Fa setze anys que sobreviu a l’estat espanyol. Es va jugar la vida colant-se de polissó en un vaixell mercant quan era un nen de catorze anys. El van enxampar i va anar de poc que no el llancessin al mig de l’oceà. Esperava arribar al paradís i molt sovint ha estat a les portes de l’infern. S’ha trobat absolutament sol, sense ni un ral, vagant pels carrers d’un ciutat desconeguda, i ha hagut de començar de zero. Ha passat per centres de menors, presons i CIE. És un exemple de resistència i força, com molts dels menors d’edat que lluiten per sobreviure al nostre país. Aquest n’és el relat.

«En dic Moisès Sailly, sóc ghanès, tinc trenta anys. Vaig fugir del meu país quan en tenia catorze. Aquí ja n’hi he viscut setze, més que els que vaig viure a Ghana. He viscut més aquí que no allà. La meva història és per a escriure’n un llibre.

Jo vivia a Tema, el port d’Accra, capital de Ghana. De casa meva, travesses dos carrers i ja ets al port. El meu pare era haussa, de Níger, va venir a Ghana i es va fer pescador. A Tema antigament tothom era pescador, com aquí, a la Barceloneta. La meva mare era fanti, tenia una botigueta al mercat del port. Venia aigua, galetes, coses per als treballadors dels molls. Quan el meu pare es va morir, vaig haver de deixar l’escola. No podíem pagar-la. Hi has de comprar llibres, llapis, tot.

Jo passava el dia a la paradeta de la meva mare. Els xavals del port eren els meus amics. Només teníem una cosa al cap: anar a Europa. Cada dia, cada nit, vèiem els vaixells que arribaven i se n’anaven. Volíem marxar per tenir una vida millor. Anar a Europa era com anar el cel. Només tenia això al cap. Sortir d’allà. Sabia que un dia ho aconseguiria, però no sabia quan ni com.

Un estibador del port, cinc anys més gran que no pas jo, que sempre venia a comprar, havia viatjat de polissó fins al Canadà i l’havien deportat a Ghana. Una nit ve i em diu: ‘Tu te’n vols anar a Europa?’ ‘Com?’, li vaig respondre. ‘Doncs, si vols anar-hi, demà t’ho explico, però ens faran falta unes quantes cosetes, saps? Hem de comprar una llanterna. I un rellotge que es diu Casio, de plàstic, que té una llum, i, encara que siguis dins un búnquer, en la foscor més negra, pots saber quin dia i quina hora és.’

Vaig agafar galetes i aigua de la botiga de ma mare, i li vaig robar diners per comprar la llanterna, el rellotge Casio, piles i, sobretot, marihuana. Hi ha gent que diu que la marihuana fa venir gana, però és a l’inrevés. Quan estàs en una situació molt difícil i tens fam, la marihuana et sosté.

Era un vaixell mercant ucraïnès. Com que el meu amic treballava al moll, tenia un passi i podia pujar-hi. Ell ja havia pujat la nostra motxilla. Em va aconseguir un passi. Vam entrar al moll a les nou del vespre. Només faltava pujar al vaixell. Ens vam amagar darrere un contenidor fins a la una o les dues de la nit, quan gairebé tots els tripulants dormien. Però sempre en queda un que vigila.

El vaixell era atracat amb una cadena per davant i una per darrere. Nosaltres vam grimpar per la del davant, que és la que hi ha més lluny del pont. No has de pujar mai per l’escala, ni que sigui fosc, perquè et poden enxampar. Vam pujar per la cadena. Hi havia una porta, com d’un magatzem. Obrim, hi entrem i a terra hi havia unes tapes circulars com les de l’aigua dels carrers que hi ha aquí. Si l’aixeques, hi ha unes escales que baixen. Un pis, una altra trapa i més escales. Vam baixar uns sis pisos. Era un vaixell molt gran. Vam passar nou dies embarcats de polissons.

Gràcies a la llanterna i al rellotge Casio, jo no tenia por de la foscor. Les bodegues eren plenes de contenidors carregats, però més avall de tot, al fons dels fons, no hi havia res. Era com un magatzem abandonat. Allà no hi arriba ningú. Vam estar-hi amagats set dies. Ho sabíem gràcies al Casio. Se’ns havia acabat el menjar i l’aigua. Vam resistir un dia més, però ja no podíem. L’amic em va dir: com que ets el més petit, puja i surt a veure si pots pispar res. Quan vaig sortir a la coberta em van enxampar. El capità, des del pont, va començar a parlar pels altaveus. Primer, en rus. Jo no entenia res. Després, en anglès. ‘Quiets’, va dir. I jo em vaig quedar quiet. Tenien un gos enorme. El van deixar anar. Va arribar fins on era jo. Em vaig quedar paralitzat. Arraulit i molt espantat.

Van arribar els mariners, parlaven anglès. El capità em va demanar què hi feia allà. I li vaig dir que treballava, de càrrega i descàrrega, i m’havia quedat adormit, i el vaixell havia salpat. Quants sou?, volia saber. Dos, el meu amic i jo. Doncs, anem a buscar-lo. I vam baixar i baixar fins al nostre amagatall. Al final, ell no volia continuar pel forat. Em va dir que feia vint-i-cinc anys que treballava en aquell vaixell i no hi havia entrat mai. Vaig picar al ferro. ‘Què?’ ‘Surt’, li vaig dir, ‘que ens han enxampat, però no pateixis.’ I ho va fer. Ens van portar a la cabina del capità. Ens van interrogar. El capità va assenyalar en una direcció i ens va dir: ‘Som en aigües mauritanes, si preneu aquesta direcció, arribareu al port. Us posarem en un palet, us donarem dues jaquetes salvavides i us espavileu.’

Jo mirava, però no veia cap port. Érem al mig de l’oceà. No es veia res. Van baixar el palet al mar, només podíem remar amb les mans. Quan eren a punt d’enganxar-nos a la grua per fer-nos baixar, no sé què li va passar pel cap al capità i, de sobte, va canviar d’idea, no sé per què, va donar ordres de pujar el palet. Ens van donar roba neta i ens van deixar un cabina perquè dormíssim. Ens van dir que ens portaven a Les Palmes de Gran Canaria. Hi vam arribar al cap de dos dies. Ens van ficar en una cel·la amb barrots, com una presó per als mariners dolents. Al port, la policia ens esperava i ens van detenir.

Jo era menor d’edat i em van internar en un centre de menors no acompanyats i el meu amic se’l van endur i no el vaig veure més. Jo tenia el telèfon de la meva mare a la butxaca dels pantalons, però quan em vaig canviar de roba els vaig llençar a mar perquè eren molt bruts de greix de les bodegues. Fins un mes després no vaig poder trucar a ma mare ni vaig saber que havien deportat el meu amic.

M’hi vaig passar quatre anys, en aquell centre. Feia cursos de castellà, de soldadura, moltes coses així, fins que vaig complir divuit anys. Aquell dia em van dir que ja no podia estar-hi més, que era major d’edat, i adeu. No em van explicar res. Quan vaig sortir del centre, em van començar tots els problemes. No sabia pas on anar a viure. Vaig dormir al carrer una setmana.

Un dia passava per un parc i vaig sentir que uns nois parlaven twi, un dialecte ghanès. M’hi vaig acostar. Els vaig explicar la meva situació. Al principi em van deixar anar a viure amb ells, però al cap de tres setmanes em van dir que havia de treballar i guanyar diners com ells per col·laborar a pagar el lloguer. Venien droga. Crac. Jo al principi només en venia, però un dia una clienta em va convidar i m’hi vaig enganxar. Aquesta no era la vida que m’esperava.

IMG_0757_ok

Dels divuit als vint-i-cinc vaig estar embolicat en drogues. No vaig poder regularitzar-me perquè tenia antecedents penals. He passat sis anys empresonat a Les Palmes de Gran Canària, a Palma i aquí. Tenia petites causes. Un dia, després de complir una condemna a Palma, vaig sortir de la presó i em van dur al CIE d’Aluche, a Madrid. Em volien deportar a Ghana. No tenia por: veia molt clar que si em deportaven tornaria. El CIE és pitjor que la presó, perquè la gent no sap què passarà l’endemà. Hi ha molta tensió. Per sort, només vaig estar-hi nou dies. Un dia vaig sentir el meu número pels altaveus. Allà no tens nom, ets un número. Em van citar al búnquer del director i em van dir que agafés les meves coses, que sortia lliure. No sé per què. Em tornava a trobar al carrer sense res i sense saber què fer. Un col·lega em va deixar diners per a comprar un bitllet d’autobús cap aquí. Tampoc no sabia on viure i vaig anar a parar a una nau molt gran del Besòs Mar. Hi vaig viure cinc mesos.

Abans de desallotjar-nos la policia, van venir els serveis socials. Em vaig posar a les seves mans. M’han salvat. Ells m’indiquen què he de fer, on he d’anar. Sento que hi ha algú que es preocupa de mi. Per primera vegada, estic molt protegit. I controlat. Perquè abans, si hagués tingut algú que m’hagués aconsellat, no hauria fet tants errors.

Encara compleixo condemna a Trinitat Vella, en règim obert. Dormo en un pis de la Fundació Mambre. Me l’han ofert en canvi que hi faci formació. Visc amb ells i estudio. Al febrer ja hauré complert la condemna. Estaré net. I espero treballar i regularitzar-me. Faig un curs de cuiner, del Gremi de Restauració de Barcelona. M’agrada molt. I a la tarda faig classes de català.

Ara estic bé, però hi ha hagut moments molt durs. Vaig pensar en el suïcidi. Si hagués tingut una pistola, potser ja no fóra viu. Però ja no estic deprimit. Tinc il·lusió. Intento construir el meu futur. Gràcies a Déu, no estic del tot bé, però estic molt millor. A Barcelona, m’hi trobo molt bé. Ja no consumeixo. Però m’han de fer una operació a la columna perquè tinc tuberculosi òssia. Cada dia prenc analgèsics per suportar el dolor.

N’hi ha molts que ho han passat pitjor. Molts que han fugit com jo i les seves famílies no n’han sabut mai més res. Han desaparegut. Si jo hagués sabut tot això que m’ha passat en setze anys, no hauria vingut. Em pensava que això era el cel, el paradís. Perquè a la televisió, d’Europa, només n’expliquen les coses bones. No n’ensenyen els problemes. Ja no tinc contacte amb ningú de Ghana, però si n’hi tingués i els digués que no vinguessin, no em creurien, es pensarien que ho faig per aprofitar-ho tot jo. Vindrien igualment. A comprovar-ho amb els seus ulls.

Ja no tinc família a Ghana. La meva mare es va morir fa cinc anys. Només em quedava ella. Ara mateix no em sento ghanès. Sóc de l’Àfrica, però no sé quan hi tornaré.»

Articles de la sèrie publicats fins ara:
Europa, els paranys de la immigració
‘Si hagués tingut una pistola, ja no seria en aquest món’
‘L’estat espanyol vulnera la convenció de Ginebra’
‘A Barcelona la màfia no ens va alliberar fins que no vam pagar’
‘Les víctimes de tràfic d’éssers humans haurien de tenir el mateix tracte que les de terrorisme’
‘Em van dir que si no pagava, ens matarien, a mi i als meus fills’
‘Envien els deportats a un país on ja no tenen cap lligam, ni l’idioma’
‘Sense l’asil de l’estat espanyol, si em retornen em perilla la vida’
‘Psicològicament, ningú no surt indemne del camí de la immigració’
‘El meu pare em deia que no tornés. Que era la guerra, que la gent moria’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb