Parle, breument, de quatre indrets i quatre circumstàncies que trobe més interconnectades que no sembla. Perquè al final hi ha una cortina que ho ajunta tot: la crisi del sistema. Hi ha un enuig considerable que pren formes diverses, però que amenaça plenament la continuïtat del model econòmic i polític que ha configurat Europa aquests darrers decennis. L’era del capitalisme financer i el retrocés de les llibertats és un desastre per a la majoria de la població i cadascú mira quina és la millor manera de reaccionar-hi –molt equivocadament en alguns casos, d’una manera terriblement equivocada quan la por i la ignorància desvien cap al feixisme el suport que ha alienat la socialdemocràcia. He dit la por i la ignorància, sí, però cal afegir-hi també la mentida, la corrupció, el cinisme i la prepotència d’una hipotètica esquerra, d’un socialisme oficial, que ja ho és de nom i prou.

A Andalusia l’ensurt és majúscul. No tan sols l’extrema dreta descarada, Vox, entra d’una manera espectacular al parlament andalús, sinó que l’esquerra oficial (PSOE i Endavant Andalusia) perd el govern. Fer seguidisme polític dels temes de l’extrema dreta, siga el nacionalisme espanyol, siga l’antiimmigració, no fa sinó alimentar els ultres. Fa dècades que això es constata a Europa, però ells no n’aprenen. Vox és el resultat de moltes coses, però també és el resultat de les estúpides fotos manifestant-se de Miquel Iceta, dels discursos abrandats de Joan Coscubiela abraçant-se al PP per atacar l’independentisme, del propagandisme d’alguns ex-periodistes divins de la vella esquerra que ja no se sap si són periodistes, però que clarament ja no són d’esquerra, dels fiscals i jutges que es diuen d’extrema esquerra però que celebren, com si fossen de Vox, la presó i el 155.

Fer seguidisme polític dels temes clau que fan gran l’extrema dreta, siga el nacionalisme espanyol, siga l’antiimmigració, no fa sinó alimentar els ultres. No n’aprenen, a Espanya, però tampoc a França. A París, a Catalunya Nord i al conjunt de l’estat, la revolta de les armilles grogues demostra que la còlera popular pot esclatar en qualsevol moment, d’una manera més que justificada. La violència de dissabte a la nit a la capital francesa és impressionant. De la banda de les armilles grogues, però també de la banda de la policia. Les imatges dels franctiradors uniformats apuntant els manifestants de les terrasses estant et deixen corglaçat. En un moment de màxima dificultat, el sistema es va inventar Macron, un polític de disseny, sense cor ni escrúpols, en una de les jugades més hàbils que recorde. Que va funcionar de meravella en un primer moment. pel suport en massa dels mitjans i del poder. Ara, no ha passat ni un any i mig i Macron està acabat, es proposa d’aplicar l’estat d’emergència i França cau en el caos. Sense ideologia, sense idees, sense dignitat personal, sense honradesa no es pot fer política de veritat. Creure que tot és imatge i creació de marcs és ignorar que la gent és de carn i ossos.

Gent com els tripulants i el patró del vaixell de Santa Pola, Nostra Maria de Loreto, que arribava ahir finalment al port de La Valletta, a Malta. Els pescadors valencians que varen recuperar un grup d’onze emigrants en alta mar han hagut de passar dies d’angoixa per a poder deixar en un port segur aquestes onze persones que ells van salvar perquè en tenien l’obligació i ho havien de fer. Perquè aquesta era l’única actuació digna possible. La tripulació del vaixell mereix tot el nostre suport, i encara més en vista de l’actuació cínica del govern espanyol, que els ha impedit de dur aquests emigrants a casa i que ha fet que els perillàs la vida, fent-los navegar sense rumb. Cínica perquè cal recordar que aquest mateix govern espanyol quan va arribar al poder, però sols per a marcar diferències amb Rajoy i elevar Pedro Sánchez als altars progressistes europeus, va organitzar l’arribada de l’Aquarius, el Dattilo i l’Orione al port de València. Això era al juny, i només mig any després, quan ja no cal rentar la cara de l’estat ni aparentar que hi ha un canvi profund a la Moncloa, ens trobem amb això que ens trobem: Sánchez fent allò que hauria fet Rajoy. Exactament igual.

Cosa que també passa, finalment, respecte de Catalunya. Ha passat mig any de l’arribada de Sánchez i el PSOE al poder i això no ha servit de res en el cas català. No dic ja per a proposar una solució política en resposta a la declaració de la independència, sinó ni tan sols per a frenar la farsa judicial contra els presos. Qui vulga invocar qualsevol canvi ho tindrà ben difícil. Fets? Ni un. Cap. Fins al punt que Jordi Sànchez i Jordi Turull han hagut de començar una vaga de fam, per dignitat però també conscients que és fonamental de desmuntar el mite que vol fer creure que el PSOE és diferent del PP.

Perquè això és fals ací i gairebé a tot Europa. PP i PS intenten dominar, anant de bracet i gitant-se al mateix llit, la Unió Europea, contra els ciutadans. I Pedro Sánchez no és sinó un Macron, una imatge d’emergència fabricada per a salvar el règim, construïda com si fos d’esquerres però al servei de les polítiques de la dreta. A tots ens toca trobar ara, abans no siga massa tard, una eixida digna, que ha de ser per força antifeixista, d’aquest pou on ens ha ficat l’Europa de l’austeritat, el poder financer descontrolat i la mentida mediàtica. I, ep! el nacionalisme espanyol, intrínsecament autoritari, incompatible culturalment amb la pluralitat.

En aquest sentit, Jordi Sànchez i Jordi Turull són dos revolucionaris, dues persones que estripen les cartes posant en joc fins i tot el seu cos. Perquè aquest país té una majoria que ha deixat enrere ja les fantasmagòriques promeses dels tafurs de la socialdemocràcia i que creu en la pluralitat i en formes més avançades de participació popular. Que creu en més democràcia i en més acolliment. Que vol els drets per a tothom. I que no pot continuar perdut en les seues batalles internes mentre al nostre voltant passa tot això que passa. Els partits que varen provar de destruir-ho amb totes les energies l’octubre de l’any passat es troben ara amb el pus que els apareix per Andalusia. I enfront això, amb el seu gest, Turull i Sànchez ens recorden que nosaltres vàrem ser capaços de guanyar, que no podem perdre més temps en batalles estèrils que ningú no entén i que hi ha una fórmula que hem comprovat que és la guanyadora: més unitat, més decisió, objectius diàfans i a curt termini, menys il·lusions infundades en res que no siga la nostra força, menys invents retòrics i menys contemplacions.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb