CUP ERC

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En un article anterior a les eleccions del 14-F, publicat en aquest mateix diari (“Dues notes sobre neoautonomisme i Consell per la República“), vaig dir que el paper de les institucions havia de ser “donar el tret de sortida [a l’assetjament continu a l’enemic] i no pas a l’inrevés: quan es torna a demanar el vot a la gent independentista, cal predicar amb l’exemple i deixar-se de malabarismes tàctics o de figures retòriques i dir les coses pel seu nom: que es demana un vot de risc per a l’enfrontament o que es demana un vot acomodatici als interessos de l’estat. De tercera via, no n’hi ha, perquè, qui ajuda l’enemic a estabilitzar-se, no el pot guanyar”. Després del pacte d’estabilitat parlamentària i de govern entre ERC i la CUP –que obliga ERC a renovar la confiança parlamentària el 2023 i que deslliura la CUP de res que no consti en el document signat–, el comentarista s’haurà de menjar amb patates el comentari publicat, perquè el pacte obre el camí a una “tercera via” de l’independentisme, que en dic neoautonomisme socialdemòcrata.

En dic neoautonomisme perquè limita el seu camp d’intervenció nacional dins la cotilla constitucional pròpia de l’autonomisme i no aborda, en cap apartat, la relació viva i coent entre el passat immediat (vull dir, des de l’1-O, sense anar més lluny) i el present, en termes de relació entre poder institucional (constituït a la manera constitucional espanyola) i poder popular (avortat per la brutal repressió no menys espanyola): vol dir que el pacte considera amortitzats els problemes que se li plantejaven (i no han caducat) a l’independentisme, en termes de defensa del poder constituent de l’1-O? A falta d’aquesta precisió fonamental, quan tornin les castanyes espanyoles contra la desobediència parlamentària i governamental, caldrà veure com s’apel·la a noves mobilitzacions en defensa de les institucions, si, entretant, hem deixat de banda el moviment i no l’hem dotat d’armes noves per enfrontar-se a la nova onada repressiva. Afegir-hi expectatives a mitjà termini (dos anys, que és un xec en blanc per a l’estat) sobre el conflicte (“nou embat democràtic per l’autodeterminació”) quan no s’analitza la política de l’estat en tot el document (taula de negociació, repressió continuada, persecució venjativa, joc brut amb els indults emparaulats, negativa a fer entrar una llei d’amnistia al congrés), no permet d’albirar un futur prometedor a la topada: el pacte, en aquest sentit, neix amb plom a les ales. I donar per suposat que l’eficiència del nou govern de la Generalitat hauria de permetre encapçalar una nova exigència de referèndum a un estat demofòbic, amb equilibris inestables de les seves forces principals, i un desplaçament del bloc dretà cap al neofranquisme sense màscares, és, com a mínim, ingenu i, en últim terme, claudicant –una combinació infeliç de miopia i encongiment. Que, per acabar-ho d’adobar, els pilars de la nació –cultura i llengua– no hi compareguin, vol dir fins a quin punt una visió reduccionista de l’alliberament nacional el deixa orfe de poder material –perquè la llengua i la cultura no són pas béns simbòlics, sinó constitutius d’una ben concreta realitat, indústries culturals a banda. Si no és que ja pensem en termes de república multilingüe, on el català haurà de perviure com el gènere homínid a Olduvai.

En dic socialdemòcrata, perquè, a través de la intervenció de la Generalitat (parlament + govern), es volen introduir millores de xoc en les condicions de vida (“drets materials”) i la seva reproducció entre les classes populars (“garantir drets i cohesió social”), amb una renda bàsica universal, un pla de rescat social i polítiques d’habitatge, salut (on no s’analitza l’actuació de Sanitat durant la pandèmia) i treball, que s’haurien d’abordar: 1) a curt termini, amb un pacte nacional per a una economia per la vida i el foment de l’ocupació, la indústria i el cooperativisme (fons de reconversió industrial i foment del cooperativisme; seguretat laboral i contenció per rescatar el teixit productiu, les pimes i els autònoms; participació dels treballadors per a garantir la continuïtat d’empreses en crisi); 2) a mitjà termini, amb la reindustrialització del país mitjançant una decidida intervenció pública; garantia de continuïtat de les empreses viables; lligam entre economia social i solidària, moviments socials i banca pública. Són mesures que hauran de ser blindades amb la defensa de drets de ciutadania (“antifeixisme”) i drets i llibertats (reforma laboral), ultra la reforma del model d’ordre públic (on no s’analitza la política d’Interior ni es preveu, doncs, la dissolució de la BRIMO). I mesures que requeriran, necessàriament, una ampliació dels poders de la Generalitat sobre espais estratègics de la reproducció general del sistema (banca pública, aigua pública, energia pública, transició ecològica). Tot plegat, sota l’acompanyament, control i vigilància d’un Comitè Permanent de Seguiment (CPS), una Comissió de Coordinació Parlament-Govern (CCPG) i Grups de Treball Sectorials.

