El bar Fidel, al barri del Raval de Barcelona

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Si un passeja per qualsevol ciutat de Catalunya, apreciarà fàcilment la manca de vida que s’ha instal·lat a les voreres arran de la pandèmia, però més encara des de fa un mes, quan bars i restaurants, i per extensió les terrasses respectives, van confinar-se indefinidament. De moment ja fa més d’un mes, i hauran d’aguantar almenys deu dies més, fins al 23 de novembre, quan es permetrà l’obertura de terrasses. Aquest tancament prolongat està fent trontollar milers de negocis i les economies dels seus propietaris, que en alguns casos, s’estan endeutant per no haver d’abaixar la persiana definitivament.

“Si hem de tancar per un bé comú, tanquem. D’acord. Però és que han deixat tot un sector abandonat. Ens sentim culpabilitzats per una situació que no depèn de nosaltres i han carregat tota la responsabilitat sobre les nostres espatlles”. Parla la Marta, sòcia del bar Fidel de Barcelona, un local que no vivia del turisme, sinó del ritme diari del barri del Raval: menús al migdia i sopars a la nit. Un local que funcionava però al qual la pandèmia ofega fins al punt que ha hagut de demanar un crèdit per a sobreviure: “Això vol dir que ara estem endeutats, i abans no ho estàvem. El nostre negoci funcionava bé. I ens toca endeutar-nos per una cosa que no sentim que sigui responsabilitat nostra“, afegeix la Marta, qui recorda que cada mes continuen arribant les factures d’aigua, llum, pagaments d’imposts i proveïdors als quals no va tenir temps d’anul·lar les comandes. Perquè la Generalitat va avisar un dimecres i el divendres els bars ja havien d’estar tancats.

Però el tancament de bars no fa perillar el negoci i prou, sinó que reverteix directament en l’economia personal dels implicats. I aquí apareix novament el fantasma dels ERTO. Com que es van acabar el 30 de setembre i es va haver de tornar a tramitar-ne la pròrroga, molts treballadors es torben igual que al març. “De moment, el mes d’octubre ja no l’he cobrat. A sobre de tornar a tancar el negoci i no poder generar res, et trobes que no tornes a tenir cap ingrés. És desesperant”, afegeix. I apunta directament a la Generalitat per allò que considera un greuge comparatiu: “Mentre aquí som tancats, a Madrid els bars són oberts. No entenem res.”

'El que ha passat amb els ERTO és vergonyós. Un del meus treballadors va cobrar, per fi, el dia 10 d'aquest mes, i un altre encara no ha rebut res'

Les històries dels ERTO són inacabables. En parla en Jordi, copropietari de Craft Barcelona, una taverna de tapes, cervesa artesana i espectacles en directe que tenia catorze treballadors: “El que ha passat amb els ERTO és vergonyós. He hagut de posar diners de l’empresa i de la meva butxaca per ajudar els cambrers, perquè alguns han tardat molt a cobrar. Un d’ells va cobrar, per fi, el dia 10 d’aquest mes, i un altre encara no ha rebut res.” Han passat vuit mesos de la declaració de l’estat d’alarma.

El Craft Barcelona, buit després d’un mes tancat.

En un bar, qui no és assalariat és autònom. La història és diferent però igualment tràgica. En Pablo i en Vicente regenten el bar El 68, al barri de Gràcia de Barcelona, i expliquen amb un to tragicòmic l’ajut que va concedir la Generalitat als autònoms. Dels cent mil candidats que podien optar-hi, només van poder presentar-hi la sol·licitud els primers deu mil. Encara no saben si són un dels afortunats: “No sabem si hem entrat. Jo, de moment, ja he pagat els 150 euros del gestor perquè em gestioni la documentació. Això és com un casino. Si va bé, rebré 2.000 euros, i si no me’ls donen, perdré els 150 euros i hauré de continuar participant en la rifa”, explica en Pablo.

Com a autònoms que són, tots dos sobreviuen amb la prestació de l’estat, la qual queda en misèria una vegada han avançat el pagament de la seguretat social que el govern s’ha compromès a retornar en un futur: “Finanço l’administració, de manera que em quedo amb 250 euros al mes, de moment“, explica en Vicente, que assenyala que, a més a més, ha de continuar pagant aigua, llum, telèfon, electricitat, imposts, l’assegurança, el manteniment del local i la meitat de lloguer, una mesura que el govern va aplicar el mes d’octubre als negocis que havien de tancar: “Ens venen aquesta mesura com si fos un ajut o un favor, però jo no puc obrir. Escoltin, que no tinc facturació!”

Després del confinament la facturació mai va superar el 40% del que havien arribat a tenir

Després del confinament, el llum es va tornar a encendre per a tots aquests locals, però a diferència del que molts creien, la normalitat no es va arribar a instal·lar mai entre els restauradors. Tots els entrevistats corroboren que la facturació no va superar mai el 40% del que havien arribat a tenir: “Obríem 110 hores a la setmana i vam passar a 41, perquè veient les previsions, amb un 50% de capacitat i sense poder fer servir les barres, els comptes no sortien”, explica en Jordi de Craft Barcelona.

En Vicente i en Pablo també van arrencar a mig gas i no van poder treure de l’ERTO el seu treballador perquè no sabien quina facturació tindrien. “No pots dir a la gent que vingui a treballar i no saber si li podràs pagar a final de mes. Va ser un estrès molt fort, perquè tens un compromís amb els treballadors.”

Aquesta situació és el precedent que servirà de referència a partir del dia 23, una vegada s’iniciï la desescalada promesa per la Generalitat. Però aquell dia només començaran a veure la llum els bars i restaurants que tinguin terrassa i que puguin servir a l’aire lliure. Això n’exclou tota la resta, com és el cas dels entrevistats en aquest article, que hauran d’esperar a una nova senyal del govern i continuar amb la incertesa.

Les llicències de bar han caigut en picat i els fons voltor han vist la possibilitat d'especular-hi

Sigui com sigui, volen arribar a l’esperada reobertura amb els locals amb vida, perquè l’alternativa és abaixar la persiana definitivament, i això de moment no és cap opció. Principalment, perquè el més preuat dels bars i els restaurants són les llicències d’activitat, que en molts barris de Barcelona fa anys que no s’expedeixen. En barris com Gràcia i el Raval una llicència d’aquesta mena pot costar més de 100.000 euros. El problema? Que ara mateix ningú està disposat a pagar aquest preu i els fons voltors comencen a aprofitar-se de la conjuntura: “A Gràcia hi ha un bar de menús, dels més antics del barri, que va posar la seva llicència a la venda per 120.000 euros. L’ha acabat venent per 40.000”, explica en Vicente.

Més enllà dels motius econòmics, la Marta insisteix que tampoc no hi ha alternativa: “No considerem el tancament perquè som oberts des de l’any 1981 i no em dóna la gana de tancar; alguns treballadors fa més de vint anys que són amb nosaltres. Tancar no és cap opció.”

I menjar a domicili?

L’alternativa a la situació desesperada que passen els locals ha estat el menjar a domicili i per a emportar-se. Tanmateix, no omple el buit deixat per l’activitat normal. En paraules del president del Gremi de Barcelona, Roger Pallarols, al final aquesta opció “respon a una economia de subsistència que reflecteix la desesperació d’un sector que acumula una profunda debilitat”.

El Fidel i el 68 van descartar de fer menjar a domicili perquè, per estructura i model de negoci, no els pagava la pena: “Les plataformes que et porten el menjar et cobren, i força. Nosaltres ja servim un producte econòmic. Si a sobre he de pagar a una part a la plataforma o a la persona que ho porta a domicili, no em surten els comptes”, diu la Marta.

En Jordi, per la seva banda, durant el confinament va posar fil a l’agulla a la idea de crear un negoci que pogués aprofitar l’onada del menjar a domicili en cas que hi tornés a haver un tancament de bars i restaurants. La jugada li va sortir mig bé, perquè Craft Pizzeria, com es diu aquest nou negoci, havia d’inaugurar-se el dia 16 d’octubre, dia en què el govern de la Generalitat de Catalunya va ordenar el tancament de bars i restaurants. Amb un mes de vida que té el local, explica que en cap cas el menjar a domicili pot substituir l’activitat normal d’un negoci: “Costa. Fa tres setmanes que ens trobem amb un gran problema i és que, a hores d’ara, no hem aconseguit entrar dins les plataformes de repartiment d’aliments. Entenc que deuen estar saturats de peticions o ja van plens”, explica.

Ada Parellada enllestint algunes comandes al Semproniana.

Més sort diu que té Ada Parellada, del restaurant Semproniana, que ha reinventat el negoci de cap a peus per mirar de sobreviure o, com diu ella, mantenir “l’aigua al coll”. Diu que la facturació no té res a veure amb la que tenia abans, però que després d’haver-hi perdut diners, ara l’activitat li comença a donar uns mínims marges. Creu que el model de menjar per a emportar-se i de repartiment a domicili només funciona amb estructures molt petites de format molt familiar “on gairebé no es compten ni les hores ni els sous”.

Si el febrer del 2019 al Semproniana hi treballaven vint-i-tres persones, ara en són cinc: “Si no, això no pot rutllar. Ara som una botiga de menjar preparat, però per arribar aquí he llepat molt. El meu home fins i tot fa de repartidor si cal”, diu Parellada, que per a fer conèixer el negoci s’ha inscrit en plataformes com Glovo: “Hi sóc com a marketplace, perquè si no ets allà, no existeixes. Passa que són una sagnia. Et treuen els ulls. I els budells si poden.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.