sempre podrem arribar a la mateixa conclusió per una altra banda.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb