Joseph Mitchell.

Joseph Mitchell va ser un destacat periodista de la revista The New Yorker.  Des de les seves planes es va convertir en un dels principals escriptors americans del segle XX. Havia nascut en una àrea rural de Carolina del Nord i el 1929 va arribar a Nova York, on va començar la tasca periodística retratant els estralls del crac borsari i la depressió econòmica posterior. Ara Edicions de 1984 n’ha publicat el llibre El secret d’en Joe Gould, traduït per Griselda García i amb pròleg de Bernat Dedéu.

I qui era Joe Gould, que va merèixer l’atenció de Mitchell? L’escriptor el defineix així: ‘En Joe Gould és un homenet rialler i demacrat a qui, des de fa un quart de segle, es considera una celebritat en cafeteries, tavernes, bars i locals de mala mort de Greenwich Village. De vegades presumeix amb certa ironia de ser l’últim bohemi. “Tots els altres s’han perdut pel camí”, diu. “Alguns ja són a l’altre barri, d’altres al manicomi i d’altres al sector de la publicitat.” No és que en Gould visqui sense preocupacions; pateix el turment constant del que anomena “les Tres Xacres”: manca de casa, fam i ressaques. Dorm en bancs d’estacions de metro, a terra en estudis d’amics i en albergs de mala mort del Bowery. De tant en tant camina amb pas feixuc fins a Harlem per anar a un d’aquells establiments coneguts com a “Extensions del Cel” que porten els seguidors del pare Divine, l’evangelista negre, on l’allotgen una nit per quinze centaus. Fa un metre seixanta i poques vegades passa dels quaranta-cinc quilos. No fa gaire li va explicar a un amic seu que no havia fet un àpat com cal des del juny del 1936, quan va anar a Cambridge per assistir a un banquet dels graduats de Harvard del 1911, promoció de la qual és membre. “En matèria de privacions”, diu, “sóc la màxima autoritat dels Estats Units”.’

El llibre conté dos relats, que són dues visions del mateix home, Joe Gould. Joseph Mitchell les va publicar totes dues a The New Yorker. La primera, el 1942, titulada El professor gavina. La segona, el 1964, El secret d’en Joe Gould.

Llegiu un fragment del llibre.

Escriu Bernat Dedéu en el pròleg: ‘Aquest llibre que sou a punt de llegir és una porta d’entrada perfecta per entendre l’estratègia i caràcter del periodisme mitchellià. Perquè El secret d’en Joe Gould és molt més que la història d’un personatge estrafolari, amb un passat acadèmic excel·lent a Harvard, que vagava per hotels de mala mort i bars del Bowery vantant-se d’haver escrit una obra mestra del saber universal, la Història oral del nostre temps, un manuscrit de més de nou milions de paraules que havia de revolucionar la literatura planetària i que multiplicava dotze vegades l’extensió de la Bíblia.

De fet, el primer que sobta d’aquest llibre és el respecte clínic amb què Mitchell tracta en Gould, allunyant-lo de la condició de freak fins i tot quan, viatjant al segon dels relats, el periodista s’adona gradualment que la majoria dels pensaments abans narrats responen a la imaginació o fins i tot al deliri. Així i tot, els dos relats constitueixen un viatge identificatiu que progressa al llarg del llibre.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb