El conflicte legal que aquests dies ha dut el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) al jutjat d’Osca, per la demanda presentada pel govern aragonès contra el govern català i el mateix museu sobre la ubicació dels frescos del monestir romànic de Sixena (segle XII) que el MNAC conserva des de fa dècades, és una història més d’hipocresies. Val la pena parlar de les irresponsabilitats, històriques i presents, de la Diputació General d’Aragó (DGA) respecte del patrimoni cultural de les seves terres, que  sovint ha desatès, i que, a sobre, empra des de fa anys com a eina contrària al diàleg amb els veïns que els han preservat, Catalunya gairebé sempre, en una versió més del ‘duelo a garrotazos’ fa dos segles plasmat per Goya, el mestre aragonès.

Sigui esmentat el ‘duelo a garrotazos’ amb permís de JPQ, Juan Pedro Quiñonero, que n’ha fet l’eix dels seus imprescindibles llibrets de la sèrie ‘España, una temporada en el infierno‘, de gran actualitat, que s’emparen precisament en Goya i els seus capritxos. Aquest excel·lent assagista fa anys que treballa en el concepte de la inexistència d’Espanya, un estat bastit sobre  l’oblit secular del seu caràcter intrínsecament pluricultural i en la malvolença al diferent en cultura, i no diguem a l’adversari polític. Paràmetres, documenta JPQ, que la història espanyola ha establert com a metrònom col·lectiu. En els seus últims quaderns d’anàlisi i reflexió, d’intervenció cultural sobre la marxa, se centra en el present, més goiesc encara. Sense oblidar el context català, les arrels culturals i polítiques del qual Quiñonero coneix bé. De vegades tinc la impressió que, de París estant, les coneix millor que molts de nosaltres mateixos. En un altre article hi tornaré, sobre els seus llibres. Ara anem a Sixena.

Quan ja ens havíem oblidat d’aquella denominació histriònica de la llengua catalana a l’Aragó que es va empatollar l’anterior govern aragonès, que no penso pas reproduir, la nova DGA aixeca ara aquesta brama: ‘Catalunya ens roba.’ Com a aragocatalana d’origen i de llar per sempre, que la casa dels pares a Saidí és la meva, sento vergonya. El monestir de Sixena és un referent íntim, el lloc que visito des de fa un munt d’anys i que, amb la meva vagabunderia en cotxe per les terres de la ribera baixa i la mitjana del Cinca, he fet conèixer a Saidí i a les amistats de fora, de tant que els n’he parlat. Actualment és més visitat, gràcies sobretot, per descomptat, a la promoció turística que les mateixes institucions comarcals per fi en fan. Té una planta romànica en palmera, una preciositat molt poc habitual, enlloc d’Europa. Un espai esplèndid que fa temps que no es pot visitar perquè és objecte de restauració. Que, si no m’erro, paga La Caixa. Afegim-hi encara que el monestir no és pas propietat de la DGA sinó de la comunitat de monges que hi viu.

La pregunta, una altra volta, és la mateixa: per què no se n’ha ocupat mai, l’Aragó, del seu d’art religiós? La pregunta no és per què l’ha comprat o se n’ha fet càrrec Catalunya. Sinó per què l’Aragó no ho ha fet. Sense exagerar, es pot dir que l’Aragó no protegeix ni té cura, només reclama. Els arguments que fa servir són més que qüestionables.

Aquesta setmana, dilluns, Josep Playà Maset ha publicat a La Vanguardia dues pàgines excel·lents, imprescindibles per a fer-se un criteri sobre els frescos de Sixena, conservats pel MNAC des de la guerra, quan van estar a punt de desaparèixer completament (se’n conserven restes, només) a causa de l’incendi provocat per les milícies anarquistes. Ah, el passat. Sixena era al front d’Aragó, aquell terrible i esplendorós paisatge i escenari de la confrontació més forta de la guerra del 36. Aquest és, apunto, un dels punts més febles i deteriorats de la cultura aragonesa present, la relació difícil, per no dir esquizofrènica, que manté amb el passat anarquista a què tant va contribuir.

Anem als fets, que el periodista Playà Maset detalla de primera. Dos mesos després de l’incendi, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol, quan finalment ho va saber, se’n va anar a veure’n el resultat. Davant del desastre del monestir i en particular dels frescos –que per això estan tan enfosquits, com si fossin una evocació de les pintures negres de Goya–, Gudiol va tornar a Barcelona per recaptar diners i salvar-los. El conseller de Cultura, Ventura Gassol, li va proporcionar 4.000 pessetes (un bon pessic) i dos tècnics que ja coneixien l’aleshores moderníssima tècnica de l’strappo, com extreure frescos de parets medievals. Amb ajut d’habitants de Vilanova de Sixena, els van arrencar i, a Barcelona, van ser dipositats a la casa Amatller del passeig de Gràcia, on van rebre una primera restauració. El 1940 les obres ja són al MNAC, protegides.

Els frescos són restaurats més a fons el 1943, sota la direcció de Gudiol mateix, tornat ja de l’exili. El 1949 tornen al museu de Montjuïc. Anys després, el 1960, el director aleshores del museu, Joan Ainaud de Lasarte, promou el rescat dels fragments que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats polítiques del moment, són traslladats també al MNAC.

I així es va salvar el que resta de les meravelloses pintures de Sixena.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb