Dia sí, dia també, veiem que aquesta llarga novel·la que és el procés es consumeix a un ritme vertiginós. Sense anar més lluny, aquesta setmana el regidor de la CUP Joan Coma ha estat víctima de la judicialització de la política. I ahir Junts pel Sí i la CUP van arribar a un acord polític general sobre el contingut la llei fundacional de la república catalana. Són els últims capítols d’un any que ha estat frenètic i que començava amb el pas enrere d’Artur Mas. Entremig, el refús del pressupost, una qüestió de confiança i el referèndum a l’horitzó. I acaba amb la llei de transitorietat jurídica, la rampa de sortida del 2017. Per a fer balanç de l’any i analitzar el vinent hem parlat amb cinc persones avesades a teoritzar sobre el moment polític que viu Catalunya, cadascuna amb una visió diferent, però amb algunes similituds. Heus ací les respostes de Teresa Forcades.

Quin balanç en feu, del 2016? S’ha avançat o s’ha reculat? Per què?
—Per fer un balanç del 2016 en clau de procés, em fixaré en tres dimensions que em semblen fonamentals: la iniciativa institucional, la participació popular i la justícia social. Pel que fa a la iniciativa institucional, després de la victòria independentista del 27-S i de la contundent resolució 1/XI del 9-N de 2015, el 2016 va començar amb la crisi ‘Mas o març’ i va continuar amb la no-aprovació del pressupost. La primera meitat de l’any no podem dir que fos gaire bona. La segona va començar amb l’aprovació en ple parlamentari de les conclusions de la comissió d’estudi pel procés constituent (el 27 de juliol) i, després de l’impasse de l’agost, valoro molt positivament, com un veritable punt d’inflexió, l’opció clara pel referèndum tant sí com no i les passes que es fan des d’aleshores: desblocatge del pressupost, cimera pel referèndum i, notícia de darrera hora, la llei de transitorietat.

Les dues eleccions a l’estat (20-D i 26-J) sembla que han tancat de moment l’alternativa del referèndum pactat. Si fixar-se en la iniciativa institucional fos tot el que calgués per valorar el procés, la meva valoració seria a hores d’ara força positiva. Però no n’hi ha prou amb la iniciativa institucional.

Pel que fa a la participació popular, malgrat alguns mals averanys, l’11-S de 2016 va mostrar que la mobilització popular es manté viva i continua essent el motor del procés i el que li dóna legitimitat. Ara bé, hi ha un problema. El full de ruta aprovat pel parlament el 27 de juliol preveia un procés constituent en tres fases: la primera de participació ciutadana; la segona de desconnexió, més mecanisme democràtic d’autodeterminació –no precisava si seria el referèndum o la DUI–, més eleccions constituents, més redacció de la constitució; i la tercera era el referèndum per aprovar la nova constitució. Què se n’ha fet, ara, del procés constituent?

Què ase n’ha fet, de la participació popular decisòria (no només festiva, no només d’acompanyament de les institucions)? Farem una transició ‘des de dalt’, estil any 78, per després lamentar-nos de l’oportunitat perduda? Aquí rau, al meu entendre, el punt feble del procés fins ara: ens omplim la boca de democràcia participativa mentre deixem perdre les oportunitats reals d’articular-la de manera efectiva. Després de fer notar –amb raó– que el govern central té por de la democràcia perquè no ens deixa votar, cadascú de nosaltres es pot fer a si mateix la pregunta: I jo? Hi crec en la democràcia? Què és per a mi la democràcia? Què vol dir per a mi ‘govern del poble’? És anar a votar cada quatre anys i deixar que els representants electes decideixin per mi? Vull que això funcioni així en la nova República Catalana?

És sortir al carrer per exigir als representants electes que tinguin en compte el que considero just i per defensar-los quan els ataquen? Vull donar tot el poder als representants electes o bé vull retenir mecanismes eficaços de sobirania popular? Hi ha països europeus que tinguin aquests mecanismes? Hi ha països europeus que poden vetar les lleis que fa el seu parlament si són impopulars –com la llei mordassa o que els rics paguin comparativament menys impostos que les persones de renda modesta–? Hi ha països europeus que poden revocar en un referèndum popular els càrrecs electes si incompleixen les promeses electorals? Hi ha països europeus que tinguin iniciatives legislatives populars que, en cas que el parlament no les aprovi –per exemple, la ILP dels transgènics, o la ILP que va fer la PAH sobre la dació en pagament– s’hagin de sotmetre a referèndum popular?

I, finalment, he sentit parlar de la democràcia deliberativa? Què és? La podríem aplicar a Catalunya? Només articulant de manera efectiva el poder popular tenim la possibilitat de construir aquest país millor que desitgem. No seriem on som sense un poder popular que no s’ha acontentat d’anar a remolc de les institucions. No ens ho deixem perdre.

Finalment, pel que fa a la justícia social, segons el darrer informe d’Oxfam internacional, a Europa hi ha, avui, 123 milions de pobres, dels quals 50 milions estan a la misèria i dels quals 8 milions i mig són pobres malgrat tenir una feina a jornada complerta –sous de misèria. La quarta part dels europeus –123 milions– són pobres, mentre el nombre de multimilionaris europeus augmenta. També a Catalunya, aquests darrers anys, ca augmentant la pobresa i va augmentant alhora l’índex de Gini que mesura la distància entre rics i pobres.

L’economista francès Thomas Piketty, que no és precisament de l’extrema esquerra, adverteix que la desigualtat mundial és tan gran que és incompatible amb la democràcia. I el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz li dóna la raó. El papa Francesc diu que el capitalisme mata i la doctrina social de l’Església diu que ningú no té el dret d’acumular el que no necessita mentre al seu costat n’hi ha que malviuen en la pobresa. Càritas de Barcelona ens adverteix que la nova pobresa generada per la crisi s’ha cronificat a casa nostra. Aquests són els problemes que ens cal resoldre si volem un país millor. Si l’1% posseeix avui més béns que el 99%, per què ens fa por de sentir parlar de ‘redistribuir la riquesa’?

El procés vers la independència té un potencial enorme d’adreçar aquests gravíssims problemes de fons. Un potencial que no serà ni de bon tros el mateix un cop haguem aprovat una constitució nova perquè, encara que la fem oberta i que es pugui modificar, quin sentit tindria aprovar-la per qüestionar-la al cap d’un any? No val més que la fem bé ja d’entrada? Què ens impedeix d’aplicar el procés de participació popular que va aprovar el parlament el 27 de juliol? I després d’haver debatut a les convencions constituents, què ens impedeix de fer un multireferèndum per deixar clara quina és la voluntat majoritària sobre les qüestions més importants? Volem que els rics paguin més impostos, sí o no?

Si deixem als representants electes tot el poder, els grups de pressió faran com han fet fins ara la seva feina i ens podem trobar amb una nova constitució que no toqui la desigualtat. I, si ens passa això, qui s’atrevirà, després de tanta feina, a dir ‘ah, no, jo aquesta constitució que no millora la justícia social no la voto!’? No és crucial que ens previnguem?

Penseu que el 2017 serà l’any de la independència? Us atreviu a posar-hi una data?
—Jo al calendari tinc marcada la segona quinzena de setembre des que ho va anunciar el president Puigdemont. No crec que s’avanci i lamentaria molt que es retardés.

Com intuïu que avançarà el procés durant el 2017?
—Si no hi ha una resposta popular contundent, crec que s’aniran tancant les oportunitats de fer una veritable participació popular i crec que després, quan sigui massa tard, ho lamentarem.

Consulteu la sèrie complet ací: El 2017 serà l’any de la independència?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb