Saber on vas (21)

A vegades els restaurants també poden ser espais on et sents fora de lloc més que res perquè ets tu qui no sap on s’ha ficat. Un dels casos que recordo, i que va acabar bé, és el de les Cols, d’Olot. Tinc uns amics estimadíssims a Olot amb qui ens veiem poc. És allò que vas dient: “Un dia vindré, un dia vindré”, però no hi vas mai. Un matí d’estiu em vaig trobar que, de manera imprevista, el meu pare s’emportava els nanos no sé on i a mi em quedava el dia lliure.

Vaig trucar als meus amics per dir-los que els anava a buscar i els portava a dinar… a les Cols. De fet, el restaurant que jo tenia al cap era la Deu, un lloc on m’han portat unes quantes vegades i on fan una cuina volcànica excel·lent. El cas és que vaig confondre el nom i crec que els meus amics van quedar una mica sobtats que els cités a les Cols, però endavant les atxes.

De seguida que vaig arribar ja em vaig adonar que aquell restaurant no era la Deu i no vaig trigar gaire a ser conscient que allò era un restaurant amb dues estrelles Michelin. Recordo que vam començar a dinar amb una certa timidesa. En general, quan vas a aquests llocs, cal una certa preparació, una il·lusió prèvia i sobretot, saber on vas. La sort també va ser que els meus amics coneixien tothom i que coneixien gent que hi havia anat. No era el seu estil de menjar –són gent molt frugal–, però tot era tan bo i la conversa i la companyia tan bona que a tots ens en va quedar un gran record. Després ens van mostrar les instal·lacions del restaurant i, tal com he dit, al final va ser una experiència molt gratificant, encara que inesperada.

Un cas semblant però més trist em va passar a l’Aliança d’Anglès. Era un moment en què jo feia treball de camp als instituts de la Selva. Generalment, els mateixos professors de l’institut m’aconsellaven llocs per a dinar, però el dia que vaig anar a Anglès havia quedat a la tarda i vaig buscar-lo jo, el restaurant. Vaig trobar que a internet es recomanava l’Aliança i jo cap allà. Crec que en aquell moment no tenien cap estrella però el menjar ja es veia que era una cosa especial. Allà el que va mancar va ser la companyia. Em sentia malament perquè estava sola en un lloc que es mereixia una visita amb cara i ulls. Sempre he tingut ganes de tornar-hi.

També m’ha passat de vegades que l’experiència no ha estat pel lloc en si, sinó pel públic. M’hi vaig trobar a l’Ikibana del Paral·lel. Menjar excel·lent, això sí, a tots ens va agradar. Però ens va semblar un d’aquells llocs que et fan sentir estranger a Barcelona.

I pot passar que et facin sentir malament abans de començar. Aquí les reserves són crucials. Jo sempre reservo. Sobretot si porto convidats, no m’agrada tenir sorpreses. A més a més, sóc bastant neuròtica, amb això. Si arribo tard truco per avisar i, òbviament, si no hi puc anar, truco per anul·lar la reserva. Darrerament, he vist per Twitter moltes queixes de restauradors que es troben que la gent no s’hi presenta o els avisen poc abans de l’hora que no hi aniran. Em sembla incomprensible i una falta de respecte sense precedents i, pel que veig, això fa que els restauradors demanin un pagament avançat i sense reemborsament. Ho entenc, però em sap greu que això sigui conseqüència d’un comportament tan irresponsable.

Una de les pitjors experiències que he tingut amb una reserva, i que encara em pesa, la vaig tenir a Cal Recolons, un restaurant de Sant Martí Sarroca que no sé si encara existeix. Era un lloc molt bonic, al costat del castell, on cada menjador era d’un color. Molt ben decorat i amb molt bon menjar. El jovent de Masquefa hi anàvem en ocasions especials, també hi havia anat amb la meva mare i amb altres amics. Amb una parella de bons amics –sóc padrina d’un dels seus fills– teníem el costum d’anar a dinar cada primer de gener a algun lloc. Teníem els nanos petits i no sortíem la nit de Cap d’Any de manera que era un bon dia. Un any que havíem reservat a Cal Recolons, el 30 de desembre al vespre es va morir una tia meva. L’endemà –el 31– hi vaig trucar per anul·lar la reserva. De cop, el meu interlocutor em va muntar un escàndol i em va dir de tot, de tot, de tot. Jo ja li havia dit que no hi podia anar perquè se m’havia mort una tia i això és una cosa que no es tria. No era un canvi de plans voluntari, doncs. Ell va continuar insultant-me i aleshores va deixar caure que amb tota la gent que no hi podrien anar jo li deixava buida una taula de set persones. Vaig entendre que es pensava que li anul·lava una taula per la celebració de la nit de Cap d’Any. Quan em va deixar obrir la boca li vaig dir que jo li parlava del migdia. Aleshores li va passar l’enrabiada, no es va ni disculpar i ens vam acomiadar. No hi he tornat mai més.