Stelios Kouloglou és eurodiputat per Syriza, a més de periodista i realitzador de documentaris punyents. A Brussel·les és un personatge especialment actiu dins el parlament i fora. Ha organitzat exposicions (li van censurar unes vinyetes sobre Europa a través dels ulls d’humoristes gràfics grecs i francesos), un festival sobre whistleblowers o les Soirées Dijsselbloem, en resposta a les greus declaracions sobre el deute dels països del sud, el vi i les dones del president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem. Aquests dies, Kouloglou és a Barcelona, on demà presentarà Morir de riure (2017) el seu darrer documentari sobre les relacions entre política i humor. Kouloglou també va ser a Barcelona l’1-O i el 21-D com a observador internacional. En parla en aquesta entrevista –plena d’humor i agudesa– aquest senyor eurodiputat, i lector de VilaWeb.

Al documentari Morir de riure parleu d’humoristes polititzats. Per  exemple, Yes Men.
—The Yes Men són activistes nord-americans que fan servir l’humor per parlar de política. I organitzen grandiosos espectacles d’humor polític. Famosos a tot el món. Un, amb la BBC, que tenia a veure amb el desastre de Bhopāl (Índia) va fer la volta al món. Els membres de Yes Men es van fer passar per representants de la multinacional Dow Chemical Company, responsable del desastre de Bhopāl. Dos mil morts. Van sortir a la BBC i van demanar perdó. Tres-cents milions d’espectadors. I allà sortien ells, que no únicament eren responsables, sinó que van anunciar una compensació a les famílies. 12.000 milions. Doncs sabeu quant va caure les accions de Dow Chemical a la borsa en una sola hora després de la broma a la BBC? 2.000 milions.

Què dieu, ara!
—Ha! Jo ja els coneixia d’abans de fer el documentari i els vaig proposar de fer una de les seves bromes dins el Parlament Europeu. I ho vam enregistrar. Era una acció contra la guerra. Som contraris a les guerres. Tot va passar després dels atacs terroristes a França, al Bataclan. El president francès Hollande va respondre bombardant Síria. Ho recordeu? Nosaltres vam fer veure que érem experts nord-americans en terrorisme. I vam pronunciar una conferència al parlament, donant respostes als europeus. Alliçonant-los sobre com poden encarar el terrorisme. La sala era plena de càmeres i periodistes. I vam desconstruir tots els arguments oficials que es fan servir habitualment.

Per exemple?
—Bombardar països. Bombardar no dóna resultats, els dèiem. Al revés, produeix més terroristes. Assassinar els dirigents? Tampoc no dóna resultats. Ho hem vist amb Obama i Ossama Bin Laden. I de mica en mica els vam presentar l’alternativa. I la nostra alternativa, la de l’expert nord-americà, era una cosa així com un prototip per als rics.

Un prototip per als rics?
—Una mena d’escut enorme, molt ben equipat, que hi cabies dins, i que permetia reciclar l’orina i tot. Dèiem que de moment la solució, el prototip, només era per a rics. Però el mercat ja s’encarregaria de fer baixar el preu. Perquè el mercat sempre funciona.

Ha ha!
—L’acte va fer la volta al món.

Cap periodista dels presents no va veure que era una broma?
—Alguns sí i alguns no. I van començar a fer preguntes com ara: quant costaria? A vegades els periodistes es converteixen en un ramat de xais. Un fa una pregunta i tota la resta segueix la veta.

També vau fer les Soirées Dijsselbloem.
—Vaig fer unes nits mediterrànies, sí. Recordem que Dijsselbloem és el que va dir que els europeus del sud (espanyols, portuguesos, grecs, italians) es gasten els diners amb dones i alcohol. Per tant, vaig organitzar les Soirées Dijsselbloem a Brussel·les. Teníem menjar del sud, vi del sud. L’hi vaig convidar. No va venir. Era una altra gran broma.

Fa temps, també vau fer un documentari sobre Angela Merkel, Godmother. Ella, com vós, provenia dels partits comunistes.
—Però no dels mateixos, eh? Jo estava amb els maoistes. I ella amb Honecker i l’URSS. Ha ha! Per mi Merkel era un enigma. Com era possible que una senyora desconeguda, doctora de l’alemanya de l’est, aconseguís ser la dona més poderosa del món? És una història increïble d’explicar. Com s’ho ha fet? Vaig aprendre que és molt llesta, i molt hàbil a l’hora de moure’s dins el partit. Però el seu problema és que sovint no s’acaba de decidir per res. Diu sí, i diu no, tot alhora. I quan tens els diners, i tota l’estona dubtes sense parar, al final et resulta una arma poderosa. Un avantatge estratègic. Això, vaig aprendre’n. Per exemple, amb la crisi grega no es decidia, passava el temps, i cada vegada els grecs es trobaven en una situació més feble.

Ves, com Rajoy. No fa res i guanya.
—Exacte. Vaig fer el documentari a partir d’un llibre, amb el mateix títol, la Godmother, escrit per un alemany molt afí a Kohl. Kohl va odiar Merkel fins a la mort, perquè es va sentir traït per ella. Va ser el seu protector, la va fer vice-ministra i va aconseguir treure-se’l de sobre.

I vós, qui heu traït? Perquè ara sou eurodiputat per Syriza.
—Jo hi he arribat per error. [Riu.] Jo no sóc membre de Syriza. Però sí que va vaig anar a llistes. A Grècia les llistes són obertes i jo, com a periodista, vaig fer-me amic de Tsipras abans de les eleccions. És ell que em va proposar d’entrar a les llistes. I vaig dir que sí. Era conegut com a periodista, a Grècia, i no vaig fer cap acte ni cap míting. Res. Zero. Doncs vaig entrar. Jo presentava Godmother, en aquell moment, per tot el país.

Us en penediu?
—No. N’estic content. És tota una experiència. I segurament ho intentaré un altre mandat. Però ja ho veurem. S’ha de veure com acaba.

Vau venir l’1-O com a observador internacional. Què en recordeu?
—Vaig seguir la jornada des de tres o quatre escoles. Conec Ernest Maragall del Parlament Europeu, i vaig anar a veure el seu col·legi, i com votava ell. I després a més escoles. No vaig veure violència. Però si la por de la violència. I els rumors com circulaven. I vaig veure com la gent amagava les urnes per por. Uns altres observadors sí que van veure i testimoniar els actes violents. Crec que políticament va ser molt seriós. Molt. La gent va participar-hi i va mostrar dignitat. Dignitat per a exercir el seu dret democràtic. Però el mètode tenia defectes. Per exemple, treure l’urna de l’escola no és la cosa habitual. O bé, en les escoles on vaig anar, no hi havia lloc on votar en secret. Cap sala amb cortina.

Teniu raó, però això passa sovint, i no cal que sigui l’1-O. A les eleccions, també.
—Simpatitzo amb els organitzadors del referèndum de l’1-O, però els deia: ‘Per què no deixeu que la gent voti en secret?’ I em deien: ‘No és habitual, aquí. Una altra cosa: quan van fer caure el cens, i es va optar pel cens universal trobo que va ser una resposta adient. Però quan el sistema informàtic queia, aleshores es van comptar els vots a mà. No ho vaig veure mai, però en teoria es podia votar dos cops. Crec que l’1-O va tenir tot el sentit del món, políticament parlant. Tot. Però tècnicament…

S’apuntava a mà precisament per comprovar que ningú no votés dues vegades. L’1-O, diria que no es va fer trampa. Què en penseu?
—No crec que es mentís ni s’enganyés. No ho crec. La gent era honesta. Per mi el problema és que Puigdemont no tenia pla B.

És clar que no. Som del sud, aquí. Pla B? Improvisem, home. Al sud ho fem així.
—[Riu.] Com a Grècia. La nostra experiència va ser la mateixa. No pots anar contra un enemic que és més poderós sense un pla B. Tsipras va pensar que si anava a veure Merkel i li explicava amb raonaments econòmics l’absurditat del rescat que proposava ella, diria: ‘Oh, quanta raó. No hi havia caigut.’ Però el cas no era aquest. La qüestió no era econòmica, era de poder.

Si fóssiu català, què votaríeu?
—Mireu, si fos català a les eleccions votaria o bé Esquerra Republicana o bé els comuns. Simpatitzo amb la causa catalana i votaria ERC. Però també veig la posició dels altres, quan diuen que no podem fer-ho, que hem de ser més cauts i anar amb compte.

Exacte. Siguem xais, com els periodistes.
—[Riu.] Veig les dues posicions, sí. Però que quedi clar que no sóc català. Ara, jo he de dir que després dels resultats de les eleccions del 21-D, em vaig adonar que aquí la història és profunda i el ressentiment també. Perquè després de tots els errors fets per Puigdemont, i de les amenaces del govern central de fer marxar empreses, doncs va i la gent vota per la independència. Altra vegada. Això ens diu moltes coses. Jo pensava que els independentistes perdrien a causa de l’ambient i la por. Doncs no.

A Grècia va passar. Primer guanyen un referèndum contra l’austeritat. I després, plens de por, voten contra el referèndum!
—Sí. I a Grècia la gent va votar no també per raons profundes que tenen a veure amb la història. Jo aquí a Catalunya vaig veure el sentit de la dignitat i l’orgull. Això vaig veure aquí. Els resultats em van ensenyar això. Dignitat i orgull.

Vós que sou a Brussel·les, Europa ens ajudarà?
—No. De cap manera. I això s’ha de tenir en compte. Són cínics i tenen por que si Catalunya té oportunitat, passarà en més llocs. Aquí, per exemple, vaig veure que hi havia una internacional dels separatistes! Vaig trobar fins i tot gent que volia la independència del sud del Tirol. En tinc fotos. Vaig seguir les eleccions al quarter general d’ERC. En un pavelló d’esports. I hi vaig veure l’ex-president de Còrsega. I del Sinn Féin.

I contents entre ells. No com els socialistes, barallats entre maoistes i Honecker.
—[Riu.] I quan sortirà aquesta entrevista?

Mai! Això és una broma. Jo no sóc periodista. I no treballo a VilaWeb.
—Ha ha! M’encantaria.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]