Sebastià Frau: “L’error dels líders independentistes és participar en la farsa”

  • Entrevista a l'autor del llibre ‘De la nació a l'estat. El conflicte Espanya/Catalunya’ (Lleonard Muntaner), molt crític amb l'estratègia de pacte i col·laboració amb la justícia

VilaWeb
Sebastià Frau, en una imatge d'arxiu (Foto: SF)
Andreu Barnils
11.01.2023 - 21:40
Actualització: 12.01.2023 - 10:03

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Sebastià Frau (1953) és un advocat generalista nascut a Palma i, darrerament, especialitzat en concursos de creditors. A la vegada, fa anys que col·labora amb la premsa escrita (Diari de Mallorca) i la ràdio (IB3). Frau acaba de publicar el llibre De la nació a l’estat El conflicte Espanya/Catalunya (Lleonard Muntaner), on en 204 planes fa un repàs d’un “tema etern”, tractat “de manera subtil i rigorosa”, en paraules del prologuista, Joan Queralt. VilaWeb va entrevistar ahir el senyor Frau, molt crític amb l’estratègia de pacte i col·laboració amb la justícia espanyola de l’independentisme.

Per què, aquest llibre?
—M’agrada molt la realitat catalana, hi tinc afinitats, i he investigat molt sobre conceptes dels quals parlo en el llibre i que, habitualment, els polítics fan servir malament, de manera trivial. Volia oferir al lector eines dialèctiques.

Per exemple?
—”Nació”. Es confon amb el concepte de “estat”. Espanya, per exemple, diu que és una nació única i indivisible. I no ho és. Un altre: “legalitat” i “legitimitat”. La legalitat té a veure amb les lleis, i la legitimitat, amb l’ètica, la moral. Una llei pot ser il·legítima, i immoral.

—Dieu: “Tots els estats del món són nacionalistes.” Per què?
—Perquè tots exalten les virtuts i amaguen els vicis. Fins al paroxisme. Curiosament, molts critiquen amb molta fermesa el nacionalisme dels qui no són els seus, els qui no són nacionalistes d’estat. Per a tu, la nació és bona, però les altres no.

Frase de Manuel Delgado: “Els nazis que entraven a París eren nacionalistes. Els francesos de la resistència, també.”
—Ha! És una manera de dir-ho.

Quan neix Catalunya?
—La campanya de Pujol “Catalunya té mil anys”, del 1998, entenia que l’any 988, Borrell II, comte de Barcelona, es va negar a jurar el vassallatge amb el rei francès Hug Capet. Pot ser que fos una bona convenció, però uns historiadors situen el naixement de l’ens polític que s’anomenarà Catalunya dos o tres segles més tard.

Frase del llibre: “La democràcia pot ser un règim tirànic i opressor.”
—Sí, la democràcia pot ser un règim tirànic i opressor. Frase d’Isaiah Berlin que em faig meva. La democràcia és un camí, no un punt d’arribada. La democràcia és el perfeccionament constant de les llibertats i participació. Poden ser tirànics? Sí. Sense anar més lluny, Espanya. Formalment, compleix els estàndards (eleccions, partits, llibertats de premsa, participació, manifestació) però de manera formal. Perquè, com s’ha vist en el cas català, com s’ha comportat l’estat espanyol? Com una democràcia o com un estat autoritari? Com un règim autoritari. Exili i presó.

En el llibre sou dur amb els presos i els advocats, per la manera com van encarar el judici. Arribeu a dir que van validar la trama.
—Sí. No em ficaré amb la qüestió tècnica dels advocats, hem de respectar tots els companys. Però critico molt el plantejament estratègic del judici. Primer, la falta d’unitat. Segon, que els líders independentistes creguessin i tinguessin la ingenuïtat imperdonable de creure que tindrien un judici just. I que podrien al·legar drets fonamentals. Això és imperdonable. Havies de saber que series condemnat. Si algú pensava que amb bona retòrica tindria defensa… Si et penses que argumentant i fent una defensa tècnica anirà bé, estàs equivocat d’entrada. Anaven darrere teu. La causa era contra Catalunya.

Què s’havia de fer?
—Una defensa de xoc polític. I dir al tribunal, feu via, acabeu de pressa que ja sabem de què va, la comèdia. I agafar arguments per acabar al Tribunal Europeu de Drets Humans. I dir, no hem tingut un judici just. L’error dels líders polítics és participar en la farsa. Si declares, participes en la farsa. Valides el judici. I em sembla una errada estratègica de magnitud. I ja no parlem de parlar en castellà. Una altra errada estratègica. Calia un judici de confrontació. Entenc que els advocats en exercici no poden dir segons quines coses, però pots contractar tres advocats jubilats, boníssims, de primera línia.

Ara s’ha sabut que una part dels presos demana l’absolució arran de la reforma del codi. I una altra part, no.
—Això és una disbauxa. És impossible. Cadascú fa la guerra pel seu compte i això no pot ser. Aquesta via de la reforma, la trobo una mica… Qui revisarà la sentència serà el tribunal. I sabem l’actitud que té. Via dubtosa. És una línia de defensa que, en circumstàncies normals, seria plausible. Però, quan es tracta de l’independentisme català, res no és normal des de la perspectiva dels tribunals espanyols, perquè en el seu si sempre guanya l’ànim repressor. La defensa dels condemnats de Junts va, si fa no fa, en la línia de contestar al Tribunal Suprem i dir-li, fes el que vulguis que, tanmateix, ho faràs. Va en la línia –ara ja massa tard– de no voler participar en la validació del tribunal. La comèdia, feu-la, però sense nosaltres. Una vegada ho has validat, hi estàs ficat. Ja ets en la dinàmica del tribunal. I de seguir les seves normes.

Frase del llibre: “Catalunya és i serà sempre una minoria estructural dins Espanya. Per això cal evitar el parany de remetre la solució a una reforma constitucional.” Des de dins no ho solucionarem? Per què no?
—Perquè Espanya té concepcions essencialistes. Les relacions amb Catalunya han estat de posar la pota damunt del coll. Catalunya és una minoria, i ho serà sempre. Per vies constitucionals no se solucionarà mai. La independència per la via del pacte és irresoluble. Quedarà enquistat. Com fa tres o quatre segles. I el conflicte reviurà. Per la via del pacte et trobaràs l’autoritarisme.

Dieu que a la secessió s’hi arriba per dues vies, la pacífica i la violenta. Els catalans quina han triat?
—La correcta, que és la pacífica. Però la via actual no durà enlloc. Carreró sense sortida.

I si la via pacífica no porta enlloc, què hem de fer?
—Una via pacífica autònoma. No pactant amb l’estat. Amb el pacte amb l’estat no arribaràs mai enlloc. No tindràs cap referèndum pactat. Mai. Si Catalunya vol condició d’estat, ha d’enfortir-se políticament, cercar la unitat, explicar a la població que vindran sacrificis i establir complicitats internacionals profundes.

Frase del llibre: “Que el dret internacional no prohibeixi les secessions sorgeix de l’aplicació d’un axioma jurídic de validesa universal: allò que no és prohibit és permès.”
—Correcte. És el cas de Kossove. I el tribunal ho explica: no hi ha dret a la secessió, però si t’has escindit, i tens el control de la població, fronteres i burocràcia que et controla el territori, ja està.

Com veieu el conflicte ara mateix?
—El veig bé, en uns moments baixos, amb la ciutadania no mobilitzada. La dinàmica política dels darrers mesos i la repressió han funcionat. Però Catalunya ha demostrat que és un ens viu. Necessita lideratges i gent mobilitzada. En perspectiva llarga, o mitjana, el conflicte reviurà.

A Mallorca, el nacionalisme com el veieu?
—M’agrada que me la feu, aquesta pregunta. Em permet de dir que a les Illes Balears, quan s’ha pogut votar l’independentisme català (en les eleccions europees es va poder votar Puigdemont o Junqueras), els resultats han estat prou bons. Un 15% més o menys. Indicatiu. Gent sensible i amb afinitats. Atenció a aquests resultats.

Voldríeu afegir res o subratllar cap idea?
—La democràcia formal no ha de ser una cotilla per a impedir el progrés de les llibertats. Per què una nació no ha de poder decidir el seu futur? Decidir el nostre futur ha de ser possible.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes