Tancament de caixa

Amb l’aval del Tribunal Constitucional a la llei d’amnistia, es clou políticament el cicle del procés amb el triomf de l’estat, que s’empassa constitucionalment tot l’antagonisme amb Catalunya bo i convertint els antics partits independentistes –ERC i Junts– en un derelicte inservible per al nostre alliberament nacional. Ho sabíem, és clar, però amb l’última escenificació es fa impossible tota pretensió d’assolir un acord per a resoldre democràticament –en els termes amb què ho entén la constitució espanyola i que accepten, de facto, els partits que van investir Pedro Sánchez– el conflicte entre Catalunya i Espanya: el TC és al TS allò que el policia bo és al policia dolent, però la prefectura no es toca. La caixa és tancada i, per a aconseguir el seu propòsit, l’independentisme només pot comptar, definitivament, amb la ruptura unilateral. També era vox populi, però ja és un precepte polític indefugible.

Com és natural, a l’hora d’aplicar la llei, el litigi entre judicatura i legislatiu dóna molt recorregut formal per aconseguir que els líders polítics recuperin, tard o d’hora, els seus drets. La qüestió és que tot allò que s’esdevingui es jugarà en camp contrari (constitucional), legitimarà les regles de joc imposades (tribunals), i alhora el propietari farà de jutge i de part (estat). Després correran a lamentar la naturalesa profundament franquista de l’estat espanyol, de la seva corrupció intrínseca, o de la seva conducta antidemocràtica amb la nació catalana sencera… Flors i violes. La manera amb què s’ha ofert tot l’escenari a l’estat perquè hi representi la farsa de les seves “dues ànimes” –correlat del crit “que ve la dreta, que ve la dreta”, que tants rèdits ha donat al PSC– és antològica; i es correspon, naturalment, amb la renúncia vergonyosa a mobilitzar la gent per a demostrar que l’únic instrument amb què comptava –i compta– l’estat per a “pacificar” Catalunya era –i continua essent– la repressió nua i crua. Els antics partits independentistes han esdevingut –en distint grau i responsabilitat, perquè ERC ha investit Illa– estructura (autonòmica) d’estat i, mentre continuï la repressió, la recuperació dels drets dels seus líders serà un afer estrictament personal, no pas de país.

Certament, per a qui tingui ulls i hi vulgui veure, l’aclariment de posicions no és pas cap mal, però ens fa la tasca més feixuga. A cada pas que l’estat ens endossa la mercaderia que tot comença i acaba amb ell, com diu amb claredat meridiana un editorial de La Vanguardia (“Les desavinences, les diferències, els greuges i els problemes estructurals en la relació Catalunya-Espanya se substancien de nou d’acord amb les regles de l’estat de dret i el marc que prefigura la Constitució”), més difícil se’ns farà crear l’alternativa alliberadora. Perquè, sense mobilització organitzada per a posar l’antagonisme al centre de la lluita política, la combinació de consentiment (com ho és l’acceptació de la llei d’amnistia, eina excloent de formes de lluita directa contra l’estat) i repressió (només cal veure l’arrogància dels Mossos a Montserrat contra la gent de l’ANC) mena la política a una resignació autonomista, a una rutina de “allò que hi ha” i, en definitiva, a un manteniment de la degradació democràtica, representada, ara més que mai, per la indiferència de l’establishment enfront del país, trinxat en totes les esferes i en tots els espais nacionals, d’Alacant a Sixena, de la dana a Barcelona.

La sortida no serà pas fàcil. Per començar, cada espai on els instruments de l’estat produeixin i reprodueixin la seva dominació, s’haurà de convertir en un espai de lluita directa en què es posi de manifest l’antagonisme entre Catalunya i Espanya. D’ara endavant, i per a estalviar-nos malentesos i desviacions equívoques, caldrà delimitar netament els marges entre l’independentisme coherent i l’establishment legitimador de l’estat: projectes personalistes i provatures electorals hauran de ser molt malvistos. Ja hi llogo cadires perquè algun tractadista polític em demostri que, gràcies a una llista electoral, podrem fer reviure el moviment al carrer. I, sense moviment, no hi ha majoria que valgui al castell d’ombres de la Ciutadella. Tot allò, doncs, que, amb la millor voluntat, pugui ajudar a mantenir símbols i pràctiques de la imposició de l’estat, garantirà el domini banal del nacionalisme espanyol. O, cosa que és el mateix, engruixirà l’establishment amb noves cares que romandran desconegudes sense els telenotícies de TV3 (la destinació final d’un aparell d’estat sense estat).