30.06.2025 - 21:40
|
Actualització: 02.07.2025 - 09:31
La Catalunya del sud mira al futur: poques setmanes després que el president anunciés l’ampliació de l’aeroport del Prat, la batllia de la capital ha fet saber que el 2027 faran un simulacre per veure com respondria la ciutat si algun dia arribava a cinquanta graus. I està molt ben pensat, perquè el principal emissor de gasos d’efecte hivernacle que afecten Barcelona és el camp d’aviació, i el segon el port, on justament d’aquí a dos anys Royal Caribbean obrirà la que serà la setena terminal de creuers, de manera que sempre és una bona idea ser previsors.
L’anunci del simulacre barceloní ha estat el punt més mediàtic de l’anomenat Pla Calor, un protocol que s’emmarca dins el Pla d’Acció per l’Emergència Climàtica, que al seu torn és una actualització del dit Pla Clima, que si no em descompto emergeix de la Declaració d’Emergència Climàtica, i així podríem seguir. A la web de l’ajuntament, tot això es tradueix en una sèrie de patracols consultables i inflats d’aire, entre previsions, intencions, creacions, impulsions i avaluacions, entre “realitzacions” d’estudis, diagnosis, grups de treball i campanyes. Uns pdf que entusiasmaran el lector amb retòriques del calibre de “l’avenç cap a una nova cultura de la calor”, “estratègia d’implementació d’ombres” o “realització de trobades periòdiques per tal de conèixer què s’està treballant, detectar sinèrgies i compartir experiències”.
Certament, no semblen la resposta a una situació urgent, més aviat el programa d’estiu d’un casal autogestionat, si no la saga d’algun gènere que podríem anomenar literatura administrativa de la intenció. A nivell macro, podríem ascendir fins a la Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la que va veure néixer el famós protocol de Kioto, i fins als Acords de París i de Dubai –riures enllaunats–, i així anar sumant cimeres, pactes, compromisos, resolucions i declaracions, amb els seus corresponents mecanismes de seguiment i les seues revisions, recomanacions, esmenes i ratificacions. Si fem recompte dels fulls, des del primer dossier internacional fins a l’últim pla d’emergència climàtica municipal, esperem que com a mínim els hagin imprès amb paper reciclat.
Però aquesta vegada sembla que sí, que finalment ens ha arribat el missatge. O potser hem de dir que de moment. Ha hagut de ser quan ha tornat a sepultar-nos un tsunami de calor extrema, quan ens hem trobat encadenant rècords caniculars, quan el Mediterrani se’ns ha tornat un bullidor, que el canvi climàtic ha tornat a estar d’actualitat, com la setmana passada tocava la crisi del PSOE i l’anterior les pintures de Sixena. Des dels estudis lleument àrtics de ràdio i de televisió, obren micros a l’audiència amb bandes sonores festives i tropicals, “Fa calor, què tal si encetam una síndria?”, fan Antònia Font, i els conductors intercanvien rialletes amb els col·laboradors, qui és d’estiu i qui d’hivern, qui dorm en pijama i qui despullat, ha, ha, frivolitats que contrasten amb el to fúnebre dels meteoròlegs quan els donen pas, que se’ls esquerda la veu cada vegada que han de sentir-se demanar si falta gaire perquè torni a ser un estiu normal.
A nivell ciutadà, també tenim la nostra manera de combatre l’emergència: estar molt al dia de les màximes del país, comentar que al carrer no s’hi pot estar i apujar la potència de l’aire fred. Oh, què hi vols fer, a l’escalfament global no li ve del nostre inverter, ni del nostre dièsel de fa vint anys, ni de les nostres vacances a Islàndia. Que som naltros, eh, no una multinacional, que tot l’any tenim una galleda a la dutxa i separem la brossa en cinc contenidors diferents. De la mateixa manera, al món sobreescalfat ja no li ve d’un avió més o menys al Prat, d’un ànec més amunt o més avall de la Ricarda, d’una terminal més de creuers al port. Mira tu, quina sort: cap acció per si mateixa no pot mitigar la inèrcia infernal acumulada des de la Revolució Industrial, ho sap tothom i ens n’aprofitem, ara ja per sobreviure cadascú com pot. Ningú no vol ser el ximple que es quedi sense aire condicionat o sense avionets abans d’arribar al punt de no-retorn.
I així estem, atrapats en la nostra manera de ser, individualment i col·lectiva. Ens pensàvem que la dimensió desconeguda, els cinc, sis, set graus més que no tocaria, ja no l’hauríem de veure, i bé, aquesta és també la nostra naturalesa: xutar pilotes endavant, desresponsabilitzar-nos d’allò que els nostres ulls ja no hagin de contemplar, ja s’ho faran els que s’hi trobaran. Doncs té, ara mateix, a Vinebre, ens trobem 42 graus i pujant. Evidentment, els 50 arribaran abans a l’Ebre, a la Safor o a Portbou que no pas a Barcelona, però l’anunci del simulacre a la ciutat dels setze milions de turistes l’any és efectista i efectiu, perquè escenifica una conscienciació climàtica de la capital sense posar nerviosos els agents econòmics ni destarotar els seus plans.
No ens n’hem sortit, toca reconèixer la derrota; però si al final resulta que sí, que la febre de la Terra es pot revertir, per allò de la inèrcia, tampoc no ens tocarà a naltros de veure-ho. Sóc escèptica pel que fa a la generositat en diferit, no ens veig emprenent de cop els sacrificis que no hem estat capaços de fer per al bé de gent que no coneixerem. Més probable és que totes les decisions equivocades que hem pres fins ara, sigui el clima que ens les esmeni abans que no naltros. De la mateixa manera que ha estat el clima que ha decidit que no a uns jocs olímpics d’hivern als Pirineus, també decidirà si vol negar l’aeroport sota un metre de mar o foragitar els turistes del sud d’Europa amb una bafarada de foc.
De fet, ara mateix, el clima ja no ens pot dir més clar què vol: més trens, més videoconferències, menys avions; menys carn, més quilòmetre zero, més segona mà; menys gent, menys asfalt sota el cel, més arbres sobre l’asfalt. Aviam quant de temps més aguantarem fent el sord sense rebentar.
