Teleoperadors treballant (Fotografia de Tima Miroshnichenko/Pexels)

Ets a casa, o a la feina; és un dia com un altre de la teua agenda, la temperatura ambient és estable, tens l’esperit en pau. Aleshores reps una trucada d’un número desconegut i l’agafes (no aplicarem aquí la teoria de la minifaldilla, oi?), però al moment just que fas “digui?”, pum, et pengen el telèfon. Aquesta és l’experiència curta. La llarga no dura gaire més, tampoc; continua amb un “Buenos días, le llamo de Vodafone, de Orange, de Jazztel…”, i quan tu reincideixes en la teua llengua, o tens la gosadia de demanar, amablement, si no parlen l’idioma del client en què et volen convertir, tatxan, acabes d’adquirir un feix de números per al sorteig de tres premis principals: l’insult, l’escarni, o que et deixin amb la paraula a la boca sense dir ni adeu-siau.

“Estúpida, estúpida de merda”; “Idiota”; “No parlo dialectes”; “No entenc res del que em diu”; “Som a Espanya i la seua obligació és parlar espanyol”; “Per respecte, parli’m en castellà”; “Jo parlo espanyol, no m’agrada el català”; “Vostè és una maleducada”; “Catalunya no és independent i m’has de parlar en espanyol” (PQC?): són respostes reals extretes de queixes a companyies telefòniques a través de les xarxes. Respostes de comercials i teleoperadors que, heus aquí la magnitud del seu privilegi, ni se’ls acudeix que aquest tracte a cert sector de la població pugui posar en perill el seu lloc de feina. Un tracte vexatori que no els tolerarien amb cap altra minoria històricament discriminada, perquè llavors sí, llavors podrien enfonsar la companyia que els paga en una crisi de reputació. Mentrestant, els catalans d’expressió catalana, sense ni sortir de casa, de la feina, del país, sempre podrem rebre la trucada de qualsevol carallot que li agafi per recordar-nos, quan ni hi pensàvem, l’anomalia que som.

És una experiència epifànica, realment. La recomano a tots els que demanen que el català els sedueixi mentre s’ofega, que no mossegui quan li volen tapar la boca, que no espeternegui de ràbia, mentre el castellà, podent ser així de “seductor”, amplia aclaparadorament la base al nostre entorn, acomplexant el jovent com acomplexà els seus avis i besavis, cultivant-ne la supremacia en totes les situacions quotidianes de les pròximes generacions. Perquè si abans el “háblame en cristiano” venia de les autoritats i les forces de coerció, ara també et pot venir de baix, en un llenguatge actualitzat, per part dels teus semblants i iguals. Podria ser el somni humit dels poderosos del passat que, per assolir el mateix efecte, havien d’empescar-se lleis i decrets: que surti del poble mateix, ara, la voluntat d’anorrear la llengua que en el seu dia no van aconseguir anihilar amb el poder.

El català no creix als arbres, que creix parlant-lo i de cap manera més. És per això que recomano als apologetes de la seducció, abans d’entrar en raons, que tinguin el valor d’exposar-se a ser discriminats per llengua. Perquè u) per a seduir amb el català, s’ha de fer servir, i dos) si es tracta que només hàgim de seduir els de la ceba, com em sembla que és la seua idea, és fer una miiica de trampa. Acceptar lliçons d’aquests valents que esborren la llengua pròpia a la primera ocasió, sistemàticament, per poder continuar cecs i sords al conflicte, per negar-lo fins i tot, és de mesells. Com acceptar-ne dels qui canvien al castellà pel perfil ètnic de l’interlocutor –“jo no sóc racista, però”–, que a més a més és lleig. Què coi has de discutir, amb qui per “seduir” entén que renunciïs al català per si pot molestar algú?

És una obvietat: si no t’ha insultat mai un teleoperador per la teua llengua, no sabràs mai què és que t’insulti per la teua llengua un teleoperador. Igual que si no t’has trobat mai que no t’atenien en un establiment pel mateix motiu, o que t’atenien de males maneres, o que et trepitjaven les paraules –m’ha passat a mi– per dir-te “en-español-en-español-en-español”. Igual que si no has hagut de fer mai una excursió per poder veure una pel·lícula en català en horaris dissuasius, o si no t’ha passat mai pel cap quina llengua triaràs per fer-te entendre amb un sanitari, per exemple, o si amb el xiquet o el iaio li hauràs de fer d’intèrpret, talment com si tinguessis davant un uniformat de l’estat. I si saps què és tot això, aquesta sensació de bifurcació constant, encara t’has de sentir a dir que és culpa teua per voler complicar la vida a uns pobres treballadors.

La solució, al final, era un parany molt ben parat on els catalanets hem anat caient com a mosques; es tractava de fer competir causes justes contra causes justes, fer lluitar drets contra drets en un quadrilàter de fang, com si fossin excloents: els drets dels parlants d’una llengua minoritzada contra els drets laborals dels qui encara no la parlen, vinga, tu tries, només en poden quedar uns. Un dilema fals i pervers que enganxa com una teranyina, que quan t’hi fan caure ja només fas que embolicar-t’hi i embolicar-t’hi més, fins a esdevenir un capoll immobilitzat al qual encara et recriminaran que no siguis prou seductor. Ai, aquestes trampetes que subverteixen l’ordre del món. Ja haurien de fer-nos sospitar des del moment que els grans defensors dels treballadors del metall, pel que fa a la llengua dominant i la subordinada, et surten amb proclames de Círculo Ecuestre com que cadascú parli com vulgui i que el mercat ja es regula tot sol.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.