Autors i lectors patinant sincronitzats i en harmonia.

L’escriptor uruguaià Mario Levrero (1940-2004), a la seva obra pòstuma La novela luminosa (2005), deia que hi ha «experiències extraordinàries que no poden ser narrades sense que es desnaturalitzin; és impossible dur-les al paper». Dissabte passat, Toni Sala, presentant Persecució a la Setmana del Llibre en Català, explicava al periodista Joan Maria Pou que per descriure els vols en avioneta que apareixen a la seva última novel·la no havia alçat els peus de terra i s’havia encomanat a Google Earth –i al seu talent literari, afegiria jo–, i després va afirmar, amb un to respectuosíssim, que el que passa és que els lectors estan disposats a creure-s’ho tot. Això últim, això dels lectors ‘creients’, segons qui s’ho pot agafar pel costat que crema i entendre que l’autor menysprea qui el llegeix, quan el que en realitat feia Sala era desmitificar la feina de l’escriptor amb aquell to eixut que el caracteritza quan parla del que escriu ell, ni tan sols era falsa modèstia, era tu m’has preguntat com ho faig i jo et contesto amb sinceritat i sense ni una engruna de mística. 

L’art de la ficció és el que cap entre la impossibilitat de narrar certes experiències de Levrero i el Google Earth de Sala, i que funcioni’ o no depèn en molt bona part del talent de l’escriptor, però també, i penso que és això el que ens intentava dir Sala en el format breu i apressat dels actes de la Setmana, d’un pacte implícit que hi ha entre lector i autor en la ficció: jo em crec tot el que m’expliquis però tu escriu-ho tan creïble com puguis, si tu patines jo també patinaré –i després hi ha tot un ventall de maneres de creure-hi i de fer-se creïble, tantes com lectors, tantes com autors. 

No estem parlant de fer una ficció realista, aclarim-ho per si de cas, sinó de ser capaç de construir una realitat que sigui creïble per al lector, encara que sigui una realitat inventada. Evidentment, bona part de la responsabilitat és de l’escriptor, de la seva dedicació i el seu talent, però sense la complicitat del lector, sense aquell pacte, sense aquell lector disposat a creure-s’ho tot, no hi ha ficció que rutlli. I això no està gens renyit amb el fet de tractar el lector com algú intel·ligent, no estem parlant tampoc de donar-li-ho tot mastegat perquè s’ho empassi. Però ho deia Levrero i tenia raó, hi ha experiències que quan les narres es desnaturalitzen, perden força, i si no comptes amb un lector que hi vulgui posar la seva força, la seva naturalesa com a individu, aquella ficció farà aigües.

Hi ha dies que faria meva la frase de Levrero, sí, i deixaria d’intentar escriure sobre segons què, però aleshores m’arriba a les mans un llibre que em fa veure que tot es pot narrar, potser perquè l’autor l’ha escrit per a lectors com jo, potser perquè he ensopegat el moment ideal per llegir-lo. Parlo del llibre que l’autor portuguès José Luís Peixoto va dedicar al seu pare mort: Te’m morires, traduït per Antoni Xumet Rosselló per a l’editorial Minúscula. És un llibre petitíssim, de 54 pàgines menudes, que et cap a la butxaca, i és ple d’imatges que com a lectora se m’emplenen de significat. «Les persones em passaven per davant com si el dolor que m’omplia no fos oceànic.» «T’has quedat dins totes les coses.» «Tot el que t’ha sobreviscut m’agredeix.» No segueixo, convé llegir-lo d’una tirada, sense pressa, potser algun tros en veu alta ho fareu sense adonar-vos-en, no segueixo perquè això no és una ressenya i perquè vull tornar al Google Earth de Toni Sala. 

Vull tornar al Google Earth de Toni Sala perquè tot i que sabem que a Peixoto se li va morir el pare i després va escriure Morreste-me (2000), podria ben ser que no, que no li hagués calgut perdre el pare per escriure sobre la seva pèrdua, que amb l’experiència d’una altra pèrdua hagués pogut escriure el seu llibre, o amb les experiències d’altres pèrdues de gent del seu entorn, o llegint sobre pèrdues, o simplement imaginant, posant-se a la pell d’algú que perd el pare, etcètera. 

És això el que se sol fer quan s’escriu ficció, posar-se a la pell del personatge i anar veient cap a on hauria d’anar, què hauria de fer i de dir, això és escriure, ni escrius exactament el que t’ha passat, ni t’ha passat exactament el que escrius, i tot i que sabem que ven molt la conya de la true story, potser convindria començar a treure’ns de sobre aquesta curiositat sobre el-que-ha-passat-de-debò si no és que l’autor, o més ben dit l’editorial, és el primer que en parla, és clar. No ens hauria de desinflar la lectura saber que la realitat que hem llegit té més de documentació que de vivència, això hauria de ser secundari, i ens hauríem de centrar un altre cop en el que ens interessa quan parlem de literatura, en el talent literari, perquè hi deu haver molta gent que sí que ha sobrevolat les terres gironines en avioneta i en canvi no sabria descriure’n el paisatge, i hi ha molta gent que ha perdut el pare i no n’escriu cap joia de 54 pàgines digna de ser recitada en veu baixa. 

Levrero va escriure molt sobre la impossibilitat d’escriure, i ho va fer escrivint el que semblava impossible que pogués ser escrit i, encara menys, llegit llegiu el Diario de una beca de La novela luminosa i ho veureu. Ell mateix es va contradir mentre escrivia; o no, el verb no és contradir-se, Levrero es va demostrar que podia vèncer qualsevol obstacle a l’hora de narrar, que tot es pot narrar, fins i tot les partides de solitari a l’ordinador, l’adquisició de dues butaques, l’una per llegir i l’altra per dormir, les estones d’insomni quan l’escriure encara no està a punt, les estranyes maneres que tenim els que escrivim de trobar o no trobar el temps i el lloc per escriure, les actualitzacions de l’ordinador, tot el que a priori no sembla que hagi d’interessar a ningú sobre l’ofici d’escriure, Levrero ho escriu i fa no solament que t’interessi sinó que ho acabis vivint amb ell gairebé al mateix ritme, morós i ansiós. 

Levrero va morir el 2004 i Google Earth va aparèixer el 2001, així que no és impossible imaginar-lo navegant per tot el món des de casa seva, de matinada, en pijama i bata, i sent capaç de descriure’t el racó que vulguis de Sant Jaume de Frontanyà, posem per cas, com si hi hagués viscut tota la vida: era escriptor i sabia pactar amb els seus lectors.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb