Barcelona s’ha fet friend dels negocis, de l’homosexualitat i de la lletuga. Perdó, del business, del gay i del veg, que deu ser l’abreviatura fardona de vegetables. Tot coses estupendes, no diré que no. Però a mi, que em guanyo el jornal amb la suor de les meves tecles, els mascles no me l’aixequen i la verdura, màxim de primer plat, tot això em deixa una mica fred. En canvi, sí que m’agradaria que la ciutat i, posats a demanar, el país també, es fessin amics del silenci. O del parlar fluixet, ni que fos. No demano el xiuxiueig, però entre això i l’agressió acústica permanent bé hi ha d’haver un terme mitjà.

Aquí tot déu brama. Ja sé que la frase és d’un reduccionisme intolerable, però ja m’enteneu: hi ha una tolerància amb el to de veu que no es consent amb altres coses. Hem après a ser respectuosos (o fer-ho veure) amb el medi, amb el consum d’aigua i amb les mil formes de la sostenibilitat, però noi, es veu que amb els timpans hi ha barra lliure tothora i a tot arreu. O més ben dit, quan no es nota. Perquè ara que tornaran a obrir la Paloma, tothom s’ha afanyat a recordar que un dels motius pels quals va haver de plegar era la gresca que es muntava a la sortida i que no deixava dormir els veïns. O garantiu que això no tornarà a passar o no us donem la llicència, deu haver dit el consistori als encarregats. Però es veu que quan no dormim els brams i els xiscles humans i electrònics no ens afecten, perquè a ningú li passa la barretina regular de cap manera els decibels que emeten els bípedes de deu del matí a nou del vespre. Ja siguin confessions telefòniques per a tot el vagó, serenates adolescents amb mòbils d’una potència inusitada o simples converses de taula.

Se suposa que som una cultura mediterrània, que fa vida al sol i a l’aire lliure i per tant bla bla bla. Però en realitat tot això, com tantes altres coses, depèn de l’educació. Si tu observes com s’adrecen segons quins pares a la prole (tot i que parlar de prole ja és una mica obsolet, ara que el preu de nadó va tan car que són rares les parelles que gosen fer-ne més d’un), ja veus pujar els futurs baladrers. La canalla petita, i no tan petita, xisclen per definició, perquè la vida els ha fets així. Però és feina dels pares ensenyar-los que la convivència també és repressió dels propis instints (si no, no tindrien tant d’èxit llibres com Educar sense cridar).

És evident que el de parlar en veu massa forta és un instint que no tothom considera que calgui reprimir. Potser perquè qui està enfeinat xerrant no pot escoltar els altres i, per tant, comprovar si a ell el molesta o no. I allà on es comprova més dolorosament és als establiments públics. D’ençà que el metre quadrat de restaurant encara va més car que el quilo de nadó, les taules estan enganxades i les orelles també. Una vegada (alerta que ara ve la batalleta de iaio rondinaire), en un local de barriada, allò que en diríem una casa de menjars o una fonda de sisos, un alegre grup de cinc empleats d’un taller mecànic alçaven cada cop més la veu a mesura que ingerien vi amb graciosa. Jo, amb aquesta poca corda que Déu m’ha dat, m’anava sulfurant per moments, però els meus companys de taula, més assenyats, em deien que no busqués brega. En total devíem ser una vintena de clients, però només se sentien els de la granota blava. A l’hora del rebentat ja no vaig poder més. Desoint els meus companys, que es van amagar com van poder, els vaig cridar l’atenció, i com era d’esperar vaig desencadenar un xàfec de rèpliques ofeses (i en veu encara més forta, per burro): que què m’havia cregut, que si no els volia sentir no els escoltés (tant de bo hagués pogut!), que allò era un restaurant i (la que recordo amb més precisió) que ‘si quieres silencio te vas a la iglesia, no te jode’.

Aquesta deu ser la filosofia mediterrània, suposo: com que això és un restaurant, aquí pots esgüellar com un porc a l’escorxador i ningú et dirà res. Res de més llunyà que l’ombra de la intenció de demanar excuses si has molestat algú. Filosofia probablement relacionada amb aquesta escolàstica d’ara, que si li crides l’atenció a algú per llençar el paquet buit de Winston a terra té dret a sentir-se ofès i engegar-te un raig d’insults. Ep!, que no és el meu cas, que jo no vaig fent recriminacions a la gent pel món, només ho he llegit a les ‘Cartes al director’ de La Vanguardia. Però se m’acut que bé ha de tenir alguna relació amb allò dels bars sembrats de tovallons de paper i escuradents a terra. La llibertat d’un comença allà on s’acaba etcètera etcètera. I abans d’embolicar-me més, deixo per al pròxim dia la meva teoria sobre per què determinades cultures criden més (‘a grito pelao’, com els meus mecànics) que altres.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.