Després d’anys sense tenir-ne notícies, els sirians cerquen els seus familiars a les presons del règim

The Washington Post · Louisa Loveluck i Mustafa Salim

Gaziantep, Turquia. A la Síria de Baixar al-Assad hi havia pocs llocs més temuts que la presó militar de Sednaya. Diumenge, quan feia poc que els guàrdies n’havien fugit, les portes del centre van obrir-se de bat a bat per primera vegada en dècades. Els crits de pares i fills, cercant entre l’agitació els seus familiars desapareguts, no es van fer esperar.

Els vídeos difosos a les xarxes socials mostren famílies senceres fent camí cap a la presó –coneguda entre els sirians com “l’escorxador”– a la recerca dels seus éssers estimats que hi havien desaparegut, disposats a emportar-se’ls a casa o bé a certificar, d’una vegada, que eren morts.

L’ofensiva llampec dels rebels, que va culminar diumenge amb la caiguda de Damasc, va fer fugir els guàrdies que custodiaven les infaustes presons del país, de nord a sud. Ara els sirians es preparen per saber quins dels més de 100.000 detinguts continuen vius.

L’interior de les presons del govern, que abans tan sols coneixien els qui hi havien estat tancats, s’han difós per les televisions de tot el país. Els vídeos mostren presos alliberats –extenuats, atordits i sovint descalços– provant d’assimilar una situació que, durant dècades, havia semblat impensable.

Encara que tots els bàndols del conflicte sirià han fet presoners, i n’han fet desaparèixer i n’han assassinat, la Xarxa Siriana de Drets Humans calcula que un 85% dels presos del país es troben reclosos en el sistema penitenciari estatal. Durant aquests darrers anys, els grups de drets humans han documentat en aquests centres l’ús sistemàtic de la tortura, la fam i més formes letals d’abusos per part de les forces de seguretat d’Assad.

En un moment donat, tan sols a la presó de Sednaya va arribar a haver-hi 20.000 presos, segons Amnistia Internacional. Molts van ser executats o van morir per negligència de les autoritats, segons que expliquen ex-reclusos que, durant anys, van ser obligats a dormir sota mantes infestades d’insectes i damunt de terres de pedra enganxosos de sang i suor.

Diab Serriya, cofundador de l’Associació de Detinguts i Desapareguts a la Presó de Sednaya i ex-pres del centre, explicava diumenge que hi havia 8.000 familiars que rastrejaven les cel·les de la presó a la recerca de reclusos, mentre els treballadors de defensa civil provaven d’accedir a les cambres secretes subterrànies.

Els reclusos procedeixen de tot Síria. Alguns feia dècades que havien desaparegut, i en gairebé totes les grans ciutats hi va haver retrobaments emotius entre familiars que feia anys que no es veien. També a l’estranger, on viuen els més de cinc milions de sirians que la guerra ha convertit en refugiats, les famílies resaven per familiars que temien que no tornarien a veure mai.

Els familiars dels desapareguts en comparen la pèrdua amb una ferida que no acaba de cicatritzar. Un home recorda que solia encendre la ràdio tan sols per no sentir-se a si mateix pensant, però que acabava apagant-la tan bon punt sonava alguna de les cançons preferides de la seva dona desapareguda.

A Gaziantep, una ciutat al sud de Turquia, Gihad Dalain, de quaranta anys, frisa per tornar a sentir la veu del seu germà petit, en Majd. El jove, de vint-i-quatre anys, va ser detingut per les forces de seguretat del govern l’estiu de l’any passat a la casa que la família té a Daraya, juntament amb els seus pares, que van romandre desapareguts durant cent dies, fins que uns intermediaris van acordar-ne l’alliberament, segons que explica Gihad.

D’aleshores ençà, el seu pare no ha volgut explicar-li mai res d’allò que va passar a la presó, per més que li ho demanés, per por que el règim li espiés el telèfon.

En Majd, llicenciat en física, va ser traslladat a la presó central d’Adra, a Damasc. A primera hora de diumenge, va trucar als seus pares i els va dir, abans de penjar: “Estan passant coses, no puc dir-vos res més.”

La següent trucada –en format de vídeo– va ser per a tota la família. “Ens va dir que tornava a casa”, recorda Gihad, que en aquest any i mig en què el seu germà ha estat detingut s’ha casat: de fet, aquella trucada va ser la primera volta que en Majd parlava amb la seva sogra.

Els activistes van compartir diumenge a les xarxes socials llistes amb els noms de presos acabats d’alliberar. En unes altres pàgines, els administradors instaven la gent a enviar-los els noms dels qui continuaven desapareguts.

A la ciutat d’Azaz, al sud del país, Mayasa Marie, de quaranta anys, cerca el seu marit Mohammed, detingut pel seu activisme antigovernamental l’any 2012, durant els primers dies de la revolució. Havia sentit rumors que havia mort a Sednaya, però es nega a creure-ho. El seu fill tenia sis anys quan en Mohammed va ser detingut. Ara en té divuit, diu, i estudia dret per ser advocat i ajudar els qui hagin estat injustament detinguts.

“El meu fill i el seu oncle van arribar de seguida a Sednaya, però no el van trobar”, diu la dona. “Per fi som lliures, però necessito que el meu marit torni a estar amb nosaltres”, afegeix.

A la ciutat alemanya de Hannover, Hussien Idris, de quaranta anys, malda per trobar el seu germà, l’Ahmed. “Crec que continua viu, té trenta-dos anys”, diu. “Tornaré a Síria buscar-lo jo mateix”, promet.

Naila Alabbasi explica que ha passat dotze anys sense la seva germana, la Rania, mare, dentista i dues vegades campiona nacional d’escacs de Síria. Membres de la intel·ligència militar siriana van presentar-se a casa seva el març del 2013 i van arrestar el seu marit, Abdul Rahman. Poc més tard, van tornar per endur-se la Rania i els seus sis fills, entre dos anys i catorze. Una vegada, un intermediari va dir que la Rania havia estat vista prop de Damasc, però això és tot el que la Naila n’ha sabut d’aleshores ençà.

A començament d’octubre, el seu germà Hassan va trobar una carta que la Rania havia escrit a una amiga, anys abans de l’esclat de la guerra, en què es preguntava si hauria d’abandonar Síria i reunir-s’hi a l’Aràbia Saudita. “Vaig sentir un nus a la gola. Per un instant, vaig sentir que m’hi comunicava”, va escriure en Hassan en una publicació a Facebook.

La Naila no ha tret l’ull de la televisió d’ençà que l’ofensiva dels rebels va agafar impuls, i aquests darrers dies s’ha quedat desperta fins tard veient les notícies, sense poder dormir. Únicament pot pensar en la seva germana i en els seus nebots.

Tan bon punt comença a parlar dels vídeos que ha vist de presos alliberats, a la Naila se li trenca la veu. “Hauríem d’estar contents, hauríem de celebrar-ho, però la Rania continua sense ser-hi”, diu. Continua aferrant-se a l’esperança, com més va més petita.

“No en tenim notícies, no en tenim notícies”, repeteix. “Hem provat de posar-nos en contacte amb tothom qui coneixem”, afegeix.

Salim informa de Bagdad estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb