18.10.2019 - 21:50
Ja ho sabia, que aquesta setmana trencaria la norma que m’havia imposat per a aquesta temporada de no fer articles massa lligats a l’actualitat, d’intentar escriure més enllà del moment immediat, del que va passar fa unes hores, del que s’ha dit o s’ha deixat de dir. Volia lluitar contra la immediatesa, aquest gegant que se’ns menja i no ens deixa pair bé res del que passa, però sabia que amb la sentència del procés seria impossible respectar-ho, i, mira, censurar-nos ja prou que ho fem sense ser-ne conscients. Des de dilluns que penso què escriuré, no preocupada pel que pugui escriure sinó pel que està passant i passarà i per aconseguir trobar una manera de parlar-ne que no sigui fer soroll per no res, que sigui pròpia i alhora aporti alguna cosa a qui tingui temps de llegir. Podria eliminar tot aquest primer paràgraf perquè és allò que deia Ramon Barnils (no és el primer cop que ho dic, ho sé), que sobra, que m’he dedicat a explicar-me en lloc d’explicar. Però el deixo, perquè l’excepcionalitat d’aquests dies crec que demana gestos de transparència, de mostrar-se insegurs i vulnerables també, de dir ‘dubto‘, ‘pateixo‘, ‘no ho tinc clar‘, ‘no sé si faig bé‘. Som persones.
Som i són persones. Crec que és tot el que he de dir sobre el que passa. I perquè se m’entengui he d’explicar que he hagut de deixar a mitges la lectura d’una novel·la meravellosa que he descobert fa pocs dies, dijous passat, quan li van donar el premi Nobel de Literatura a la seva autora, l’escriptora polonesa Olga Takorczuk. Parlo d’Un lloc anomenat Antany (traducció d’Anna Rubió i Jerzy Sławomirski), que espero que l’editorial Proa reediti aviat perquè l’hauríem de llegir tots. L’he hagut de deixar a mitges perquè, com ens va passar a molts a partir del 20 de setembre de 2017, la realitat, l’actualitat, m’ha tornat a desactivar la capacitat de concentrar-me en una lectura que no sigui sobre el que passa ara i aquí, perquè el meu cap rebutja la ficció (i com em dol que ho faci) aquests dies. Però diumenge la llegia, encara, la novel·la, i em vaig aturar just quan el soldat alemany Kurt explicava com es preparava per matar els jueus que es refugiaven al poble inventat d’Antany l’any 1944: pensava que no eren persones, es convencia que no eren com ell. Vaig tancar el llibre aquí i em va venir al cap una imatge que havia vist feia pocs dies: un tanc turc atropellant intencionadament una senyora gran que travessava un carrer, crec que de Rojava, a poc a poc. I ara no puc evitar pensar en el noi atropellat ahir a Tarragona per la policia. I repeteixo: som i són persones.
Els jueus assassinats pel soldat Kurt són persones, sí, però el soldat Kurt també ho és. La senyora atropellada a Rojava és una persona, i el conductor del tanc també. El noi de Tarragona és una persona, i el policia que l’atropella amb la furgoneta també. I no ho hem d’oblidar en cap dels casos. El que fa el soldat Kurt per poder assassinar jueus sense gaires càrrecs de consciència és esborrar-se del cap que davant hi té persones, és com allò de dir ‘són animals‘ per explicar comportaments que, si no, ens costen molt d’entendre. Però cal fer l’esforç de continuar considerant-los persones a tots, de no treure’ls de sobre el pes d’aquesta responsabilitat.
Som i són persones, doncs, i ser-ho implica una sèrie de coses que no podem deixar de banda en cap cas, per molt excepcional que sigui. L’empatia també ha de ser això, no és només posar-se a la pell de l’altre quan pateix, quan li van mal dades, quan necessita suport, és posar-s’hi també quan comet atrocitats, errors greus, delictes, que l’allunyen de la seva essència humana. És un exercici dificilíssim de fer, et deixa ben remogut, però permet que les responsabilitats quedin ben repartides, a cadascú el que és seu. No és dir ‘són persones‘ per disculpar-los, és dir-ho per mirar d’analitzar què els fa fer el que fan, o no fer el que no fan. És dir-los, recordar-los, què són perquè no acabin ells mateixos escudant-se també en aquest no-ser-persona quan els convé. Ser persona és tenir sempre present que els altres també ho són.
Aquesta setmana som molts els que ens diem constantment els uns als altres ‘cuida’t‘ o ‘cuidem-nos‘ i ens enviem paraules d’afecte per calmar-nos i demostrar-nos l’estima, perquè ens sentim vulnerables, perquè ja feia (com a mínim) dos anys que vivíem tocats però la sentència de dilluns ens va acabar de sacsejar. Aquesta part de ser persona la tenim controlada, no oblidem la de tenir present que ‘els altres‘ també són persones, ens farà veure-ho tot més clar encara que ens remogui.
Qui aixeca la porra és persona, qui en rep el cop també, traieu-los l’uniforme, la caputxa, el buf, vegeu dues persones l’una contra l’altra, vegeu també les persones que hi ha darrere seu, per damunt seu. Qui fa declaracions és persona, qui les escolta també, traieu-los el micròfon, el fons de croma, les insígnies, vegeu una persona parlant-li a una altra, i vegeu les persones que hi ha darrere seu, per damunt seu. I així amb tot. Sempre, però sobretot aquests dies. Cadascú amb el seu pes de responsabilitat damunt les espatlles, que ningú carregui el pes d’un altre. Qui condueix l’helicòpter és persona, qui se’l mira des del terrat i maleeix els ossos al pilot també. Qui surt al carrer amb espelmes, rotlles de paper de vàter, mistos, benzina, pancartes, entrepans, motxilla per caminar durant tres dies, tots són persones, qui ho barreja tot i li penja l’etiqueta de ‘violència‘, també. I la persona que signa aquest article, i que ja l’acaba i dubta si s’ha explicat però decideix mostrar-se així amb tots els riscos que això tingui, es va prometre que si escrivia la paraula violència al costat hi aniria, ben enganxat, d’estat, així: violència d’estat, i l’estat també són persones. Som i són persones, carreguem, doncs, aquest pes.