Enfront d’aquest programa socialdemòcrata, la política neoliberal espanyola ha de reaccionar, òbviament, en termes agressius. Les primeres mostres les tenim, abans de fer-se el pacte i tot, amb la política informativa unionista barcelonina: editorials sistemàticament antiindependentistes, peticions d’ordre en nom d’una opinió pública inventada, exigència de fer un govern ràpidament mentre s’ataca la CUP per frenar tot intent de govern de concentració nacional, ignorància o menysteniment de les notícies que no agraden (des de l’augment de les exportacions i la renovació de les empreses, el primer any de la covid, fins a l’enlairament de l’Enxaneta), etc. El que vindrà, seguidament, serà la desqualificació de tot el programa socialdemòcrata, l’oposició i el filibusterisme de l’oposició parlamentària (PSC, Cs, PP, Vox), la mobilització de l’exèrcit de reserva espanyolista (un 41% de vot del 14-F) a toc de xiulet i, és clar, l’ofec econòmic i la utilització malvolent dels fons europeus contra els interessos nacionals i populars. Vet aquí el que espera a aquest programa socialdemòcrata per part de l’estat i forces auxiliars. Si, en el cas del neoautonomisme, ens podien preguntar com ens ho farem per defensar les institucions, en el cas del programa socialdemòcrata caldrà veure –hi llogo cadira– quantes masses treballadores estaran disposades a donar suport a un govern independentista per molt socialdemòcrata que es pretengui i per molta defensa que faci de la vida material de la gent. En l’apartat simbòlic, el pacte fa aigües per incompareixença manifesta i un reduccionisme materialista gairebé proudhonià; o, pitjor, separa de bon començament els àmbits material i simbòlic amb una alegria digna d’estudi. En definitiva, cada part del pacte pot ser vàlida sobre el paper, però el neoautonomisme no permet de defensar la part socialdemòcrata i la part socialdemòcrata no aborda la base nacional de l’emancipació.

Moment perdut per lligar correctament qüestió nacional i qüestió social? Probablement, perquè, mentrestant, l’independentisme no ha sabut créixer com a representant d’un subjecte històric capaç de donar sortida a la força acumulada els últims quinze anys pel cap baix: la combinació de gosadia popular i manca de recursos polítics ha estat aclaparadora. En aquest sentit,  el pacte de govern evita els problemes candents, i fa una divisió massa basta del treball: deixa la instància nacional a mercè de la política a la menuda entre ERC i l’estat (de te fabula narratur) i els moviments socials a la iniciativa de la CUP; i, encara, és massa voluntarista en la relació política-economia-reproducció de la vida, en temps d’accelerada transformació pandèmica de l’apropiació de la riquesa a escala global.

És probable que els partits parlamentaris independentistes no puguin anar més enllà, tant per la naturalesa subordinada del parlament a les estructures constitucionals espanyoles i el seu aparell repressiu com pels límits de l’independentisme sense el carrer mobilitzat, que els posa contínuament en un destret. Atesos, doncs, aquests límits, la pregunta que es fa aquest comentarista és: tant els costaria a Junts i a Comuns d’afegir-s’hi? Els primers podrien negociar amb destresa el paper del Consell per a la República, atès que, tard o d’hora, els partits independentistes necessitaran un organisme de direcció estratègica i poder popular que encarrili les forces en presència. Els segons, podrien admetre de grat que el programa socialdemòcrata d’ERC i CUP els hauria de permetre de ficar cullerada en qüestions de govern nacional i no esdevenir escolanets de la política espanyola més rància a Catalunya, com la representada per Illa i tutti quanti.  D’aquesta manera, es crearia un bloc que podria ampliar els flancs socials del govern i reduiria les bases de l’estat a Catalunya, obrint camí a un referèndum imposat veritablement des del carrer.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.